Xalandria

“La cámara funciona como una barrera que lo protege a uno del miedo y del horror, e incluso de la compasión”

Llegir aquest pdf segur que ens fa pensar una estona, per cert, si arriba a temps i algú de vosaltres té accés al Canal+, demà 24 de març fan un reportatge pel Digital.

Carter.pdf

Impactes: 0

No he arribat mai a trobar justos els sistemes de patents, segons els quals una idea, imatge o obra artística reproduïble és “propietat” d’una persona o empresa. És clar que tothom té dret a cobrar per una feina que fa i és just que aquesta feina sigui remunerada. Però d’aquí a la propietat intel·lectual, un bé intangible sobre el que s’especula financerament, hi ha un abisme.

La qüestió que em planteig és: el “creador” d’aquesta idea o obra artística no ha partit de zero; ha emprat idees, coneixements, instruments, una cultura que ha heretat de totes les persones amb qui ha establert contacte des que va néixer, una cultura que ja era heretada de generacions i generacions anteriors, i que si hagués d’estar patentada no hi hauria prou doblers per poder-la pagar. Amb la creació d’una obra, la persona agafa una tona de cultura de la Humanitat, i n’aporta un gram. No és just que el consideri propietat seva.

Amb aquesta lògica, des del moment en què es permet ser propietari d’una part de la cultura, apareixen els lobbies empresarials que se n’aprofiten per treure’n tant benefici com puguin, al marge de qüestions ètiques.

Al diari del diumenge llegesc que els dels anomenats drets d’autor tornen a atacar: no en tenen prou amb el canon, la “mordida” que s’enduen per cada venda de CD, DVD o aparell que pugui gravar o copiar. Actualment el 60% del preu dels CDs verges se’n va a les seves butxaques, però en demanen més. Ni la indústria tecnològica, que s’hi deixa els beneficis, ni el milió de signatures recollides a Espanya en contra d’aquesta pràctica, aconsegueixen que l’Estat aturi aquest abús.

Però no n’estan satisfets: després d’anys d’anar fent doblers a cabassos estan més forts i decidits a “guanyar-ne” encara més: exigeixen cobrar cada vegada que una biblioteca deixi un llibre a qualcú (a part de la seva comissió dins el preu d’aquest llibre que la biblioteca ha comprat).

Per a una societat rica com la nostra no és un problema de doblers, sinó d’un abús que va enfortint uns poders fàctics, emparats per les lleis que els adjudiquen un patrimoni que no és seu, sinó de totes les persones de la terra, en tant que col·laboradores en la producció de la cultura.

Quines opcions d’actuació hi ha? Mentre esperam que als polítics els caigui la cara de vergonya de seguir donant suport a aquest status quo, penso en la Viquipèdia, l’enciclopèdia que hi ha a Internet que es va enriquint amb l’aportació desinteressada de milers de persones, i que supera en qualitat la majoria d’enciclopèdies “de propietat”. Penso en el programari informàtic lliure, a l’abast de qualsevol. En els artistes que venen ells mateixos les obres, sense passar per la SGAE, en els que venen la seva feina, no les seves idees.

Al cap i a la fi, encara tenim prou sort. No som un de tants zambians que moriran enguany de sida per no poder obtenir el medicament que necessita, ja que la fórmula per elaborar-lo està patentada per una multinacional, que especula amb el preu.

Impactes: 2

Aquesta setmana que ara acaba l´he passada a Magaluf. El motiu és un viatge d’estudis que m’ha encarregat la universitat de Sunderland.

No havia estat mai en lloc com Magaluf i no crec que hi torni. Sabia que em trobaria però així hi tot m’ha impressionat. Vaig considerar que era una oportunitat única per escriure alguna cosa. Així que durant aquests quatre dies he escrit una mena de diari amb les meves impressions i reflexions. No ho reproduiré tot aquí per que es faria massa llarg.

Diumenge 4 març

” Magaluf és territori britànic. A Mallorca els turistes es divideixen per zones. Els alemanys a s’Arenal – Ballaman sex- i els súbdits de la reina a Magaluf. Amb l’excusa d’anar a comprar un banyador, he fet una volta. He anat fins a la platja i després he pujat fins punta balena. Per sort tres quartes parts dels bars estan tancats. No fa falta haver estudiat cap doctorat per concloure que aquí tot gira al voltant de la cervesa. Magaluf és el que imaginam tots per turisme de borratxera. No crec que Lloret sigui pitjor.

Magaluf és un lloc senzillament esfereïdor. Només hi ha hotels, molts d’hotels, bars, centenars de bars i botigues de souvenirs (al fons es veu una escola). La platja és gran i està ben cuidada però el lloc és horrorós, més ara que està buit. La majoria dels edificis van ser construïts als anys 60. Us ho imaginau no? Els hotels són tots com els dos gratacels de Son Bou però enlloc d’haver-n´hi dos ni ha 200. La meva habitació és el setè pis. L’hotel ons ens allotjam té 10 plantes i deu poder allotjar prop de 2000 turistes. A diferència del Pueblo o el Sol Milanos, no hi han invertit massa. És net i aclarit però senzill. La vista des del balcó és interessant: només dos detalls. Davant a dos carrers es pot veure la discoteca més gran de Magaluf (o bé açò és el que m’ha semblat). Per sort està tancada. És diu “BCM planet dance”. És com una gran nau industrial amb una gran terrassa, tot decorat amb murals de surfistes. Sembla cutre amb ganes. Un poc més avall hi ha un edifici de 20 plantes. Clarament és tracta d’un hotel antic que s’ha convertit en un edifici de vivendes. Està mal cuidat i sembla sortit de La Mina o Bellvitge. H ha bones vistes però no m’imagin qui hi pot viure.

Només un detall més. A l’avió de Newcastle hi venien una tribu de 25 persones que portaven una camiseta negra que al·ludia al 60è aniversari d’algú. Pel que deia la camiseta, aquest grup de persones venia a Magaluf a celebrar l’aniversari d’algú.

Donar sentit a llocs com Magaluf és un dels grans reptes per les Ciències Socials. És més fàcil parlar de grans viatges que parlar d’experiències com Magaluf, Eivissa, Benidorm. Tanmateix, llocs com magaluf són importants atrauen molta gent, gent senzilla i obrera que sovint treballa dur per pagar-se unes vacances. Però no em pic estar de demanar una cosa. Com és possible que existeixin llocs com aquest? Com és possible que cada any visitin Magaluf centenars de milers de turistes? Com és possible que això li diguin progrés? (continuarà demà…).”

Dilluns 5th Març

Avui hem anat a l’ajuntament de Calvià on ens han presentat l’agenda 21 [Aquí podria dir moltes coses sobre la hipocresia del PP] Després hem anat fins a la finca de Galatzó, una finca que recentment ha estat adquirida per l’ajuntament per fer-hi un parc natural. El contrast de la zona és brutal. Una vegada te fas enfora de la costa, la zona és boscosa, ben cuidada i molt despoblada. Calvià té 50.000 habitats, ara bé només 2000 viuen al poble de Calvià. El volum de tot plegat és desproporcionat: 130.000 llits turístics, 1,600.000 turistes l’any (més que Menorca), 5 camps de golf, 240 hotels, 30% de residents estrangers majoritàriament Europeus.

Ahir vespre vam anar a fer una volta amb tots els estudiants. Encara no havíem sortit ens va aturar un representant que caça gent per a bars. Hi van picar. El bar-disco es dia el Robin Hood. Indescriptiblement cutre. El tracte era que per cada beguda te’n regalaven una altre. A més als responsables del grup ens donaven les begudes gratis. L’atracció del bar era el karaoke (sembla com si tots els bars de magaluf tenguin karaoke). La situació em recordava la de un pato que amb un embut li omplen la panxa de beguda. Em vaig recordar de na Tura quan parlava de turisme de borratxera. D’açò es tracatava. No us preocupeu no vaig beure massa, el ritme és impossible. Els al·lots han tornat a les 4 ben gats. L’hotel els ha cridat l’atenció perquè feien massa renou”

“Magaluf té més a veure amb Anglaterra que amb cap altre lloc de Mallorca. És el més semblant que hi ha Blackpool, el lloc d’estiueig de la classe obrera de Manchester del segle C19 on es va inventar el turisme de masses. El problema no és només que sigui anglès, és que esteim parlant d’una anglaterra molt cutre que de fet ja no existeix. Anglaterra s’ha transformat molt els darrers anys, no és només un lloc de fish and chips, hi ha molta més cosa. A Magaluf no, només hi ha burgers, chips, pizza i tura de contar i a més no fa cap gana. Si vols veure com era Anglaterra fa 20 anys vine a Magaluf. Per no haver-hi no hi havia ni tapas (a totes les ciutats angleses en trobes).”

I El Català… senzillament no existeix (excepte a l’ajuntament i al poble de Calvià)

Dimecres 6 Març

Aquests dies he tingut la oportunitat de parlar amb gent molt interessant (en Macià Blàzquez, president del GOB que ha vingut a fer una xerrada), en Miquel Maria i en Jaume Grau. N’he tret algunes conclusions.

1. La complicitat i la hipocresia de la societat mallorquina. D’açò en van parlar sobretot amb en Miquel que em va recomanar un llibre d’en Baltasar Porcel que m’en vaig endur. Posaré un exemple. No és només que els anglesos s’engatin molt, és que els bars de Magaluf fan l’impossible perquè els clients s’engatin el més deveres possible.

2. Una constant que hem vist és la creixent importància del màrqueting. EL govern és pur màrqueting. Tota Mallorca està emparada de propaganda del Govern Balear. Ja hem parlat del cas de Calvià. Aquí davant tenc la targeta verda. Un altre cas d’acció buida de contingut. Tot és parlar de sostenibilitat per

3. La dreta sap el que fa, té un projecte. Tanmateix aquest projecte és molt bèstia i estan emmerdats fins el cul. El seu projecte no és infal·lible.

4. Ens falta confiança amb nosaltres mateixos … Però crec que això ho deixarem per un altre dia …

Impactes: 0