Carta a n’Abril

Hola, polida,

Ta mare, enguany, ha armat el costum d’escriure’t una carta —a mà, en paper— cada setmana. Té una bona excusa per a fer-ho i la constància necessària per a enllestir, cada dilluns, el sobre amb les lletres que t’envia i que pots llegir, més o menys, una setmana després: és el temps que solen estar a arribar a la seva destinació. Aquesta regularitat és molt meritòria. Per part meva, però, no cal que t’ho digui, les coses són ben diferents. Hi ha qui troba que escriure em costa poc, però no sempre és fàcil fer-ho. A més del temps que es necessita per a fer-ho, hi ha altres factors que influeixen en el procés. Sobretot quan es tracta de parlar de segons què. Ho sé: som un desastre. Com també ho deu ser la idea d’escriure’t la primera carta d’aquest curs aquí, al blog, públicament. És un risc que assumesc plenament.

És evident que tot plegat té a veure amb el teu aniversari, que estàs a punt de celebrar. Enguany, per exemple, no podrem llogar una autocaravana i recórrer la geografia menorquina d’un cap a l’altre, ni anar a romandre a un apartament amb visites sorpreses incloses. Ara bé, si ens ho miram pel costat bo, tampoc no et coincidirà amb una tongada inhumana d’exàmens concentrats de segon de batxi. Tot açò, per cert, és aigua passada. En aquesta ocasió, fer els anys serà una experiència diferent per, com a mínim, un parell de motius. D’una banda, perquè pares per Girona; de l’altra, perquè en fas divuit.

La darrera cosa que voldria a l’hora d’escriure aquestes quatre retxes —llargues, segurament: no sé fer-ho d’una altra manera— és caure en el típic discurs moralitzador o, pitjor, acabar fent un text d’autoajuda misterwonderfulista farcit de frases tòpiques. A vegades, però, es fa difícil no caure-hi. Podria haver seguit el camí de la desmitificació i dir-te que, al final, fer-ne setze, fer-ne divuit o trenta-quatre no vol dir res més que constatar que, qui dies passa, anys empeny. I que tres-cents seixanta-cinc dies no són res més que açò. Un any. I que tots són iguals. Però tots sabem que açò no és ben bé així. Hi ha alguns aniversaris que tenen una forta càrrega simbòlica i, d’entre tots, aquest potser és el que més. I no precisament perquè, per exemple, podràs votar en les pròximes eleccions o interactuar directament amb el banc d’ara endavant, tot i que també. Ho és perquè ens calen els ritus de pas per remarcar els canvis d’etapa. I per a celebrar-los com toca.

Aquests moments són bons per a emfasitzar tot allò que el futur ens pot acabar oferint. També, fins a un cert punt, es fan necessaris per a mirar cap enrere i fer balanç. Cal fer-ne una repassada, però no per a quedar-nos-hi. Hi hem de cercar el bagatge que ens ajudarà a fer, del camí de la vida, una via transitable i còmoda. Mira: ja estic caient en els discursos moralistes que volia evitar —com si fos un Paulo Coelho de regional preferent—, però no puc fer de menys. Jo també he aprofitat aquests dies per a recordar coses. Per exemple, que pocs dies després d’haver nascut, Abril, vaig esbossar un poema —flac: no va passar de la temptativa— en què venia a dir que la vida ens acabava de regalar l’arribada de la primavera enmig de la tardor. Aquesta, de fet, va ser la sensació que vam tenir des del primer moment en què et vam veure per primera vegada al vell hospital de la Mare de Déu del Toro: alegria, joia, llum, s’associen a l’estació que precedeix l’estiu i que, a ca nostra, ens han acompanyat des de llavors —amb els seus alts i baixos, no cal dir-ho: també plou i hi ha dies grisos en la primavera. Hi són i ens han de servir per aprendre de què va la vida, en què no tot és de color de rosa… Sort que he dit que no amollaria un sermó! Esper que m’ho sàpigues disculpar.

També he pensat molt aquests dies en el meravellós curtmetratge en què exposes la teva versió de la distància. Jo no ho hauria sabut expressar com tu ho fas, casant tan bé les imatges amb les paraules, agombolant-les amb la música, deixant anar un missatge tan potent. Fa pensar. Molt. És el que tenen les bones obres artístiques. Si assagés d’escriure què és per a mi la distància, potser no em sortiria gaire cosa més que dir que és una gran putada. Per molt que les xarxes i la tecnologia hagin facilitat la comunicació entre les persones, és evident que, per exemple, una videotrucada no pot, de cap de les maneres, substituir la calidesa d’una abraçada.

També hi ha els avions, és ver, ara més que mai, que poden ajudar, entre altres coses, a esmorteir l’enyor. De fet, què és la distància sinó una manera alternativa d’anomenar l’enyorança, el fet de trobar a faltar qualque cosa? Almenys ho és d’una mena d’enyor. N’hi ha un altre, que fa referència a allò que s’ha perdut per sempre i que, per tant, no tornarà, que associam amb la nostàlgia. Aquest, cal saber-lo controlar per tal que no ens impedeixi d’anar cap endavant, que es converteixi en un llast inhabilitant, però no hi hem de renunciar. L’altre, però, és aquell de què parlam, l’enyor vinculat a aquelles absències temporals —en què sabem que el retorn forma part del paquet. Tot i que sempre, darrere del fet d’enyorar, hi ha la certesa que ens referim a coses que s’aprecien, que s’estimen, saber que el retrobament és possible fa que l’haguem de veure amb bons ulls.

La dic, tota aquesta filosofia barata, pensant en tu, però, sobretot, pensant en mi, en com intent gestionar la distància. Costa. Per a mi també és una nova experiència: no és el mateix ser allà que aquí. Ara em toca a mi veure l’altra cara d’una moneda que vaig tenir a les mans fa gairebé una trentena d’anys, quan vaig passar una temporada enfora de l’illa, on romania la família. Ara bé: pensar que ets on ets perquè t’ho has guanyat a pols, perquè has lluitat i lluites per fer un camí, el teu, en un món que no ho posa gens fàcil, em fa sentir, per damunt de tot —de l’enyor, de la distància—, satisfet. I orgullós pel fet de poder ser part, discretament i al marge, d’aquest procés. Com ha de ser. Per molt que no t’ho hagués dit mai abans de paraula i que hagi hagut d’esperar als teus divuit anys per a posar-ho per escrit. L’ocasió —que, per cert, celebrarem com toca, a l’illa, quan tornis— s’ho mereix.

Que en puguis fer molts!

T’estim.

Share Button

5 comentaris

  • M.Àngels

    19 novembre, 2022

    Que polit Isma! Quin privilegi poder parlar així amb la teva filla.
    Gràcies per deixar-nos emocionar amb aquestes paraules plenes d’estima.

  • Carme

    19 novembre, 2022

    Gràcies Isma, m’has fet pensar en tants d’aniversaris dels fills des la distància i l’enyorança. I com els vincles es mantenen i s’enforteixen. Que ho pugueu celebrar molts anys!

  • margarita

    19 novembre, 2022

    Felicitats!!!
    Sé de què parles Isma, i m’ha agradat molt llegir aquest xalandrot.
    Nostàlgia és el que m’ha produït avui la teva evocacio de la distancia.
    Per molts anys ho pogueu celebrar pares embadalits!

  • Abril

    19 novembre, 2022

    ?? T’estim molt

  • Jacint

    19 novembre, 2022

    Molt orgullós d’aquesta, família, molt endevinat, aquest xalandrot.

Deixa un comentari