La meva crònica de l’11M publicada al diario Menorca dia 17 de Març
«Cuando vi que se usaba como arma electoral, sentí el mayor sentimiento de asco que he sentido jamàs.» (el Gran Wyomin)
Faltaven pocs minuts per a les 8 del matí quan els diaris anuncien que hi ha hagut una gran explosió a Madrid. Era un dijous 11 de març i faltaven pocs dies per a unes eleccions generals que mai vaig creure que Rajoy tenia guanyades. Com cada matí, repassava la premsa abans de començar a treballar. Era el meu darrer any de doctorat a Durham i duia un ritme de feina frenètic. Els esdeveniments de les properes 72 hores no van ajudar-me gens ni mica a concentrar-me en la meva tesi.
A mig matí vaig pujar a l’Sky Lab per fer un cafè. Feia mitja hora que Ibarretxe amb cara de pànic havia fet unes declaracions duríssimes contra ETA. Poc després Otegi desmentia amb rotunditat que ETA hi tingués res a veure. A l’Sky Lab no és parlava de res mes. Record especialment els comentaris neguitosos de Luiza Bialasiewicz, especialista en geografia política. Els vaig dir que encara era prest per saber que havia passat, que les declaracions d’Otegi em feien dubtar i que les reaccions viscerals eren molt comuns a Espanya. A Anglaterra la cobertura era molt important però estaves lliure de la pressió emocional que ja es desfermava als mitjans espanyols.
Cap el migdia l’ambient s’enrareix. A la 1.30 Acebes afirma que no té cap dubte de la responsabilitat d’ETA. Em ve la imatge d’Ibarretxe emmanillat. Minuts mes tard Vilaweb treu l’editorial mes valenta que ha fet mai on es qüestiona l’autoria de l’atemptat. A poc a poc els mitjans de comunicació britànics, i molt especialment la BBC, comencen a distanciar-se de la versió oficial. Es creen dos mons paral·lels. El de la premsa espanyola que només parla d’ETA – «Matanza de ETA en Madrid» titula «El País» – i el de la premsa internacional que parla obertament de terrorisme islàmic. Aquell dia la premsa espanyola va perdre tots el papers i encara no els ha recuperat.
Seran 72 hores de rumors que vaig passar-les aferrat a Internet. Que si s’ha trobat una furgoneta amb dinamita tipus Goma 2 on també hi havia versicles d’Alcorà; que si Al-Qaida ha enviat una carta a un diari «Àrab» de Londres tot reivindicant l’atemptat; que si Aznar ha telefonat a tots els diaris per demanar-los que no dubtin de l’autoria d’ETA; que si Jack Straw, ministre d’exteriors del Regne Unit, parla obertament de la connexió islamista; que si ETA desmenteix l’autoria de l’atemptat. Aquell vespre tots el telenotícies britànics es fan en directe des de Madrid. Internet però guanyarà la batalla de la informació.
El divendres matí tenc l’esperança que el govern reconduirà la situació. El vespre anterior Acebes havia reconegut una segona línia d’investigació. Tenen una finestra d’oportunitat per reconstruir la veritat però no l’aprofiten. A les 11 surt Aznar amb un to desafiant «¿Es que alguien piensa que un Gobierno con dos dedos de frente en España, después de 30 años de terrorismo, ante un atentado como el de ayer, no tiene que pensar lógicamente, razonablemente, que puede ser esa banda su autora?» Diu que ells només actuen damunt fets contrastats. Tanmateix la veritat és que no tenen cap prova que relacioni ETA amb l’11M. El divendres es confirma que la reacció del govern Aznar és indecent. Avui sabem que la seva indecència va ser extrema.
El capvespre es convoquen manifestacions a les principals ciutats de l’estat, inclosa Maó. En aquella època encara no tenia Internet a ca meva així que vaig anar a la biblioteca que hi ha al Palace Green per fer-ne el seguiment. Vaig tornar espantat. Des de la distància es percebia un ambient cada vegada més enrarit. El carrer volia saber la veritat abans de votar però el govern continuava enrocat. Mes tard telefon a na Pili que em comenta que aquella va ser una de les manifestacions més rares i difícils que havia anat mai, que l’ambient el podies tallar amb un ganivet. A Barcelona Josep Pique i Alicia Sànchez Camacho són durament xiulats pels manifestants.
El dissabte matí va ser un anar i venir constant de la biblioteca a ca meva. Aquell dia vaig tenir una sensació que no he tornat a tenir mai mes, la sensació que estàvem assistint a un cop d’estat. Vist des d’Anglaterra la posició espanyola no s’aguantava per enlloc. El govern d’Aznar continuava afirmant que la terra es plana quan tothom ja sabia que era rodona, Al vespre Channel 4 News entrevista la ministra d’exteriors Ana Palacios. El presentador li demana molt educadament perquè continuen dient que es ETA si no tenen cap prova. La ministra en un anglès macarrònic els respon que és ETA perquè a Espanya sempre es ETA. La sensació de ridícul és màxima, difícil d’imaginar a Espanya.
Al vespre la cosa s’escalfa encara més amb les concentracions davant les seus del PP. La premsa britànica se’n fa ressò. TVE no. M’arriben fins i tot missatges de mòbil amb el famós pasaló, i encara no existia whatsApp! Els esdeveniments del dissabte vespre paradoxalment em tranquil·litzen. Es fa evident que el marge de maniobra d’Aznar és reduït i que la gent ja no es creu la seva mentida. La meva gran por era que el PP guanyes gràcies a una mentida. Les conseqüències haurien estat imprevisibles. Vaig a dormir amb la convicció que Zapatero guanyaria les eleccions.
Aquelles 72 hores va ser esgarrifadores, per la brutalitat de l’atemptat però també per les actituds indignes d’un govern que no es mereix ni el bon dia.
Visits: 0