a n’Andreu Murillo

Aquest matí el meu pare m’ha escrit per dir-me que n’Andreu Murillo ens ha dit adéu. No voldria deixar passar l’oportunitat d’escriure unes quantes ratlles d’agraïment. I és que n’Andreu ha estat un dels meus mestres, el meu primer mestre. És difícil resumir en poques paraules la seva figura. M’agradaria destacar-ne dues coses. La primera és la seva passió per l’estudi i el coneixement. Per damunt de tot era una persona curiosa que es passava les hores a la biblioteca o al seu despatx remanant papers i llibres. La segona és la seva llibretat. En un món, on el coneixement cada dia val més, en Murillo mai va cercar el poder, la fama o el diner. Per ell el coneixement era per damunt de tot un mitja per ser més lliure, més feliç, més humà. En Murillo era un home humil que sabia transmetre millor que ningú saviesa i humilitat.

Les seves classes eren fascinants. A 8è ens vam passar gairebé dues setmanes fent història del Japó! Tenc els meus dubtes que aquest tema formàs part del curriculum de l’època, tanmateix va ser un dels millors temes de l’any. Era un pou sense fons que ho sabia tot, fins i tot els detalls més petits. A sa Rovellada de dalt a tocar del carrer de ses Moreses trobareu que la numeració de les cases no segueix un ordre lògic, es passa de l’1 al 5 o una cosa així. Ningú més que ell era capaç d’explicar perquè. Durant la guerra civil hi va caure una bomba que que va destroçar un parell de cases La seva era sempre una història viscuda a cavall dels llibres i l’experiència personal. A classe t’explicava causes i conseqüencies però també sentiments i records. Una violinista que li quèien les llàgrimes mentre feia un concert el dia de que els feixistes entraven a Barcelona o la sorpresa d’un jove en veure el primer NODO que reconeixa l’avenç de les forces aliades contra Hitler, ja gairebé al final de la guerra. Tenia una imaginació desbordant. Al carrer de Maria Lluïsa Serra, just a tocar de Vassallo, hi havia un descampat amb les restes d’un molí i una gran canonada de ciment seminova on els al·lots jugaven. En un exàmen ens va demanar que imaginéssim que allò era un tunel del temps. Si entràvem en aquell tub sortiríem al segle C16. A l’examen havíem d’explicar què hi trobaríem. Era un home irreverent amb un gran sentit de l’humor. A la seva aula hi havia el balcó amb les banderes, que en aquella època (finals dels 80) mai es penjaven. Record en Murillo, que no era precisament espanyolista, estripant la bandera d’Espanya que es guardava a l’armari per fer-ne un pedaç. Calia fer net la taula sempre plena de papers i troços de ceràmica

Era desordenat, no sempre prou refinat pedagògicament tanmateix tenia clar quines eren les habilitats més important que l’ensenyament havia de transmetre: la curiositat i la llibertat intelectual, pensar i compartir.

Share Button

3 comentaris

  • Joel

    6 juny, 2007

    Ahir fosquet quan vaig veure la darrera entrada d’en Pau em van venir moltes coses al cap. Jo també vaig ser alumne del Mateu Fontirroig, emperò fins a cinquè, i a en Murillo només el tenia com a substitut en algunes classes i així i tot ja el record. Voldria dir aquí que som deixeble de la seva obra historiogràfica i que sense el que ell ha escrit i explicat, Menorca seria encara més mal d’entendre del que és avui. Concretament la seva aportació sobre la revolució menorquina del 1810 va ser lluminosa. Dispersió, aprofundiment, ironia, especulació continguda, Maó i Menorca al cap, són elements que si llegiu res seu trobareu. Paga la pena llegir-lo, com sempre i ara més que mai.

  • Fidel

    6 juny, 2007

    M’afegesc al reconeixement al senyor Murillo. Quan vaig tenir el plaer de parlar-hi, em trobava un pou de saviesa, de coneixement, de compromís i de bonhomia. Tot ell era un homo dels de gran qualitat, que mai no va tenir fames estètiques però ens ha deixat una gran humanitat.

  • Àlex

    5 juny, 2007

    Totalment d’acord amb el comentari den Pau i conscient de la sort d’haver-lo tingut com a mestre, crec que en Murillo és un exemple brutal d’allò que hem discutit tantes vegades en positiu i en negatiu sobre el fet que un bon (mal) mestre et pot salvar (desgraciar) la vida.
    Tots n’hauriem de ser ben conscients. Especialment aquells de voltros que en sou o aspirau a ser-ho.
    I sense voler recorrer a velles batalletes, m’afegesc a les anècdotes il.lustradores den Pau: jo també el record vivament emprant un pedaç de bandera espanyola per esborrar la pissarra, construint i fent entrar en erupció un volcà en miniatura dalt dues taules de la seva classe –la marca recremada del sostre hi va quedar uns quants anys- duent-nos d’excursió a veure un riu,… creat, efímer, per una canonada trencada a les obres d’asfaltat de Vives Llull o convidant als alumnes a xocolati i un got d’aigua en les soporíferes classes de les 3 del capvespre del mes de maig (què més volieu que féssim que beure aigua i menjar xocolati en aquelles hores i aquelles temperatures tan antididàctiques), o,..

    Gràcies Andreu. Gràcies per haver ajudat a salvar-me un poquet.

Els comentaris estan tancats.