Tres preguntes i molts silencis

Divendres matí, mentre feia maletes per venir cap a Menorca, Marta Rovira en una carta a la militància anunciava que no es presentaria davant el tribunal suprem i que marxava a l’exili, més concretament a Ginebra.  En una mostra d’humanitat deia que volia recuperar la seva llibertat i que volia fer de Mare. La resta d’encausats citats van entrar a la presó, de la qual no en sortiran durant molts d’anys. Se’ls acusa de rebel·lia, un delicte penat amb 25 anys de presó. El problema és que aquesta delicte requereix l’exercici de la violència, una violència que no ha existit mai. No cal ser llicenciat en Dret per adonar-se que l’auto del judge Llanera és un cas flagrant de prevaricació inacceptable a qualsevol democràcia.  Entre els motius per imputar de rebel·lió a tretze persones destaquen els d’organitzar manifestació, coordinar la rebuda d’observadors internacionals i tantes altres, totes elles activitats explícitament protegides per la constitució i la declaració dels drets humans

llibertat-presos-polticisAquesta setmana la crisi política catalana ha fet un gir preocupant. Després d’un parell de mesos de relativa calma, els jutges han endurit i molt la seva posició. Les posicions més intransigents s’han imposat dins la judicatura, tot fent miques la credibilitat democràtica de l’estat. La primera pregunta és i perquè ara? I només hi sé veure una explicació raonable. És ben sabut que hi ha una batalla ferotge dins la dreta espanyola per a veure qui substitueix a Mariano Rajoy. Els poders fàctics, i molt especialment el totpoderós Aznar, però també sectors històrics del PSOE, aposten obertament per Albert Rivera i tot el que representa: imatge jove, ultraliberalisme econòmic, protecció dels grans interessos econòmics i anticatalanisme ferotge. Una repetició de les eleccions catalanes en què l’independentisme perdés a majoria absoluta el portaria directe a la Moncloa. I només hi haurà eleccions s’hi la crisi catalana s’aprofundeix. Mentre Rivera i la FAES volen accelerar el temps polític a costa de Catalunya, Rajoy necessita guanyar temps per així fer el que sap fer millor, podrir els seus rivals. El jutge Llanera està fent el joc a Ciutadans i el totpoderós Anzar. El gir judicial d’aquesta setmana sembla indicar que Rajoy està perdent el control de la maquinària estatal.

Això ens porta a una segona pregunta. Les expectatives de Rivera han augmentat perquè l’anticatalanisme ven. Ven tant que ni tan sols l’esquerra oficial és capaç de desmarcar-se ni un mil·límetre de les posicions més dures. Però perquè cotitza tant? Tan bèsties són els espanyols per recolzar un règim tan repressiu i liberal? On és l’esperit del 15M? La resposta clàssica del nacionalisme català és dir que Espanya no té remei. En bona part és cert. Espanya és l’únic país Europeu on el feixisme ha triomfat. És l’únic país on el cap d’estat deu el seu càrrec a un dictador feixista que va matar gairebé a un milió de ciutadans. Però crec que és una explicació insuficient. La gran majoria d’espanyols són bona gent que no vol mal a ningú. Per mi hi ha un segon element que és la por. La situació econòmica i social d’Espanya és precària. Això és especialment cert a l’Espanya rural i meridional. El seu futur penja d’un fil. Si la independència fructifica i el règim esclata, qui hi té més a perdre són llocs com Zamora i Jaen. Ells no veuen l’estat com un problema sinó com una salvació dels seus mals. Qualsevol procés de negociació política incrementaria la seva desprotecció. L’estat ha jugat molt hàbilment a vincular el futur de les zones desafavorides a mantenir Catalunya a ratlla. Que paguin ells la crisi.

I davant tot això quina és l’estratègia a seguir?  La tercera és la pregunta més difícil. Perquè la resposta va canviant amb els esdeveniments. Una vegada celebrat el referèndum de l’1 d’octubre, el sobiranisme s’ha quedat sense estratègia. No estava preparat per una resposta tan dura de l’estat i no ha sabut com fer-li front. Perquè els somriures no serveixen contra les porres. Perquè el problema del nacionalisme català no és d’objectius ni de cadires. És d’estratègies. Aquesta discussió estratègia és, malauradament invisible a la premsa molt més centrada en debats personalistes estèrils. Entenc que en aquests moments hi ha tres estratègies damunt la taula, que estan mutant ràpidament a cavall dels esdeveniments. La primera estratègia posa l’èmfasi en fer efectiva la república. És una estratègia coherent amb la celebració del referèndum però irrealitzable en aquests moments, perquè requeriria molt de patiment. Ni tenim els vots, ni la força ni les eines per fer-ho. La segona estratègia és la legitimista. Es tractaria de desobeir el tribunal per restituir el govern legítim. És allò de tots amb els president. És una estratègia molt similar a la primera que també portaria a un nou caramull de nous empresonaments i citacions. La diferència amb la primera estratègia és que es tracta d’una resposta més aviat simbòlica que no afronta els reptes de futur. I una vegada restituït què? La tercera via és la més pragmàtica. Posa l’èmfasi en la recuperació del govern i en la minimització del patiment. Es tracta de passar pàgina i buidar les presons. L’objectiu és guanyar temps per afrontar una nova fase amb forces renovades i amb els mínims danys possibles. Per molt escapçada que sigui, la generalitat continua sent una eina sensacional per a fer possible els teus objectius polítics.

El meu instint polític em diu que la tercera via és la bona. I crec que l’estat pensa el mateix a jutjar per l’escanyament que pateix molt especialment ERC. Que no hi guanyam res en gestos simbòlics ni amb un increment del patiment. Que no volem màrtirs, que hem de buidar les presons. Que unes noves eleccions és un regal al nou (Primo de) Rivera. Que més val que facis tu la política a que te la facin. Però després de l’actuació del Jutge llanera en tenc els meus dubtes. Tal vegada no tenim més opció que reforçar la mobilització, aquesta vegada sense somriures I sense cúpules, que estan totes a la presó. En qualsevol cas tenc quatre idees clares. La primera és que açò no va de traïdors. Plantejar una via diferent no és baixar-se els calçons. Els vertaders traïdors són els acusen als altres de traïdors. La segona és que el debat no va de nació sinó de democràcia. Necessitam un llenguatge polític que reflecteixi aquest fet. En aquests sentit m’agrada que el concepte de república s’imposi al d’independència. La tercera és, tal com diu Jordi Muñoz, la necessitat de sumar. El procés ha arribat molt lluny però només ha convençut als 47% de catalans. I per fer que es vol es necessita superar el 50%. Hi ha un sector clau que encara no s’hi ha sumat, el mateix sector que a Escòcia va empènyer l’independentisme a quotes properes al 50%. Per mi per tant el problema no és d’unitat sinó de creixement.  I quart, a l’estat i al seu cap d’estat, tanta repressió no li sortirà de franc. De fet ja hi ha signes d’incomoditat clars

Tot aquest debat, però, avui és secundari. Avui el més important és que hi gent bona injustament empresonada per defensar les seves idees. Que amb el seu empresonament, ens han silenciat a molts de nosaltres. Que hem entrat en una deriva preocupant de caire feixista que no podem acceptar de cap manera. I que són masses els silencis còmplices entre els que després farden de democàcia

 

 

Share Button

Deixa un comentari