Generositat

He de confessar que estic literalment sobrepassat per les nombroses mostres de generositat que he rebut darrerament i que, encara, estic rebent. M’han publicat un llibre, de contes. L’hem presentat —i el presentarem, en bona companyia, el proper divendres, 6 de novembre, en el marc de l’Espai Reverb, que organitza l’AELC, a Maó; també, dia 8, a la Fira del Llibre en català, a Ciutadella; i, finalment (per ara), dia 12, a la biblioteca pública d’Alaior. La gent, a més, ha respost a aquests actes amb una molt bona assistència, i hi ha assistit emmascarada i amb les mans netes. El que més m’ha sorprès, però, de tot plegat, és que són moltes les persones que han dedicat una part del seu temps no només a llegir el llibre i a fer-m’ho saber —es veu que els ha agradat—, sinó sobretot a enviar-me suggeriments de cara a una hipotètica segona part de l’obra. Els tenc en compte: veurem què s’hi pot fer. Com diu l’anunci, tot açò no té preu. És el més important de la literatura: que hi hagi lectors. Amb tanta prodigalitat, crec que és un bon moment per fer públiques unes breus paraules d’agraïment a tots aquells que han fet possible que Dies assenyalats sigui una realitat.

Per molt paradoxal que pugui semblar, he de començar manifestant la meva gratitud cap al nou virus, el maleït coronavirus que darrerament ha capgirat la nostra manera de ser en el món. A més d’haver-nos empantanegat amb una nova malaltia, la fatídica Covid-19, cosa que no celebr de cap de les maneres, cal atribuir-li, indirectament, el mèrit que aquest llibre sigui una realitat. M’explic: a partir de la segona quinzena de març ens vam haver de tancar a casa. No per a confinar-nos, que és una cosa relacionada amb els confins, és a dir amb els límits fronterers d’un territori. Com tothom sap, no ens vam haver de dirigir enfora de casa, ans al contrari, hi vam haver de romandre durant dos mesos. Ens vam tancar a les nostres llars en una clausura que es va fer massa llarga. Insuportable en més d’un moment.

Davant de la perspectiva que prenien les coses i l’evidència que el futur esdevenia incert fins i tot en relació a les coses que semblaven inamovibles, una de les primeres certeses va tenir com a protagonista les festes de Sant Joan d’enguany. Segur que no serien com les havíem celebrat fins ara (amb tot el que vulgui dir aquest ara). I, com que tenia el costum, des de fa unes quantes temporades, de publicar un relat al blog Xalandria per celebrar-les, em vaig trobar amb un dilema a tres mesos vista: i ara, què? Perquè trencar amb les tradicions és complicat, sobretot amb les que estan més arrelades (amb tot el que vulgui dir aquest arrelades). Però ho vaig fer. Vaig escriure un conte en què m’imaginava com seria un Sant Joan des del confinament (almenys el del caixer senyor, que imaginava —sembla que erròniament, però aquesta és la gràcia de la literatura: permet tota mena de llicències— a l’altra banda de l’Atlàntic). Sense tenir ni idea de com acabarien anant les coses. Per cert: al final, de festes, res de res. Que consti, per tant, el meu optimisme: jo encara presentava un escenari millor del que es va donar en la realitat. El vaig publicar molt abans del solstici, el darrer dissabte de març. I, per alguna de les reaccions del lectors, es veu que vaig tocar la fibra de gent que considerava molt lleig jugar amb els sentiments santjoaners.

Vull aprofitar ara i aquí per demanar disculpes si qualcú es va sentir ofès per aquell conte, tot i que en cap moment va ser la meva intenció fer-ho. He de dir, en descàrrec meu, que som, en la mesura que ho puc ser, un santjoaner de pedra picada. Espuri, perquè no som ciutadellenc, però de pedra picada. No hi ha una festa que visqui tan intensament com aquesta, tot i que ho faig d’una manera que potser sobtarà la gent: llegint-la, observant-la, fent-ne part directa en alguns moments i veient-la des d’una distància prudencial en d’altres. Des del respecte sempre, però sense renunciar a la dessacralització, a l’heterodòxia, a la crítica de tot allò que en forma part. Per higiene. Per necessitat.

Perdonau-me. Per variar, m’estic desviant, i molt, d’allò que us volia dir.

Per redactar el conte, «Un Sant Joan distòpic», vaig consultar el relat que havia publicat al blog feia un parell d’anys, el 2018, titulat «Donau vós permís», amb la intenció d’aprofitar-ne les primeres frases i reutilitzar-les, per marcar-ne un fil conductor i establir un joc de complicitats. I, d’aquí, no me demaneu per què, en va seguir la relectura, a la recerca de referències que em fossin útils, dels altres textos que havia anat publicant del dos mil setze ençà, no només amb motiu de les festes centrals de Ciutadella sinó també dels relats que parlaven de les maoneses festes de Gràcia i de Nadal. Em va semblar que hi havia alguns fils conductors, motius, personatges fins i tot (potser fora millor dir: un personatge, sobretot), que donaven cohesió als textos i permetien fer-ne una lectura conjunta que, en aparèixer cada conte per separat, passava per alt, per molt que, per a alguns amics, na Pràxedes Sintes Gibeli fos gairebé qualcú de la família.

A més, tenia perdut —dins d’una vella i polsosa carpeta de l’ordinador— un relat, «Bar Tony», situat a les festes des Castell, que no acabava d’encaixar en un altre projecte narratiu que —per cert— no té res a veure amb les festes i que continua en procés de revisió constant. El vaig afegir al conjunt que, finalment, es va acabar intitulant Dies assenyalats. Ordenats cronològicament, em va semblar que el recull mostrava coherència i cohesió. Segurament, però, perquè m’ho mirava amb bons ulls, els meus, que hi tenien part de cuixa. Per açò, se’m va ocórrer comprometre na Fina Salord i en Joan López, demanant-los parer al respecte. Per a ells dos, per cert, és el meu segon agraïment. I no perquè la seva resposta fos positiva, afirmant la validesa de la proposta literària (amb algun emperò molt interessant, com el que em plantejava en Joan en forma de pregunta: «en capirà tota la dimensió un lector no avesat en l’hermenèutica menorquina?», que jo vull creure contrarestar amb allò tan vist de ser local amb la idea d’arribar al que és universal) o, fins i tot, animant-me a publicar-la en forma de llibre, sinó perquè van dedicar una part important del seu temps, en uns dies complicadíssims, a llegir a fons els textos que els vaig enviar amb nocturnitat i traïdoria (un correu electrònic amb un document adjunt i poca cosa més). En van fer una anàlisi aprofundida, enriquint-ne la lectura.

Les següents víctimes d’aquest procés van ser en Joel Bagur i n’Àlex Villeyra. També els vaig posar en un compromís. Des d’un primer moment vaig tenir clar que volia que en redactessin el pròleg. No només perquè són part de la colla d’amics amb què he viscut més d’una i de dues festes —amb multitud d’anècdotes que donarien per a fer-ne uns quants reculls—, o amb la qual ens trobam, normalment a ca en Bep Quely —el coneixereu, si encara no ho heu fet, en transitar per les pàgines d’aquests Dies assenyalats— per celebrar que «no podem perdre mai», sinó perquè quan es posen a escriure a quatre mans en surten sempre textos molt ben parits. També, perquè, per damunt de tot, són lectors aguts. De fet, ja ho he dit en alguna altra ocasió, el pròleg que ens regalen, a tots els lectors, és el millor text del volum. Només per açò ja es mereixerien una estàtua eqüestre a l’entrada de Maó (al pont de la Salle, per exemple). Bé, entenguem-nos: una cadascun.

No puc fer res més que manifestar-los la meva gratitud i recordar-los que, ara, tenim una nova (i bona) excusa per a tornar-nos a trobar, tots, al voltant d’un bon panxó en què, des de fa uns anys, enyoram l’absència de n’Àngel, n’Àngel Mifsud. Com dic a la dedicatòria inicial del llibre, ell i na Fina són els grans Amfitrions, així, amb majúscula inicial, de la rauxa mifsudsalordiana, l’adjectiu creat per en Jordi Florit que tan bé ho defineix tot. Gràcies a ells dos es congrega encara la guàrdia pretoriana, com li agradava de dir a n’Àngel, al ciutadellenc carrer de Sant Cristòfol. Al voltant d’un ribell amb el millor gin amb llimonada del món, en renovam els vots, any rere any.

L’altra persona que tenia claríssim que havia de participar en aquest projecte literari era na Gemma Andreu, na Gemma del diari. M’agrada molt el seu treball com a fotògrafa, la mirada que projecta sobre la realitat. Hava tingut, a més, la sort de participar en un projecte conjunt fa uns anys, en què, per encàrrec de la revista de les festes de Gràcia, vam combinar una sèrie d’imatges seves amb proses poètiques meves («Batecs de Gràcia», el vam batiar). El resultat, però, no va ser del tot satisfactori: els compromisos publicitaris de la publicació van passar per sobre dels criteris artístics. En aquest sentit, en podeu consultar una versió digital i millorada en aquest mateix blog. Després d’aquella decepció, calia fer-ho ben fet. La imatge de la coberta és la que havia de ser: cavalls —tatanos— que són una recreació dels protagonistes de la festa, com ho són, també —representacions simbòliques—, els relats del llibre respecte de la realitat dels dies assenyalats. Ha estat un luxe col·laborar amb na Gemma. Esper que no sigui la darrera vegada que facem equip.

Seguim. Poder publicar a la col·lecció Petit Format de l’Institut Menorquí d’Estudis ha estat un altre regal. L’IME és, a nivell intel·lectual, ca meva. No puc estar més agraït a la institució i, especialment, a la gent que va participar, d’una manera o una altra, en el procés de confecció del llibre, especialment a na Fina —jubilada i tot, va invertir una quantitat ingent d’hores a revisar una vegada i una altra el text, fins a donar-lo per bo—, però també a na Conchi, que va dedicar temps de les seves vacances a fer gestions relacionades amb els Dies assenyalats, o a na Marina, l’encarregada, entre d’altres aspectes, de fer que el llibre sigui a totes les llibreries de l’illa (i més enllà, que diria el famós pensador nord-americà Buzz Lightyear). Agraesc a l’IME, hi insistesc, haver donat una segona vida, impresa —i aquí, cal esmentar i agrair la participació, en el procés, d’en Pepe Torrent, de Krea, que el va maquetar, i d’en Jon i companyia, de GZ Printek, que el van imprimer i ens el van fer arribar, a corre-cuita però a temps—, a aquestes peces narratives amb què no aspir a res més que convidar el lector a celebrar, d’una manera literària i reflexiva, els jorns adiats, les festes amb què intentam combatre la rutina diària, tal i com abans ja ho havia fet, virtualment, des de la xarxa internàutica.

Per açò, parlant d’Internet, voldria aprofitar l’avinentesa per manifestar la meva gratitud, total, a tota la gent que fa possible el blog Xalandria, l’espai on van néixer dotze dels tretze relats que avui presentam. Aquí hi tenc una finestra des de la qual guait al món, en forma de tot tipus de textos, principalment assagístics, setmana rere setmana des d’en fa més de dues-centes, cada dissabte. He d’agrair als administradors del lloc web que m’hi deixin participar. La meva presència hi és abusiva o, més ben dit, sembla que en tenc el monopoli. No és culpa meva. El blog és col·lectiu: hi ha una vintena o trentena llarga de col·laboradors potencials que hi podrien escriure quan els vingués de gust. No s’hi prodiguen gaire, per desgràcia, amb la qual cosa ens perdem, segur, un munt d’aportacions valuoses al pensament crític. Jo, mentrestant, no m’encoman a ningú i vaig fent.

Voldria acabar la llista d’agraïments, perquè, per variar, ho estic fent massa llarg, mencionant la gent que tenc més a prop, aquells que, col·lateralment, reben les conseqüències del temps que dedic a la dèria —a la necessitat— d’escriure i a l’aïllament que aquesta tasca suposa. Hi ha la família: pare, mare, sogres, germans, cunyades, nebodes… Però, sobretot, hi ha na Diana —na Diana, sobretot—, n’Abril —que em fa fotos i aclareix, a nivell d’imatge, el que no és aclaridor— i en Paris, que puja amb força. També viuen, cadascun d’ells a la seva manera, els dies assenyalats. Com tots vosaltres, benvolguts lectors (que heu estat, sou o sereu d’aquest llibre), a qui vull donar-vos encaridament les gràcies per ser una part essencial dels Dies assenyalats. Açò i desitjar-vos, a tots, sort i ventura!

Share Button

2 comentaris

  • Peter Ignatius

    31 octubre, 2020

    La setmana vinent el llegiré. Me n’ha parlat entusiàsticament el meu germà en Jaume, el criteri del qual és sincer i fiable: què bé que escriu aquest home! M’ha dit. Idò, enhorabona, i persevera, ànima inquieta.

  • margarita ballester

    31 octubre, 2020

    Gràcies per aquest llibre, l’estic llegint. Enhorabona!

Els comentaris estan tancats.