Navega per la categoria

Pensaments

La memòria

Els historiadors i historiadores, i bona part dels que es dediquen a l’estudi, divulgació i recerca en l’àmbit de les Humanitats vivim del passat. I al passat hi recorrem amb fonts primàries o secundàries i etcètera. Però no volia fer ara una classe de metodologia investigadora. Volia introduir el tema de la memòria a Xalandria.

Parlar de memòria, o de la por o de la fam o de les revolucions és voler abastar categories històriques que no és recomenable escatar en quatre comentaris esbiaixats i gratuïts. No tenc, emperò i tranquils, intenció ara i aquí d’intentar definir-ho tot.

El dimecres de la setmana passada presentàvem al II Saló del Llibre el volum d’Argumenta sobre la Transició, i ho vam fer amb una taula rodona en els quals participaven Xavier Diez i Carles Santacana, i que moderava jo. El professor Santacana parlava de la dificultat de posar noms a les coses, i la Transició era una cosa d’aquestes coses, i explicava que se sentia incòmode en el dualisme de presentar aquell període recent com una llegenda rosa amb fades i gnoms o bé com una gran conspiració franquista per tal que tot continuàs igual. En el meu torn de moderador vaig preguntar fins a quin punt creien els entesos que el fet que el discurs dominant fins ara (jo diria que fins a vint anys després de 1975 i tant com va més discutit i contrastat) segons el qual la Transició espanyola era un model de pacte i convivència per a la resta del cosmos, podria venir donat al que Raimon apunta a l’epíleg del volum argumentaire i que consisteix en què després de la guerra i de la postguerra i de la dictadura, la gent té memòria de la precarietat en general en què s’ha viscut i de la por i de la fam que ha passat. Tot d’una vaig recordar que per tal que la dicatdura duràs tant com la mateixa vida de Franco havia de ser possible un consens general ferm i estable per tal que la cosa anàs endavant. Carles Santacana mostrava interés pel valor emergent de categories com la por (que en present i en passat acostuma a paralitzar i reduir) en els estudis històrics però que era complex determinar la importància de, per exemple, la por en determinades recerques; que com l’avaluam, vaja.

Hi pensava avui mentre preparava classes dels Àustria per quart d’ESO i de la Catalunya industrialitzadora del XIX per a segon de Batxillerat, i avui al diari Avui n’Agustí Colomines hi publica un molt bon article (“La memòria de l’anestesista”) sobre la gran enganyifa del govern Zapatero (i en van…) sobre aquella llei de memòria històrica que havia de posar els morts damunt la taula i reparar el desgreuge de totes les víctimes. Ara els promotors del tarannarisme socialista han començat a recular (prest cauran de cul si baden) i sembla ser que la llei quedarà en fum de formatjades. L’article, que podeu llegir de franc a l’edició electrònica de l’Avui) pren el fil de la denúncia que Amnistia Internacional fa d’aquesta obra de govern.

He pensat fa poc en un poema de Marc Granell (del seu magnífic Corrent de fons) en què apunta grans idees a la manera poètica que vol dir precisa:

EL MEU PAÍS

El meu país és un país menut

on per no cabre no hi cap

ni un didal de memòria.

 

Es posa a recordar i els records

se li n’ixen de seguida per totes bandes,

es vessen en el mar

brut i oliós d’un oblit

enterc i dur com una mort antiga.

 

Això provoca

que el meu país no vulga ser un país

perquè no sap com és ser un país,

perquè no sap que ho és des que va nàixer.

Així,

vol ser un gra o un moc o una formiga

o una pedra menuda i desgastada,

feliç sota el sol sense saber-se

i agraint al peu que la fa moure

de tant en tant amb una puntellada ben forta

poder desentumir un poc els músculs

i avançar encara que d’immediat oblide

des d’on i cap a on

i el dolor i l’esperança.

Share Button

Pensaments

Abans que res, el nom del físic teòric del que vos vaig parlar és Javier Tejada, en aquell moment no recordava el seu nom, perdonau la incorrecció.

Ara intentaré afagir un arxiu del text de Heidegger que vos vaig dir. He trobat la traducció castellana a la web i és la que vos adjunt. Si cercau “Heidegger en castellano” a google arribareu a una excel·lent web sobre Heidegger, amb una bona part dels seus textos així com comentaris de profesors i altres filòsofs sobre la seva obra, inclou fotografies (no vos perdeu la seva mirada), fins i tot podeu sentir la seva veu.

http://www.heideggeriana.com.ar/textos/epoca_de_la_imagen.htm

Què voleu que vos digui al segle XX hi ha bons pensadors emperò n’hi ha dos molt per damunt de la resta que són Heidegger i Wittgenstein. S’estalvia molt de temps i esforços llegint aquests dos pensadors. No crec que digui cap burrada si dic que la resta de la filosofia del segle XX no deixen de ser comentaris sobre els textos d’aquests dos autors. Així que si voleu canya aneu directament a visitar a aquests dos monstres. No són fàcils, però val la pena fer l’esforç. Xerren del que xerram noltros, de tu i de jo, d’ahir i de demà, de pau i de guerra, de vida i de mort…

Els filòsofs estan amb els peus a terra, no hi ha hagut ningú tan aferrat a la terra com ells, sóm noltros que deambulam pels móns de Yuppi, a noltros sí mos dominen metafísiques estranyes i el pitjor és que no mos hi adonam (i pensam que són ells els qui hi estan justament perque no els entenem). Sempre hem pensat que el boig és l’altre.

Obro aquesta entrada pensant que pot estar bé que hi penjem textos, articles, poesies, imatges d’obres d’art, fotografies… que ens hagin fet pensar, que ens hagin conmogut o trasbalsat, que ens hagin fet plorar. Si ho trobau bé, perfectè, si no, història i a una altre cosa.

Venga va, compartim vida!

Share Button