Espanyolisme a cop de decret

[L’esperpent que està representant l’equip de govern de l’ajuntament de Maó m’obliga a ressuscitar aquest text que es va publicar a primers d’agost a Vilaweb. A més, en penjar-lo a Xalandria, tothom hi podrà dir la seva, com veig que és costum en els darrers mesos, en què fan de mal seguir els comentaris dels lectors, de tants com n’hi ha. Només esper que les aportacions -si n’hi ha- tenguin un poc més de nivell que el dels comentaris que, literalment, alguns vomiten en les edicions digitals dels nostres diaris locals.]

És ben cert que ens trobam davant d’un personatge al qual, pel que sembla, el sistema educatiu de l’època l’inculcà una cultura poc democràtica. I que, casualitats de la vida, l’ha poguda posar en pràctica perquè entrà de cul de bòtil com a regidor de l’ajuntament de Maó (era el número deu de la llista i n’entraren tretze!) on fa i desfà a lloure, mentre la batlessa hi posa el somriure, al costat d’altres eminències de la gestió pública, com Simón Gornés, conegut de tots vostès arran de les endemeses que fa des del Govern Balear. Idò bé, el senyor Botella és notícia perquè, com a bon escolanet que és de la FAES, vol ser el primer de la classe a l’hora d’ofrenar glòries a Espanya. Ara, que ja ha salvat l’economia maonesa, gràcies a un trenet turístic (li diuen així, però és un jeep tunejat) que recorre les diferents zones blaves maoneses, grans espais desèrtics per cert, s’ha pogut encomanar totalment a la noble tasca d’exercir aquell autoodi que només es pot trobar a les societats colonials i que s’explicita en el fet de passar-se a la llengua del colonitzador. Un despropòsit, vaja, només equiparable a voler il·luminar canteranos del XVIII  i taules megalítiques mentre n’hi hagi.

Ara bé, que ningú no s’engani. Aquest no és ni un fet puntual ni personal. Ahir va ser Gornés, avui Botella i, demà, ja veurem. Som davant d’un petit episodi d’un programa molt ambiciós, pensat a Madrid, des d’una espècie d’ONG presidida per un antic estiuejant de l’illa, lector de Verdaguer en la intimitat, que entén unitat com a sinònim d’uniformitat i que vol espanyolitzar-nos de dalt a baix. Aquí tots els mètodes són benvinguts. I més si gaudeixen de cobertura legal, com és el cas. Que els ho demanin als parlants d’aquesta estranya llengua anomenada aragonès oriental, per exemple. L’atac a la toponímia, o a la unitat del model estàndard de la llengua catalana van en aquesta direcció, només cerquen debilitar l’enemic a batre. I, si per aconseguir-ho cal jugar un poc brut, cap pega. Ho han fet amb l’ultradreta carpetovetònica local (Iniciativa Cívica) i, també, amb el seu propi electorat, a qui van prometre una mena de referèndum de pandereta (i que no faran, perquè saben que el perdrien). Fins i tot s’han traït a ells mateixos, perquè és mal d’entendre que s’aprovin lleis, com la de modificació de la Funció Pública, per acabar incomplint-les a cop de decret: abans de consumar el toponicidi, no cal un informe de la UIB, autoritat en la matèria, per molt que no sigui vinculant? Com que saben que la seva actuació és poc legítima, van triar l’inici de les vacances per fer-la pública, quan tothom era davant del televisor gaudint de les incomptables heroïcitats esportives espanyoles a Londres, per si la cosa passava desapercebuda i, ara, la materialitzen aprofitant que eminències cavernàries com el ministre Wert han fet  una crida a l’espanyolització de les zones díscoles de l’imperi.

Però, o no en saben més o són molt flacs. Tothom ha pogut comprovar que el que realment interessa és la lletra ena del topònim, i no la hac. El que passa a Maó, i a tants altres indrets dels Països Catalans no és, com es podria pensar, una cortina de fum per tapar la incapacitat de gestió de la crisi econòmica. És ben bé a l’inrevés: la crisi és la cortina de fum perfecta per a emprendre la centralització i l’homogeneïtzació de base castellana de l’estat. I tot ben legal, no ho oblidem. Pel que fa a la llengua, l’article tercer de la constitució espanyola no només ho permet sinó que hi obliga.

Ens queda un consol: quan es localitza l’arrel d’un problema se’l pot combatre. Aquest és relativament bo de solucionar. Convindria anar-hi pensant. Pel principat ja s’hi han posat.

NjAwMDkzXzM2MTA2Njg2MjY5MTRfODU0MjAwMzYxX24=_227099_6820_1

Share Button

Un comentari

  • Pau Obrador

    29 octubre, 2012

    En un moment donat Simón Gornés ha invocat la Mac-Mahon avenue de París per justificar la castellanització del nom. Idò bé la relació entre Mac_Mahon i Maó només existeix en la imaginació de l’infame conseller. MacMahon és un llinatge irlandés que vol dir “fill de l’ós”. No em puc en venir que un arqueòleg no sigui ni capaç de contrastar un fet tan bàsic. Tampoc em puc en venir que fes bones les meves paraules. A l’article que vaig publicar el setembre vaig dir:
    “Maó és una ciutat que té una visió global de les coses; orgullosa de tenir un carrer devora l’opera de París, però incòmode amb les seves arrels i sobretot amb la seva llengua. Atrapada per la nostàlgia d’un passat gloriós, encara creu que la dimensió local és signe d’inferioritat.”

    Ni fet aposta

Els comentaris estan tancats.