Crònica de la presentació (que no es va fer) d’un llibre

Un dels moments estel·lars del periodisme menorquí —no l’únic, evidentment— es va donar amb la publicació, al diari Menorca, d’una crònica. La signava un periodista vocacional i, alhora, inefable, acostumat a donar compte dels concerts de música clàssica de manera, per regla general, totalment acrítica i, sempre, mecànicament, com si en tingués un motlle fet, fàcilment aplicable a cada situació, farcit de tòpics i llocs comuns. En l’ocasió a la qual feim referència, va enviar el text de l’article al rotatiu abans fins i tot de fer-se l’actuació que havia de ressenyar. Anava a cop segur. Potser era una pràctica habitual, però aquella vegada, en soldemà, els lectors van poder llegir com havia anat un concert que, ves a saber per quines circumstàncies, s’havia suspès a darrera hora, sense marge de maniobra editorial i, per tant, de rectificació. Avui, qui segueixi els paràgrafs que venen a continuació es trobarà amb un cas semblant: el relat de la presentació d’un llibre —d’una part almenys— que no es va fer. La presentació, evidentment; el llibre, per sort, fa uns dies que és una realitat.

Així i tot, cal dir també, en defensa de les paraules que segueixen, que en aquesta ocasió tothom està avisat amb temps de la maniobra i que, per tant, el text no enganyarà ningú. A la pràctica, idò, per deixar clar que el contingut es basarà en allò que hauria pogut ser, el text emprarà unes formes verbals en què predominarà el mode subjuntiu en tost de l’indicatiu. Per coherència. Independentment que l’acte de presentació del llibre Homenatge a Josep Salord i Farnés, prevista per al passat dia 14 de gener, a Ciutadella, s’acabés suspenent (o, més ben dit, ajornant) per culpa de la situació sociosanitària, calia aprofitar l’espai que m’ofereix el blog per parlar-ne. Perquè ens trobam davant d’una obra important. I no ho dic perquè el meu nom aparegui a la coberta del volum. De cap de les maneres. És en els continguts, que no he escrit jo, on hi ha el bo d’os d’un llibre en què el meu paper s’ha limitat a fer d’editor. Amb ell, s’omple un buit important que teníem respecte del coneixement de la cultura menorquina de la postguerra franquista.

D’aquesta manera, per tant, si s’hagués fet la presentació del llibre, en haver de parlar —abans o després del regidor de cultura de l’ajuntament ciutadellenc, en desconec el protocol— la primera cosa que hauria fet és recordar que el passat 2020 havíem commemorat el cinquantenari de la mort de Josep Salord i Farnés i que, des de l’Institut Menorquí d’Estudis, teníem molt clar que hi volíem contribuir amb la publicació d’aquest volum miscel·lani. Feia una parell d’anys que hi estàvem treballant i érem plenament conscients de l’efemèride, tot i que el maleït coronavirus ens va trastocar els plans, ho va endarrerir tot.

Segurament, si s’hagués fet la presentació del llibre, no hauria calgut explicar que no era aquesta, la pandèmia, una excusa de mal pagador per a justificar-ne l’aparició tardana. De cap de les maneres. Perquè si les coses haguessin anat tal i com estaven previstes, el volum hauria sortit molt abans i, segurament, hauria fet innecessàries aquestes paraules de la revista El Iris, aparegudes el vint-i-cinc de juliol de l’any passat, que deien, literalment, que «50 anys després, de moment ni des de les administracions, ni des de les entitats culturals s’ha fet cap acte commemorant els 50 anys de la mort del fill predilecte de Ciutadella des de 1978 on penja el seu retrat al Saló Gòtic, el retrat d’un humil capellà de poble que va defensar la nostra llengua i la nostra identitat, al que encara devem molt i ben bé mereix un record que apropi aquesta figura a les noves generacions de ciutadellencs i ciutadellenques».

El cas és que, quan la situació ho va permetre, el procés d’edició del llibre es va reprendre i, corregudes de darrera hora incloses, va ser una realitat just començar enguany, tot i que, per a fer-ne evident la coincidència amb la commemoració del cinquantenari de la mort de Salord i Farnés, tant el dipòsit legal com la fitxa catalogràfica deixen ben clar que el llibre és de 2020. De fet, era l’any passat quan el vam enviar a impremta. Quan tocava.

Malgrat tot el que acabam d’exposar, en aquest cas la data d’aparició del volum resta en un segon terme. El que importa és que el llibre és una realitat i que, gràcies als continguts que presenta, qualsevol persona —ciutadellenca, menorquina o d’on sigui— que estigui interessada a endinsar-se en la figura d’aquest humanot satisfarà les seves expectatives.

La segona de les coses que hauria explicat si s’hagués fet la presentació del llibre hauria tingut a veure amb la idoneïtat de presentar-lo en el marc dels actes de celebració de Sant Antoni (suspesos, també, de manera generalitzada pel repunt de la pandèmia). Bàsicament, perquè aquesta és, tal i com explica Miquel Àngel Casasnovas al llibre, al costat del nou de juliol, una de «les dues efemèrides nuclears sobres les quals pivotarà bona part de l’obra de Josep Salord com a historiador». Només cal veure amb quines paraules s’hi refereix el 1935, en què diu, del desset de gener, que és l’«aniversari de l’alliberament [i] catalanització de la nostra Illa, diada la més memorable de la història menorquina». Almenys, hauria remarcat, d’alguna manera quedaria compensat el fet de no haver arribat a temps per a fer-ne la presentació, tal i com estava previst inicialment, a mitjan mes de desembre de 2020.

Després d’aquesta introducció, basada en el calendari d’elaboració i d’aparició de l’obra, si l’haguéssim pogut presentar, tot seguit n’hauria donat a conèixer els continguts. Hauria començat dient que el punt de partida dels textos que en formen part són la versió revisada dels que que es van donar a conèixer en la Jornada d’Estudi i d’Homenatge que l’Institut Menorquí d’Estudis va dedicar a Josep Salord i Farnés el juliol de 2018, tot i que, amb motiu de la publicació en paper, es va considerar adient incorporar-hi, per tal d’arrodonir-ne el conjunt, una sèrie d’annexos: un petit àlbum fotogràfic, la transcripció del butlletí de les Joventuts Musicals de Menorca que, amb motiu del traspàs, es dedicà a Salord i, finalment, la sèrie d’articles amb què participà en la que Francesc de Borja Moll va batejar com «la batalla de les misses en vernacle».

El resultat, tal i com hauria dit, si s’hagués fet, a la presentació del llibre, és una primera aproximació de caràcter acadèmic (per tant, feta des del rigor que han de tenir aquesta mena de publicacions, sense deixar de banda, però, la voluntat inequívoca d’arribar al gran públic, fet que n’explica el to divulgatiu) a un personatge polièdric, fonamental per a conèixer i entendre una etapa de la nostra història cultural en què encara hi ha molta feina a fer. El valor dels continguts del llibre deriva del fet que cadascun dels àmbits en què Salord desenvolupà la seva activitat ha estat estudiada pels millors especialistes en la matèria.

Per açò, a continuació, en aquesta presentació que, malauradament, no va ser, hauria fet un repàs de cadascuna de les ponències del llibre, tot indicant que, per començar, Francesc López Casasnovas i Joan Febrer hi aborden el perfil biogràfic —cívic i religiós— del senyor Pepe; que, tot seguit, Fina Salord, a partir de la feina feta per Joana Moll, mostra com la correspondència permet dibuixar la important xarxa cultural teixida per Salord i Farnés; a continuació, Miquel Àngel Casasnovas, Antoni-Joan Pons i Andreu Vidal aprofundeixen, respectivament, en la tasca historiogràfica, filològica i de defensa de la llengua pròpia de Menorca desenvolupada pel nostre homenatjat, mentre que Jaume Mascaró ofereix una primera aproximació a la recerca salordiana entorn de la narració oral del Sant Traspàs. Finalment, també hauria indicat que, a més dels annexos, dels quals ja he parlat, el llibre inclou les aportacions de Josep Sastre, Joan Pons Moll i Andreu Vidal en una taula rodona en què ofereixen el testimoni personal de la seva relació amb Salord i Farnés.

Tot açò hauria dit si s’hagués pogut celebrar la presentació d’aquest llibre. I ho hauria acabat, abans de donar pas a Fina Salord, que també hi havia d’intervenir, remarcant la importància d’aquest personatge, un autèntic erudit, en la cultura illenca del segle XX. Així, ni que fos amb un poc d’autobombo, hauria llegit, per tancar la meva intervenció, el darrer paràgraf de la introducció del llibre, en què afirm que «Amb aquest volum, dedicat a la tasca de Josep Salord i Farnés, la Secció de Llengua i Literatura de l’Institut Menorquí d’Estudis vol contribuir de manera ferma al coneixement i reconeixement de la figura d’aquest intel·lectual menorquí i, alhora, eixamplar els estudis acadèmics de la vida cultural illenca del segle XX per, finalment, esperonar futurs estudis amb què conèixer, amb tot el rigor i aprofundiment necessaris, els fins ara boirosos anys de la postguerra a Menorca.»

Esperem que, més endavant, quan la situació millori i es reprenguin les activitats culturals, es pugui celebrar la presentació convencional d’aquest llibre. I, també, que els mitjans de comunicació, amb fonament (és a dir, assistint-hi), en puguin fer la crònica. Mentrestant, però, com que l’obra és al carrer i ja circula pels canals habituals, qui la vulgui pot adquirir-la a les llibreries de l’illa o a la botiga virtual de l’IME. Per açò l’hem feta.

Share Button