Sobre el producte local

Publicat al Diari Menorca el passat 28 d’agost

Aquest estiu hem tingut un bon panxó de sentir a parlar de gastronomia menorquina de qualitat, de les coses fetes a casa, de la necessitat de crear un bon producte alhora que ben arrelat. I tot amb la intervenció de grans entesos en la matèria, restauradors, estudiosos del sector, conferències amb glamur i personalitats, grans fastuositats i escenaris immillorables per degustar i sentir parlar de les nostres grandeses, també a partir de la senzillesa. Està molt bé. Anys, fa, que n’hauríem d’haver parlat. Jo he de dir que no és que m’hi trobi excessivament identificat amb aquests ambients pomposos, però sí que és ver que he estat molt content d’aquesta revifalla. I completament d’acord amb el discurs.

Ara clar, no és manco cert que n’hi ha que estan amb aquest discurs des de fa molta estona. I ara sembla que hem descobert la panacea. I mentre pensam en un producte nostre de gran qualitat, especialment de cara al visitant (la foto de la caldereta de llagosta servida en un tià en una taula sumptuosa devora la mar), entre tots hem deixat morir el teixit comercial més proper. Aquell que duia la fruita i l’hortalissa de l’hort al taulell. El que feia possible, per no pensar sempre només en producte agrícola, que tot un sector alimentari i de distribució visqués al voltant de tots aquests comerços. Perquè en un moment donat, Maó es va convertir en una població que havia d’anar a comprar en cotxe al polígon industrial a grans superfícies, la majoria de capital forani. Amb distribuïdors seus. I amb producte molt ben col·locat a les prestatgeries però d’una qualitat diguem-ne dubtosa. Però clar, açò era el glamur, una època. Igual que les grans cadenes hoteleres han girat l’esquena molts d’anys al nostre producte, amb la gran quantitat de clientela que hi passa.

Però clar, ara parlar de producte local és moda. Benvinguda sigui. De fet, sóc conscient que estic sent un poc destructiu amb aquestes paraules, i que l’interès és real: per consciència en augment de les bondats del bon producte, de la confiança real en allò que és fet a casa i amb les garanties de no comptar amb un procés artificialitzat, del valor afegit dels productes ecològics, de la petja ecològica negativa de mirar cap enfora sense veure què tenim dins. La revifalla de les botigues ecològiques, de les paredetes dels mercats fixos i ambulants, d’algunes fruiteries obertes recentement, fan que tinguem, per obligació moral, la necessitat de ser positius en la revalorització d’aquell element que no farà sinó cohesionar-nos i creure en nosaltres mateixos.

Impactes: 0

Homenatge a Antoni Moll Camps

Si hi ha un nom que ha destacat a nivell cultural aquest estiu menorquí és el d’Antoni Moll Camps. No és l’únic, evidentment. Som en una època de l’any prou farcida d’esdeveniments d’aquesta mena (podria citar, pel que fa a aquells en què ha participat d’alguna manera l’IME, el retorn d’Illanvers, l’homenatge a Montserrat Roig o la presentació, a càrrec de Xavier Pla, d’un llibre força interessant, El món d’ahir de Joan Estelrich). Però per a un servidor, emocionalment, Moll Camps ha esdevingut la gran fita d’enguany.

Continua llegint «Homenatge a Antoni Moll Camps»

Impactes: 0

El Camí de Cavalls i no morir d’èxit

No és la meva intenció aprofitar aquesta tribuna pública per fer autobombo i parlar-vos de la meva vida privada. Qui em coneix ja sap de la meva discreció i de les meves reserves davant de la manca de privacitat que corre pel món internàutic. Però el tema que vull abordar m’hi empeny. I és que, de fa uns anys ençà m’he avesat a córrer pel Camí de Cavalls. Ja sé que hi ha una autèntica dèria amb l’anomenat running, la qual cosa diu molt de la societat que ho fomenta: he llegit que, segons una enquesta feta a Barcelona, hi ha el doble de gent a qui li agrada sortir a córrer respecte de la gent que diu practicar el futbol. Jo som un simple corredor per motius pràctics que ara no em ve bé d’explicar. Només diré que ja sortia a fer quilòmetres molt abans que aparegués aquesta febrada. En el meu cas, a més, no es tracta tan sols de fer esport. Per exemple, algunes de les coses que he escrit darrerament a Xalandria s’han pensat a més de cent cinquanta pulsacions, hiperventilant. En vista dels resultats, no sé si ha estat profitós, de fer-ho així. Mentre corr, però, les idees flueixen a les totes (i el problema és recordar-les en acabar la cursa).

Continua llegint «El Camí de Cavalls i no morir d’èxit»

Impactes: 0

Els fils conductors

L’estiu és una època pròdiga per a la lectura. El temps que s’allibera amb les vacances ho permet. El clima hi empeny. Les hores de sol són més bones de passar si hom pot seure a la fresca amb un bon llibre a les mans. De fet, qualsevol moment del dia és ideal per endinsar-se en els universos proposats per les lletres impreses. En paper. I amb un llapis a la mà, perquè subratllar és intrínsec al fet de llegir. Es complementen.

Durant l’hivern he anat acumulant llibres de cara a l’estiu. Una lleixa de la prestatgeria s’ha acabat convertint en una mena de sala d’espera lectora. Però la realitat s’acaba imposant al desig i, d’aquella pila de volums, només alguns han acabat a la biblioteca personal de l’estiu mentre que d’altres, que semblaven prioritaris, s’han quedat condemnats a l’ostracisme. I, enmig, s’hi han anat afegint títols de darrera hora que, de fet, són els que han acabat resultant algunes de les lectures més plaents de la temporada. Però, què condiciona la tria? Què fa que, en acabar un llibre, n’enceti un altre de determinat?

Continua llegint «Els fils conductors»

Impactes: 0

Sereu pobres tota la vida

Amb aquesta frase tan contundent acaben algunes rondalles menorquines en les quals, el protagonista, empès per la cobdícia més material, acaba triant de manera equivocada: la pinta d’or o les unces d’or, per exemple, en tost de la dama. Hi ha qui creu, fins i tot, que aquesta frase maleïda ve a ser el millor resum del caràcter dels menorquins. Potser és molt agosarat, açò darrer, però no deixa de ser ver que la saviesa continguda en la literatura popular no surt del no-res. I, pel que es veu, els menorquins algun deix devem tenir, en la nostra idiosincràsia, d’egoisme, de materialisme cec i, en conseqüència, de curterminisme. No és que siguem indignes del do de ser menorquins, com va dir el poeta; és que, malauradament, el do, per ara, és així: serem pobres tota la vida. Pobres econòmicacament, però sobretot d’esperit.

Continua llegint «Sereu pobres tota la vida»

Impactes: 0

Els carrers, per als vianants

A l’estiu, i condicionat per la residència a Alcalfar, anam a comprar a Sant Lluís. Hi ha alguns comerços que ens agraden especialment per a abastir-nos de carn, peix, fruita, verdura, pa… És a dir, dels queviures bàsics. Una de les comoditats que presenta omplir la senalla en aquest poble és que les distàncies, a Sant Lluís, són curtes i tot allò que es necessita es troba en un radi inferior als dos-cents metres, concentrats bàsicament en el Cós, el carrer central que vertebra la població, creada pels francesos als segle XVIII.

Continua llegint «Els carrers, per als vianants»

Impactes: 0

La carretera del general, encara

Imatge extreta de la web del Partit Popular
Imatge extreta de la web del Partit Popular

He de reconèixer que, durant les vacances, estic molt desconnectat dels mitjans de comunicació i no seguesc l’actualitat informativa de la mateixa manera que en altres moments de l’any. Açò no vol dir, però, que de tant en tant no hi tengui accés. Ho dic perquè m’ha semblat percebre, a partir del que he llegit puntualment per la xarxa i en paper darrerament i arran d’alguna conversa amb gent coneguda, que la reforma del tram de la carretera general entre Maó i Alaior segueix essent motiu de polèmica. Veig que és, aquest, un tema recurrent i que les obres, per sort fallides, que en el seu dia va endegar el general Alejandre, encara cuegen. Hi ajuda, segurament, que ens trobam en l’època de l’any en què les carreteres illenques suporten més pressió i que, per anar de Maó a Ciutadella, cal prendre’s les coses amb calma. Ara bé, crec que convertir la carretera en un cavall de batalla polític és una tria perillosa, almenys de la manera en què s’ha fet.

Continua llegint «La carretera del general, encara»

Impactes: 0

Juli Moll i la toponímia menorquina

Des de fa cinc anys, per tal d’alleugerir la calor del juliol, la secció de llengua i literatura de l’IME organitza una jornada d’estudi i d’homenatge a algun personatge la trajectòria del qual hagi destacat en l’àmbit de la lingüística o en el literari (Antoni Moll Camps, Àngel Mifsud, Pere Melis i Pau Faner en les edicions anteriors). Un lustre ens permet parlar d’una activitat totalment consolidada en l’agenda cultural illenca. També, d’una jornada, crec, que és totalment necessària: a més de fer un reconeixement a una tasca personal concreta, permet de fer arribar al públic els resultats de la feina acadèmica, la qual no tindria sentit si no acabàs revertint en la societat.

Aguiló, Moll, López i Pons, a la taula rodona.
Aguiló, Moll, López i Pons, durant la taula rodona.

Continua llegint «Juli Moll i la toponímia menorquina»

Impactes: 0

Ha de ser propera, la política

Fa tot just un any de les darreres eleccions autonòmiques i municipals. S’ha escolat, per tant, una quarta part de la legislatura i, almenys en alguns mitjans, hem pogut llegir-ne valoracions i balanços, sobretot allí on els resultats van suposar canvis en les forces de govern. Bàsicament, el Partit Popular va cedir el govern autonòmic i, pel que fa a la nostra illa, el Consell Insular i una sèrie d’ajuntaments, com el de Maó, Ciutadella o Sant Lluís a opcions progressistes. De fet, els populars només conserven, a dia d’avui, els consistoris d’Alaior i es Castell.

Però, més que analitzar l’acció de govern dels passats tres-cents seixanta-cinc dies, que han donat per molt, tant per bo com per dolent, voldria centrar aquesta cabòria estival en un aspecte concret que hi ha implícit en aquests governs de canvi que van aparèixer en iniciar-se la nova legislatura. A nivell d’ajuntaments menorquins (i, fins a un cert punt, al Consell Insular) s’ha constatat la idoneïtat de les confluències d’esquerres. Hi ha qui dirà, i fins a un cert punt tindrà raó, que aquest és el fruit més evident d’allò que alguns van batejar com a 15-M, la revolta dels indignats. També ho és que una part d’aquest moviment es va canalitzar, amb totes les presses i problemes que la velocitat implica (les conseqüències de les quals ara comencen a patir), en un nou partit, Podemos. La realitat, però, és molt més complexa. No tot ve d’allà mateix. Em consta que a Maó, per exemple, es treballava en aquest sentit des de molt abans d’aquesta data icònica. També és ver, però, que tot hi ajuda.

Continua llegint «Ha de ser propera, la política»

Impactes: 0

Sicília sense morts

Algunes de les reflexions d’aquest text neixen d’una conversa amb na Diana.

Un dels llibres que vaig abordar l’estiu passat va ser Sicília sense morts, de Guillem Frontera, una novel·la prou entretinguda que gira al voltant de la corrupció a les institucions mallorquines. Protagonitzada per un periodista fet a l’antiga, una mena d’antiheroi massa tòpic pel meu gust (fet que resta efectivitat a la narració), a les pàgines del llibre apareixen polítics mediocres que són emprats com a testaferros, en què en tost de caps de cavall a la capçalera del llit apareixen rates putrefactes, en què els assessors polítics fan i desfan a lloure… L’obra es resol a partir d’un gir massa forçat i, per tant, poc convincent, que evidentment no explicaré. Un dels grans encerts del llibre, però, n’és el títol. Mallorca, en tant que illa bessona de Sicília, és presentada com a terra de corrupció i, per tant, hi trobam la presència de mètodes mafiosos imbricats, fins i tot, en l’administració pública. Hi ha, però, una diferència fonamental: fins ara, el codi d’honor d’aquesta cosa nostra mallorquina (lo nostro, hauríem de dir?) no ha hagut de recórrer, que se sàpiga, als assassinats.

Continua llegint «Sicília sense morts»

Impactes: 0