Mesclar esport i política

Segur que en més d’una ocasió heu sentit dir que no s’ha de mesclar l’esport amb la política. Potser, fins i tot —beneïda innocència!—, heu estat vosaltres mateixos qui heu deixat anar aquesta mena d’afirmacions. Jo, cada vegada que qualcú ho afirma, no puc deixar de pensar en allò que, segons conta la llegenda, el dictador feixista Francisco Franco va deixar anar, «Haga usted como yo, que no me meto en política», sembla que a l’inefable José María Pemán. Aquesta setmana, la realitat, tossuda de mena, s’ha encarregat de demostrar que les coses són com són i no com, suposadament, haurien de ser. És a dir, que esport i política solen anar pel món agafadets de la maneta.

És des de coordenades geopolítiques que s’ha d’intentar explicar l’elecció d’un lloc com Qatar com a seu del mundial de futbol que s’està celebrant aquests dies. Que l’hagin de fer en novembre i desembre perquè en les dates habituals d’aquests esdeveniments a l’Àsia Menor fa una calor insuportable, hauria de semblar sospitós. Qualcú, però, podria contraargumentar que, d’aquesta manera, s’evita discriminar segons quins països que, per condicions climàtiques, juguen en desavantatge davant d’altres ubicacions. Ho puc acceptar. Passa, però, que les raons de tot plegat són unes altres. Per començar, la tria d’aquest estat va ser deguda a una sèrie de suborns previs amb què les autoritats qatarianes van comprar les voluntats —massa humanes, per variar— dels representants de les federacions de futbol que havien d’escollir la seu del mundial. Tothom té un preu, en aquesta vida, i hi ha qui està disposat a pagar-lo perquè, casualment, té prou doblers a la cartera per a fer-ho. Que s’hagi triat un país on els petrodòlars flueixen, encara, a lloure, és molt significatiu dels interessos que hi ha darrere d’aquesta i d’altres maniobres: la publicitat en la samarreta del primer equip del Barça de futbol durant unes quantes temporades, la compra de clubs europeus dedicats a l’esport de la pilota, també en són símptomes evidents. Ho és encara més quan acabam de conèixer que han detingut, a Bèlgica, cinc persones relacionades amb suborns de Qatar a gent amb capacitat d’influència al Parlament Europeu. Una de les detingudes és una vicepresidenta de la institució. Si no es tracta de geopolítica i de geoestratègia, no sé de què estem parlant.

Un cop es va escollir la seu mundialista, les poques notícies que van transcendir de com s’estaven preparant les infraestructures on s’havia de competir eren més tost preocupants, començant per l’esgarrifosa xifra de morts en la construcció dels estadis i altres edificis relacionats. Eren el fruit de la manera de fer d’un estat feudal, amb esclaus legals i, alhora, amb una comunitat internacional que mirava cap a una altra banda davant de la violació flagrant dels drets humans. Tenen petroli. I, el cru, ara per ara, mou el món. Poca broma. Per açò, si s’hi ha de fer un mundial, endavant. Que cal silenciar els drets dels col·lectius LGBTIQ? Cap pega. Que, fins i tot, s’ha de prohibir la venda d’alcohol als estadis, encara que un dels grans patrocinadors del mundial sigui una marca de cervesa? Endavant. Si ha de sortir el president de la Federació Internacional de Futbol a defensar la mesura, que surti, per molt que en cap moment no digui que no es tracta de preservar els hàbits saludables de la gent —hauria estat una bona excusa—, sinó que cal respectar les tradicions de l’amfitrió.

Un cop començada la competició, el futbol ha esdevingut la bandera amb què tapar tota mena de misèries, per exemple a l’estat espanyol, també. També ha servit per a destapar-ne d’altres, evidentment. Potser el més significatiu a les nostres contrades han estat els esperpents que s’han viscut a molts centres educatius, amb què s’han posat de manifest les mancances de moltes famílies a l’hora de prioritzar els valors transmesos als fills. Al meu institut, sense anar gaire enfora, els docents vam rebre més d’una circular per tal d’evitar que els alumnes veiessin el futbol en hores lectives, a través del mòbil o dels Chromebooks. Alguna sanció davant de l’incompliment de la norma també es va donar, per cert. No vam arribar, però, a l’extrem viscut a la Salle de Palma. Allà, l’extrema dreta i la dreta extrema van exercir de voltors polítics davant d’un assumpte en què tot plegat es limitava a un incompliment de les normes de funcionament del centre. Res més. Però calia alimentar el monstre de l’espanyolisme, àvid d’essències pàtries i, com que pel mig hi havia implicada una professora de llengua catalana, tot va venir rodat per endegar l’enèsima campanya del tot s’hi val per tenir cinc minuts de quota de pantalla dels mitjans amics, els encarregats de sembrar la llavor de l’odi urbi et orbi. Un cop comprovat que no hi havia tema, que en el fons el que havia passat era un bluf, com que el rèdit electoral ja s’havia obtingut, la polèmica va morir de finor. Destrossar-li la vida a una persona és un detall sense importància quan el fi justifica els mitjans.

El moment àlgid de tot plegat, però, el vam viure el sis de desembre, una data icònica perquè és el dia de la Constitució. Hem pogut llegir a la premsa que tres de cada quatre espanyols de l’actualitat no la van poder votar, perquè fa quaranta-quatre anys que està en vigor, gairebé sense canvis. Els mitjans del règim, però, s’entesten a reclamar-ne la plena vigència i validesa. Fan, de l’anomenat constitucionalisme o, més ben dit, del patriotisme constitucional, una mena de religió que, amb els seus dogmes —el text és, sembla, intocable—, defensa una manera molt rígida —atada y bien atada— de ser espanyol. Jo, que som més racional i racionalista, aquestes qüestions de fe em costen de creure.

Dia sis de desembre, idò, ha estat la data icònica en què es va haver de jugar un partit de futbol, una eliminatòria —qui la perdia se n’anava al carrer—, entre les seleccions d’Espanya i Marroc al mundial de Qatar. Casualitats de la vida: mira que hi havia seleccions al torneig i, justament, es van haver de trobar aquestes dues. Les essències pàtries, espanyolíssimes vull dir, davant d’un esdeveniment com aquest, es van encarregar de convertir l’etiqueta «leña al moro» en tendència a Twitter. Aquesta és la imatge que es va transmetre al món de l’estat rojigualdo. El fet tan significatiu com vergonyós alhora. Però es veu que el racisme hispànic, més arrelat del que més d’un voldria creure, sempre acaba surant. És el mateix, per cert, que traspuava aquell «a por ellos» que, el 2017, esperonava els policies que marxaven destinats a Catalunya amb la missió d’aturar, al preu que fos, el referèndum del primer d’octubre.

Sobta, però, aquesta demostració de xenofòbia davant de qui ha esdevingut un aliat estratègic del regne d’Espanya. Comparteixen fronteres i, amb elles, s’amaguen mútuament les vergonyes migratòries, que no són només espanyoles, per cert, sinó europees. Aquí només ens referim als encarregats de fer la feina bruta, sigui al Tarajal o, més recentment, a Melilla —amb una quarantena de morts en aquest darrer cas. És evident la connivència entre els dos estats en aquests assumptes. La polèmica respecte de per on passa la ratlla fronterera amb què ens vol entretenir el ministre Marlaska és una cortina de fum. Els cadàvers són cadàvers, independentment de quina sigui la banda de la frontera, metre aquí o metre allà, en què els hagin assassinat.

Els darrers moviments geoestratègics del govern espanyol amb el marroquí són prou clars. Amb Algèria, aliat fins no fa gaire, es veu que les coses no acaben de convenir, per molt que tenguin gasoductes i que vengui una temporada de restriccions energètiques. És un detallet sense importància. Enmig, i per variar, a la gent del Sàhara Occidental, que la bombin. Cal recordar-ne, ara, perquè hi escauria, quin és l’origen del conflicte que es viu en aquesta antiga colònia espanyola, la darrera fins ara, si no vaig errat, que es va separar de la metròpoli?

Dia sis de desembre, com dèiem, la història va mostrar-se en la seva versió més irònica —i tràgica, segurament, per a més d’un. El dia que se celebrava un nou aniversari de la Carta Magna, de la Constitució que ens vam donar entre tots, la selecció espanyola de futbol era eliminada del mundial de futbol, als penals. Centenars, milers de ciutadans marroquins o d’origen marroquí residents a l’estat espanyol, van sortir al carrer —que també és seu— a celebrar-ho. Sense incidents. Cap ni un, mentre els feixistes, amb l’orgull ferit per l’afront, veien la via pública ocupada per aquells a qui unes hores abans volien brindar llenya. Però, també, mentre la gent d’esquerra mostrava els sentiments enfrontats davant d’una gent que corejava consignes a favor de la sobirania marroquina del Sàhara Occidental. Mai no plou a gust de tothom.

No s’ha de mesclar política i futbol, solen dir aquells que, normalment, són els primers a fer-ho. Ho deixarem aquí. Amb els fets ocorreguts aquest passat sis de desembre n’hi ha hagut prou per a demostrar-ho. Podríem haver seguit, perquè aquesta setmana hi havia un altre dia assenyalat que ha esdevingut sucós. No podia ser d’una altra manera, ja que la Immaculada Concepció és, també, una festa militar. Què dir d’aquesta gent uniformada, de la seva particular manera de veure el món i de fer les coses? Enguany, la «perla» que han deixat anar és tan gruixuda —el sorteig dels serveis d’una prostituta entre els soldats de la caserna del Bruc, a Barcelona— que m’estim més callar perquè, si digués tot el que en pens, potser ens acabarien tancant el blog.

Share Button