Navega per l'etiqueta

festes

Reincidència

festes.quetglas

L’any passat, com potser sabeu, tenia previst sortir per les festes de Gràcia dalt del cavall, tot formant part de la colcada. Durant els mesos precedents m’havia entrenat a fons per a poder participar-hi amb garanties. Va ser una experiència molt dura i molt polida a la vegada. Malauradament, però, una sèrie d’imprevistos de darrera hora van fer que tot se n’anàs en orris. Quina llàstima que es frustràs el meu pla! He de confessar-vos que el disgust em va durar gairebé fins Nadal. Em va saber greu, sobretot, per la gent que esperava amb tanta il·lusió el moment de veure’m dalt el cavall, però les coses van anar d’aquesta manera i, el passat, ja no el podem canviar. Enguany, me’l prendré amb calma i em dedicaré a observar la festa a peu de carrer. Així i tot, serà inevitable, en veure la filera de caixers i cavallers, pensar què hauria passat si tot hagués sortit tal i com ho tenia previst. No crec, però, que li dediqui gaire temps, a la nostàlgia, perquè prou feina tenc a concretar una idea que me roda pel cervell i que, si tot va bé, farà que les festes de Maó del proper any siguin antològiques.

Continua llegint

Share Button

En Bep Quely

bastocaballoEn Bep Quely és es marbre. M’agradaria saber quantes vegades, a l’època de l’institut, vaig escoltar aquestes paraules, que jo mateix vaig pronunciar en més d’una ocasió i que subscric des del principi fins al final. Ara, que han passat un fotimer d’anys des de llavors, el verb de l’expressió es segueix conjugant en present. Bon senyal. La culpa és, evidentment, del truc, aquest joc de cartes d’aparença senzilla però de pràctica complexa, i de tot el cerimonial que l’envolta. Qui en vulgui ésser un bon jugador, ha de dominar no només el càlcul mental i la combinatòria sinó que ha de ser un molt bon actor, perquè en el truc, més que les cartes amb què jugues, convé controlar les que els rivals es pensen que tens. És a dir, s’ha d’ésser llest com una fura. En el fet de saber-se moure pel terreny que va de la realitat a la figuració hi ha gran part del secret de l’èxit en aquest joc. Un bon jugador, per tant, ha de saber ésser convincent a l’hora d’interpretar el seu paper. I no és fàcil fer-ho bé.

En Bep Quely és el jugador de truc, de tots els que he vist, que més m’ha impressionat. No és el millor, segur, però em va enlluernar en una època en què aquestes coses queden gravades a foc: els anys de l’institut. Hi ha tota una sèrie d’històries mítiques que el tenen merescudament per protagonista, a ell i a la seva saviesa ancestral, com la que ens ocupa. Molts de dies començàvem la partida a l’hora del primer pati i, cama va, cama ve, allargàvem el joc un parell d’hores, fins a enllaçar els dos esbarjos. Si aquest joc hagués estat una matèria acadèmica (i no és cap disbarat, açò que dic: tots els russos aprenen a jugar a escacs a l’escola, obligatòriament), en sé més d’un que hauria tret excel·lents o matrícules. Fins i tot jo hauria arribat a aprovar-la, amb un cinc justet, no només per mèrits propis sinó perquè, en ser un joc d’equip, podies treure profit de l’altre. Qui feia parella amb en Bep Quely solia fer bo. Si eres part del rival, ho tenies més magre. Pel fet de ser un dels millors jugadors de l’institut, i dels més constants, s’havia guanyat el respecte de tothom. Duia galons. Sense anar més lluny, en Joan del bar li tenia reservat un joc de cartes només per a les seves partides. Els altres ens havíem de conformar amb qualsevol cosa si ell no hi era.

Continua llegint

Share Button

La vida és un caragol santjoaner

Caragol01Els humans som éssers de costums. Ens trobam còmodes en les rutines. Aquesta idea és un tòpic, evidentment, però així i tot, com passa sempre, alguna cosa hi ha de cert, en aquests tipus d’aforismes. Quan som a tocar del solstici d’estiu, per exemple, me pren per llegir llibres de temàtica santjoanera. No sabria explicar d’on me pot venir la dèria, però el cas és que, en els darrers anys, quan els dies s’estiren, el cos recorda que el ritu de pas a l’estiu és a tocar i demana lletra impresa al voltant de la celebració ciutadellenca. Anys enrere, per exemple, Amadeu Corbera, amb el seu Les festes de Sant Joan de Ciutadella. Sota l’ombra del poder, va ajudar-me a veure amb uns altres ulls alguns aspectes d’unes tradicions que es presenten com a invariables de l’Edat Mitjana ençà i, des d’un punt de vista totalment oposat, els Protocols de les festes de Sant Joan de Ciutadella, de Josep Pons Lluch, em van permetre d’entendre millor el cerimonial que hi ha darrere d’uns actes que, malgrat haver-hi assistit molts d’anys, no deixen de ser inabastables per als no iniciats.

Continua llegint

Share Button

El cant vigorós de la Sibil·la

Arriba Nadal i na Pràxedes Sintes Gibeli no passa per una bona època. El balanç de l’any que s’escola és catastròfic. Fa set mesos del divorci en què va poder perdre de vista l’inútil d’en Pere. L’egòlatra. El narcisista integral. Però, com a contrapartida, li va tocar en Lluís, un angelet de setze anys que va decidir que es quedava amb sa mare. Tot el marrón per a ella! Perquè el fill és un vessut i un penques que no en vol pelada i que empra ca seva a mode de pensió. Menjar, dormir i roba neta. Està cansada d’anar-li darrere, d’haver-lo consentit tant (culpa de son pare!), farta de reunions amb el tutor de l’institut, on repeteix segon d’ESO una altra vegada, en què ha d’escoltar la cançoneta de sempre: que si en Lluís falta de manera injustificada a classe, que si quan hi és té una actitud disruptiva (parauleta aquesta que li ha quedat gravada), que s’ha ajuntat amb una gent poc recomanable, que el tornam a expulsar un parell de dies perquè aprengui que no pot seguir per aquest camí, etc.

sibilla-eulalia_fantova_68393 Continua llegint

Share Button

2017: l’any del centenari de les festes d’Alcalfar

Aquest proper 2017 serà un any important per a Alcalfar i, més concretament, per a les seves festes. Ja hem parlat alguna vegada de la bellesa de la cala il·luminada per centenars de petites flames, que surten d’uns llums fets artesanalment, i dels focs que acompanyen la cerimònia. Aquesta és potser l’activitat més visible d’un programa de festes molt variat que, amb un esforç encomiable, organitza any rere any l’associació de veïns de la cala i que converteix aquell indret, durant el penúltim cap de setmana d’agost (si no ho dic malament), en un dels epicentres de l’estiu menorquí. Una encesa, tot s’ha de dir, que s’ha hagut d’anar adaptant, amb alguna dificultat, a les diferents normatives de seguretat vigents. Hi ha hagut polèmiques, però sembla que al final tot s’ha reconduït cap al bon camí.

cala-alcalfar-fotograf-menorca

Continua llegint

Share Button