Incerta reflexió sabatina

3025789

Ahir va acabar una altra campanya electoral la qual, malgrat haver estat, damunt del paper, més curta que l’anterior, no ha deixat de fer-se llarguíssima, almenys per a un servidor. Potser perquè des de fa uns anys vivim en una cursa constant cap a les eleccions, les que siguin, que resulta, ja, embafadora. En aquesta ocasió, després d’haver escoltat els discursos i els debats (per a dir-ho d’alguna manera: no entrarem ara a analitzar el baix nivell oratori, intel·lectual i comunicatiu dels candidats —tots mascles, com ha de ser!— dels grans partits estatals, que intenten compensar les seves mancances amb dosis elevades de mala educació i discursos populistes en què l’espectacle és més important que el contingut), m’ha semblat intuir que gairebé tothom està d’acord amb el fet que Espanya té un únic i gran problema, anomenat Catalunya. Ara bé, aprofitant que avui és el dia que és i que, demà, qui vulgui podrà exercir el seu dret a vot, voldria compartir en veu alta algunes de les reflexions que he anat paint darrerament i que el cos em demana d’exterioritzar.

20720doc4I açò que, avui, el que realment hauria de fer és cavil·lar sobre els llibres que llegiré, compraré o a la presentació dels quals assistiré (en algun cas perquè en som part implicada) al llarg de la jornada, ja que es celebra una nova edició de la Fira del Llibre en Català, i ja en van quinze, que no són bromes. Enguany, si la pluja ho permet, qui vulgui firar-se tindrà l’excusa perfecta per anar fins a Ferreries. A més de les paradetes de les llibreries, l’organització ha dissenyat un programa d’actes més que interessant. Poc temps hauria de dedicar-li, per tant, a la reflexió política en un dia com avui. A més, tenint en compte que aquesta mena de jornades no deixen de ser un eufemisme, que, qui més qui manco, no depèn del que pugui elucubrar avui, sinó que demà farà o desfarà en funció d’unes idees que són el resultat d’un procés més llarg de maduració, no acab d’entendre perquè estic embussat i, alhora, entestat a reflexionar sobre la situació política estatal, a intentar trobar-hi alguna mena de desllorigador des del qual assajar d’entendre-la.

D’un temps ençà, hem viscut, a nivell estatal, cicles electorals breus, votacions repetides i, al final, governs inestables o, pitjor encara, la impossibilitat manifesta de configurar-los. Tot sembla indicar que a Espanya hi manca cultura del diàleg: des que hi ha vigent el règim actual, el del 78, mai no hi ha hagut una coalició de partits al capdavant de l’estat, cosa que és força habitual a altres llocs del món amb sistemes democràtics consolidats. Aquesta mancança és força significativa i convida a fer-se preguntes del tipus «com vols que dialoguin amb els catalans si no són capaços de fer-ho entre ells mateixos?». Davant d’aquesta situació, és normal que l’electorat se’n cansi i que un sector (normalment dins del bloc progressista) es desmobilitzi. Com ho és, també, que davant de la mateixa conjuntura, una altra part de la població es vagi reubicant en funció de la situació del moment, de cada vegada més a la dreta, i a la dreta de la dreta, al compàs d’un ritme que, amb mà ferma, marca el nacionalisme espanyol, identitari i uniformitzador, que controla les estructures de l’estat a través del patriotisme constitucional.

D’aquesta manera, avui, a Espanya, no queda gens clara la separació de poders. Hi ha evidències palmàries de dèficit democràtic (només cal veure quin és el sistema d’elecció del jutges de determinats tribunals —un intercanvi de cromos entre els grans partits— o com es trien els fiscals generals de l’estat, tal i com el president en funcions del govern de Madrid i la seva fidel escudera s’han encarregat de recordar aquesta mateixa setmana), al qual cal sumar la deriva autoritària empresa en els darrers anys pel poder executiu, amb un marc legal (la llei mordassa, el darrer decret llei que permet suspendre internet sense necessitat de cap ordre judicial…) que cerca, en darrer terme, perseguir i castigar qualsevol mena de dissidència, quan allò que s’hauria de garantir és la plena llibertat d’expressió i l’exercici lliure del dret a manifestar-se. Si a tot açò hi sumam el fet que són les oligarquies econòmiques les que realment tallen el bacallà, imposant les polítiques neoliberals a base de subtils coaccions (quan els partits estan en mans dels bancs, hipotecats fins a les celles, toca acotar cap, callar, i fer el que els manin) i que, estructuralment, gran part de l’administració central encara és molt deutora del franquisme, no ens ha d’estranyar que en resulti un estat poc atractiu.

EInOzFgXYAEEBblEn aquest marc, no és gaire sorprenent que hi hagi un transvasament de l’electorat cap a la ultradreta i, d’acord amb els resultats de les darreres conteses electorals (i les previsions per a les que venen), s’està posant de manifest una situació molt preocupant, que ha denunciat Pere Antoni Pons amb aquestes paraules: «Si Alemanya tingués 10 milions de ciutadans nazis tindria un problema gravíssim. Espanya té com a mínim 10 milions de ciutadans franquistes i té un problema gravíssim.» És el que hi ha. És ver que, a Europa, des de fa un temps, ha revifat la ultradreta, tot i que adaptada als nous temps, amb discursos que, tot i ser els de sempre, volen passar per nous. El problema és que a Espanya no hi ha hagut aquest retorn perquè el feixisme mai no se n’ha anat. És estructural. Aquest és el resultat d’una transició que va ser modèlica, però no en el sentit més democràtic del terme sinó a l’inrevés. Ni tan sols va ser un gir lampedusià (canviar-ho tot perquè res no canviés). Ja ho diuen, que el dictador va deixar-ho tot «atado y bien atado». I així roman encara: per açò, el trasllat de les despulles de Franco s’ha pogut celebrar com si d’un nou funeral d’estat es tractés. A Europa, es miren Espanya amb uns ulls com a plats! No és gens estrany.

Amb una llista de greuges com aquesta, costa d’acceptar que el problema més important sigui Catalunya, tal i com s’ha anat repetint fins a l’extenuació al llarg de la campanya electoral. De fet, tot sembla indicar que és a l’inrevés: el problema és Espanya, l’estat. El desafio secesionista no és altra cosa que una cortina de fum per amagar-ne les vergonyes, precisament perquè és el moviment independentista el que s’ha encarregat de demostrar que, i enteneu-me la imatge, el rei anava en pèl. L’estratègia funciona, perquè la maquinària amb què s’escampa l’anticatalanisme és molt potent. Tenim una mala peça al teler. El mal és sistèmic. El resultat de les eleccions, sigui el que sigui, no ajudarà a canviar res a nivell estructural, perquè entre els grans partits estatals hi ha un consens en aquest sentit. I no es perceben, a curt o a mitjà termini, cap mena de solucions que vagin més enllà de la cosmètica superficial.

Potser, en algun moment, hi ha qui va veure en l’esperit del 15-M un bri d’esperança davant d’un moviment que va néixer amb la idea de canviar les coses de manera profunda. Però, amb el temps, tota la força que n’emanava s’ha anat dissolent, a cop d’institucionalització, en una tendència que, sembla, no té aturall. D’altra banda, davant d’aquest panorama, els bascos, a qui els podria interessar una millora de les coses, des de la tranquil·litat que els dona tenir el concert econòmic, viuen com si Espanya no anés amb ells, tot i formar-ne part. I bé que fan. Finalment, sembla que una part molt significativa de catalans, cansats ja de la política del peix al cove i d’aquella voluntat, que ve del catalanisme polític de finals del segle XIX, de «catalanitzar espanya», en el sentit de posar-la al dia i fer-ne un estat democràtic i modern, després de comprovar que la idea és quimèrica, han decidit que és molt més viable intentar canviar d’estat, crear-se’n un de propi.

És, aquest, un procés que no té res a veure, per cert, amb cap mena de nacionalisme identitari. Per açò, costa d’entendre que l’espanyolisme segueixi caient en l’error de considerar-l’hi: sembla que no han entès res (cosa que explicaria perquè és tan difícil trobar una solució dialogada al problema). O potser és que ho tenen massa clar i prefereixen seguir al peu de la lletra aquell refrany que afirma que «creu el lladre que tothom roba», per la qual cosa ho redueixen tot a la mena de disputa en què allò que importa és veure qui la té més grossa (i perdonau-me l’expressió: em referesc a la força, de la qual en fan ostentació, a base d’imposicions i de persecució de qualsevol mena de diversitat). Parafrasejant una idea de Pau Obrador, si el projecte independentista català té la força que té actualment és perquè planteja un model postnacional d’estat, no identitari, que és atractiu independentment o del lloc de procedència o de la llengua que parlen els que s’hi adhereixen, perquè presenta la possibilitat de deixar enrere tots els tics autoritaris i antidemocràtics que, de cada vegada més, presenta Espanya. Amb la voluntat, per tant, d’intentar assemblar-se a qualsevol de les democràcies més consolidades del nord d’Europa.

índexTot açò, no sé perquè, m’ha fet pensar en un poema, molt conegut, de Joan Maragall, l’obvi «Oda a Espanya, en el qual es presentava, ja en el llunyà 1898, una proposta catalana de regeneració i millora de l’estat, i en la qual es constatava la sordesa amb què aquesta era rebuda («has desaprès d’entendre els teus fills?»), una realitat davant de la qual, en paraules de Pep Paré i Enric Martín, «la confrontació no té altra solució que navegar amb una barca nova i independent», tal i com es pot deduir —després de la insistència a ser escoltat, a voler dialogar, petició que no es atesa: «no sents la meva veu atronadora?»— en haver llegit el contundent darrer vers de la composició maragalliana: «Adéu Espanya». Al llarg del poema, el jo poètic contrasta dues maneres d’entendre l’estat: la de sempre, basada en el passat, en les glòries i l’honor pretèrits («dels saguntins»), vinculats a la mort («les teves glòries — i els teus records / records i glòries — només de morts»), a la qual en contraposa una de nova, que obeeix a la proposta «d’un fill / que et parla en llengua — no castellana», que planteja una Espanya que no hauria de mirar enrere sinó cap al present i al futur, lligada a la vida («Dins de les venes — vida és la sang / vida pels d’ara — i pels que vindran: / vessada és morta»). Han passat més de cent anys i, en moltes coses, seguim ben igual. El problema és que arriba un moment en què cansa trucar a una porta i que, a l’altra banda, tot i esser-hi, no et vulgui obrir ningú.

No sé ben bé com he arribat fins aquí. Avui, la meva intenció era la de convidar a una reflexió que pogués ser útil a l’hora, demà, d’exercir o no el dret a vot. Volia partir de la decepció davant d’una nova i mediocre campanya electoral, però tampoc no tenia gens clar on acabaria arribant. Com sempre, es tractava de fer camí, i veure per on havia tombava el pensament cada vegada que se’m plantejava un cruïlla discursiva. Al final, com sempre, una idea n’ha anat enllaçant una altra i m’he deixat endur per un fil argumental incert que ha arribat fins aquí. Ara, que ja he amollat allò que em cremava per dins, em sent alleugerit. Ha estat una mena de catarsi. De fet, sense aquest pes a sobre, podré pensar en allò que, ara mateix, més m’interessa: decidir quins llibres m’hauria de firar, avui, en la passejada que faré per la quinzena Fira del Llibre en Català, a Ferreries. Més d’un en caurà.

Share Button

4 comentaris

  • Ismael Pelegrí

    15 novembre, 2019

    Benvolgut Emili, les gràcies te les he de donar jo a tu, per haver dedicat una part del teu temps a llegir un text com aquest.

  • Ismael Pelegrí

    15 novembre, 2019

    Benvolgut Joan, estic content que, del contingut d’aquesta reflexió, n’hagis quedat a pler. Gràcies, sobretot, per haver-la llegit.

  • Joan Escanelles

    9 novembre, 2019

    Ismael, el meu anterior comentari afegit a la finestra, l’he redactat fora haver llegit el teu principal. Ara, sí. El procediment de saltar dintre el ròssec de la la correntia mental, de pensa en pensa, perfà la ruta si hi ha hagut seny. Me n’ha resultat eixidiu a lloure dintre vasos, per a la meva sang circuladora. En qued a pler.

  • Emili Pons

    9 novembre, 2019

    Una reflexió molt lúcida. Gràcies per compatir-la.

Deixa un comentari