Reprenent l’article de “Pensaments” d’en Fonso, m’atreviria a fer alguns comentaris sobre el debat que s’ha encetat referent a les universitats, la formació i el model educatiu. No fa falta dir que no som cap entès en la matèria, i per tant la meva no passa de ser una opinió extreta de l’experiència personal.
En primer lloc, constatar que actualment les activitats professionals són cada cop més especialitzades, i per tant és molt difícil que els plans educatius abastin a fons totes les especialitats. De la universitat, almenys en el meu cas concret, es surt amb un 30% del que es necessita saber per a qualsevol especialitat, però el 70% restant s’ha d’anar adquirint posteriorment. Si ara em volgués dedicar a la docència, al manteniment de xarxes informàtiques o a la reparació d’ordinadors, tornaria al 30% inicial, i tindria moltíssimes coses per aprendre fins arribar al nivell desitjat. No em sembla una mala solució, açò, tenint en compte que l’alternativa és especialitzar molt la formació, de manera que es surti format, posem per cas, en un 70% per a una especialitat, però t’hagis tancat les portes de totes les altres. I més quan la decisió s’ha de prendre als 18 o 19 anys, quan és molt difícil de triar, açò, precisament per la manca d’experiència.
En segon lloc, us volia explicar una experiència formativa per la que he passat, i que és molt diferent a la universitària. Es tracta de la formació especialitzada per desenvolupar software de manera col·laborativa a través d’internet. He après tantes o més coses que a la universitat, però amb un model molt diferent. Es un model similar al de les antigues acadèmies greges, però estès a nivell planetari gràcies a internet. En aquest model, no hi ha un gran savi que instrueix alumnes amb pocs coneixements, sinó molts nivells de saviessa, i en cada un dels escalons un aprèn dels que en saben un poc més que ell, i instrueix els que en saben un poc menys. Açò fa que el coneixement flueixi molt més ràpid, i cada un dels que hi intervenen està molt més motivat. El que en sap molt no s’avorreix explicant el que per a ell són banalitats (açò ja ho faran els que en saben menys), i el que en sap menys està il·lusionat de transmetre un coneixement que per a ell és recent i novedós. A més, no cal dir-ho, un pot ser molt “savi” en un tema molt concret, mentre és un aprenent de primer nivell en un altre tema molt concret. Hi ha un llibre molt bò sobre el tema, “La ética hacker”, escrit per un deixeble d’en Castells. Si us interessa, aquí el teniu disponible: http://www.geocities.com/pekkahacker/ A part el trobareu a moltissims altres llocs de la web. No trobau que aquest model seria molt interessant aplicat, posem per cas, a la docència, a la filosofia, o a qualsevol altra matèria ?
Reflexione’m-hi, senyors, reflexione’m-hi.
Impactes: 0