A la galmesiana manera

festa-sos-claustre-20141128

Una de les coses que produeix la literatura, almenys en el meu cas, és una enveja sana respecte de la manera com escriuen alguns autors. En aquest sentit, a nivell tècnic, he de dir que n’admir més d’un. Per exemple, no em sabria cap greu tenir la mestria que té Ferran Torrent a l’hora d’escriure diàlegs (només per açò ja m’agrada llegir-lo), o la capacitat de dir tantes coses amb tan poques paraules que manifesta Margarita Ballester en la seva poesia, o el lirisme de la prosa d’autors com Sebastià Perelló, Carles Rebassa o Sònia Moll, per citar-ne els tres primers que m’han passat pel cap. Hi podríem incloure els noms que fan part del cànon, començant per la prosa de Josep Pla i la de Mercè Rodoreda, que marquen diferents (i alhora recomanables) camins a seguir per a qualsevol que es dediqui a l’art de col·locar paraules una rere l’altra. De fet, m’agradaria creure que, en allò que escric, s’hi poden resseguir de manera subtil les influències dels autors que admir, fugint però de la simple imitació. Voldria pensar que m’ajuden a acabar de definir l’estil propi. De totes les escriptures, però, n’hi ha una que em sembla especialment inabastable, per molt que, a primera vista, pugui semblar que és la més senzilla de totes: la del gran Gabriel Galmés, el manacorí a qui el seu poble encara deu una estàtua eqüestre.

vull-una-estatua-equestre-416x654De Galmés, concretament, m’interessa un vessant de la seva creació literària que, potser a primera vista, pot semblar secundari: la del col·laborador en la premsa local fent d’articulista esperpèntic. Esperpèntic en el sentit creat per Valle-Inclán i referit no a l’autor sinó al contingut dels textos. Açò és el que podem trobar en els articles en què es dedica a fer la crònica política del seu poble, Manacor. Ho fa emprant de manera magistral la caricatura i la sàtira. El volum Vull una estàtua eqüestre, publicat per Quaderns Crema, que reuneix una tria de textos escrits de manera esparsa entre 1990 i 2001, és un pou sense fons en aquest sentit. En el seu moment, va ser una lectura inspiradora. Encara ho és.

Record que, mentre l’anava llegint per primera vegada, no podia evitar de pensar que jo voldria escriure com ell, a la galmesiana manera. El moment, a més, va coincidir amb l’època en què em plantejava de tenir una presència regular al blog, de publicar-hi algun tipus de text a l’estil d’una columna de diari, però sense cap mitjà al darrere: per lliure. En la prehistòria del que acabarien essent aquests xalandrots, la primera de les opcions que m’havia passat pel cap era la de fer més o manco el mateix que Gabriel Galmés, però agafant com a matèria literària la realitat política menorquina.És evident que no ho vaig fer. Entre d’altres coses, perquè l’humor és molt més difícil del que sembla. Sobretot, perquè per a fer-ne cal ésser irònic. No és el meu cas: tenc una tendència exagerada al to seriós. De ver: m’heu de creure. A més, a nivell tècnic, les complicacions són moltes i no em consider capaç de superar-les.

Hi podríem afegir, a les dificultats, que fer humor en aquest estat és una activitat de risc. No cal gratar gaire per veure com, darrerament, alguns humoristes no han acabat de ser entesos (o a l’inrevés: potser és que els han entès massa bé) pel poder. Més ben dit, els han atacat justament per fer allò que fan i han de fer. Hi ha poc sentit de l’humor, pel món. I, a les Espanyes, menys encara. I açò que l’exageració, la caricatura, que no s’ha d’entendre ni confondre amb l’atac personal, no fa altra cosa que cercar noves maneres d’enfocar la realitat, ni que sigui des de la distorsió, per tal d’entendre-la millor. El problema és que, a més d’un, no li interessa aquest joc perquè el sol deixar en evidència, amb les vergonyes al descobert. Per açò, prest, recorre a la crítica, a la censura o, pitjor, a la persecució judicial, per tal d’anul·lar-ne els efectes. És allò tan conegut de matar el missatger: l’humorista només fa visible uns defectes que no són responsabilitat seva.

Comptat i debatut, idò, no estava gens segur que acabàs reeixint a l’hora de fer una representació esperpèntica de la realitat menorquina. En aquest cas, el problema era jo, l’escriptor, no el panorama sociopolític illenc. Perquè, no ens hem d’enganar, durant l’anterior legislatura, que és quan més o manco va néixer la idea, n’hi havia per donar i per vendre, d’actualitat que podia ser tractada a la manera galmesiana. Hi havia pensat fins al punt de definir una sèrie de personatges que, segons el meu criteri, tenien molta potència literària, càrrecs públics d’aquella època que, pel fer de ser-ho, podien esdevenir fàcilment personatges literaris (amb el distanciament que açò suposa respecte de la realitat, però que molta gent no vol o no sap entendre): el superheroi General Rotonda, arribat des del planeta Okupa, disposat a solucionar tots els transports de M’enroca amb els seus superpoders castrenses; la Consellera d’Incultura, na Bon Baíllo Tenim (especialista a il·luminar talaiots i canteranos); el duo Guedi i Bòtil que, des de dalt d’un trenet articulat, relataven el dia a dia de la Ciutat del Ladrill, abans coneguda amb el nom de Mojón, la vila dels mercadets medievals, les paelles populars (mai més ben dit) i els betlems a mida natural… I n’hi havia més. Per cert, per als més primmirats: tenia molt clar que no em volia casar amb ningú i que, per aquest motiu, no només hi apareixien els qui governaven, en aquests esbossos: la galeria de personatges de l’oposició era prou variada i tenia, també, suficient potencial. Però bé, el que he dit: ho vaig deixar anar. No m’hi vaig veure amb cor.

I ara, que acabam una altra legislatura, amb molts d’aquests personatges en fora de joc o hibernant en llocs com el congrés dels diputats, no sé per quin motiu he tornat a pensar que açò d’escriure a la galmesiana manera potser no seria tan mala idea. Hi deu haver influït el fet que ara, amb la gent conscienciada que les eleccions són a tocar, la realitat sociopolítica de l’illa s’ha accelerat i els moviments a l’escaquer són a l’ordre del dia. I donen molt de joc literari. Des del govern insular, els despropòsits tenen a veure, justament, amb una de les herències del General Rotonda: l’espantada de darrera hora de Podem a l’hora de decidir què fer amb els ponts de les rotondes de Rafal Rubí i L’Argentina (l’acudit fàcil amb el verb que dona nom a la formació és tan evident que m’estalviaré de fer-lo). Com no podia ésser d’una altra manera, la situació ha estat aprofitada pel principal partit de l’oposició de l’illa, el Diario Menorca, que intentarà treure’n tot el suc que pugui (l’espectacle acaba de començar, amics meus!). No cal dir, també, que la polèmica ha estat celebrada al rotatiu com aigua caiguda del cel: amb ella podran fer passar desapercebut, oh casualitat!, l’enèsim escàndol popular, en aquesta ocasió de dimensió illenca, de quan l’anterior equip de govern subcontractava gent i no sé què i no se quants… Ningú no se’n recorda.

La carretera del General. Així. Fins i tot, podria ser el nom d’una sèrie televisiva d’humor, a l’estil dels Monty Python. El tema donaria molt de joc. Rotondes nostrades en forma de bunyol, ponts a mig fer i talaiots il·luminats amb leds nadalenques configurarien l’escenari perfecte, en una illa Reserva de Biosfera, de la Bitlletera, i amb una cultura Talaiòtica, apostòlica, romana i amén que vol ser reconeguda com a patrimoni mundial. A nivell d’arguments, un poc de descaradura i absurditat donaria joc als capítols. Un exemple: informes tècnics fets per tècnics que avalarien els informes tècnics que els mateixos tècnics haurien redactat. Més o manco com allò tan conegut del marxisme (el de Groucho, of course): «La part contractant de la primera part serà considerada com la part contractant de la primera part».

I més (per Menorca, s’entén): venjances, conjures i punyalades per l’esquena entre companys de pacte; més consellers encara, armats amb mall i passamuntanyes, esbucant amb nocturnitat i traïdoria els ponts de Rafal Rubí i L’Argentina; uns altres, que podrien però que, a l’hora de la veritat, no poden (perdonau: al final ha sortit l’acudit) es traurien els ulls entre ells (els del sector oficial, d’una banda, i l’ànima lliure, de l’altra), tot i que maldarien per somriure de manera visible a l’hora de fer-se la foto; i, finalment, els socis llestos, nedant i guardant la roba, el puny i la rosa, a la recerca del que caigui i atents, sobretot, a les instruccions que els arribin des de Madrid.

Una oposició, d’altra banda, en hibernació, esperant que els qui governen s’acabin d’autodestruir entre ells. I un discret editor de diari, de qui ningú no en coneix el rostre (no ha aparegut mai en cap foto dels incomptables actes socials que es fan a l’illa), intentant moure els fils des de l’ombra, ajudat, en la seva croada per la reconquesta, per un frustrat redactor del diari El caso i un antic cap de premsa municipal que cobrava un poc més del salari mínim interprofessional a l’antiga feina per fer una feinada. No digueu que no hi ha teca, amb tot aquest material. I el que, per qüestions d’espai, no puc citar. N’hi hauria per a unes quantes temporades. Fins i tot, la cosa donaria per a més d’una preqüela i postqüela, i mitja dotzena de sèries derivades o esqueixos (els més guais en diuen spin-offs).

Però no. En aquesta ocasió, tampoc no em veuré amb cor de posar-m’hi. Fer de Gabriel Galmés, per molt que la realitat que ens envolta sigui tan sucosa, no és gens fàcil. Al contrari. Cal saber-ne molt, d’escriure. I jo, si alguna cosa tenc prou clara és que no dispòs de la traça necessària per a fer-ho. Sobretot açò. Però també, i ho he de dir, perquè la idea que m’acabin fent una estàtua eqüestre (malgrat que la rotonda del pont de la Salle seria una ubicació interessant), no m’acaba de fer el pes: massa voluminós. Som una persona molt discreta: em conformaria amb poca cosa. Per exemple, amb donar nom al pavelló del meu club de bàsquet. Ja en té dos. No vindria d’un altre.

Share Button