Navega per l'autor

Joan Carles

Una passa endavant

Com molts de vosaltres sabeu, un servidor es presenta a la candidatura del Senat amb el PSM més per Menorca a les properes eleccions generals espanyoles. El motius que m’han fet acceptar la proposta són diversos, però en tot cas obeeixen, bàsicament, a l’oportunitat d’explicar moltes coses que són necessàries que s’expliquin i que tots guanyem en credibilitat i dignitat.

Darrerament s’ha parlat bastant del senat, i especialment amb la irrupció dels moviments derivats del 15-M, i especialment en la part dels privilegis que tenen les persones que hi fan feina, els polítics, els que se n’aprofiten, per parlar en aquesta terminologia. En part, són uns debats al meu entendre un poc viciats (tot i no mancats de raó), presos per la immediatesa i el discurs fàcil que l’Estat es gasta massa doblers en polítics, uns dels ogres de l’actual sistema. Sense entrar a discutir aquesta qüestió, que la seva part de raó pot tenir, però que també crea preversions, sí que és cert que la composició del senat i la seva funció avui té més poc sentit que mai. Segons la Constitució espanyola (aquella que no he votat mai, ni tampoc un 62% del cens electoral actual; i del 38 % restant, un ranxo gros van votar que no), aquesta és una cambra de segona lectura; és a dir, després que les lleis i altres disposicions han passat pel Congrés, tornen a ser votades al Senat, on, havent-hi uns composició semblant al Congrés, es produeix el mateix escenari, i per tant tot queda igual. És més, si és el cas que el Senat, de forma estranya però que a vegades passa, vota cosa diferent, el Congrés té prou mecanismes per tirar endavant ben igual les seves propostes. És el que va passar, per exemple, amb la ILP Televisió Sense Fronteres, el Senat ho va aprovar, però el Congrés va dir que no era el moment.
Continua llegint

Share Button

Narcís Monturiol

Avui, tal i com marca en el google, és el 192è aniversari d’aquest senyor. Com a vegades solem fer, aprofitam per xafardejar qui és aquest senyor o esdeveniment commemorat al poderós monstre de la xarxa. És l’inventor del primer submarí tripulat amb motor de combustió. Més enllà de la dada (cosa més que no coneixia, ja està bé), m’he trobat amb dues entrades a la viquipèdia xerrant d’ell, una en castellà i l’altra en català. No he pogut evitar la temptació i he anat a fer una comparativa ràpida. No hi ha grans divergències en el seguiment de la seva biografia i, és més, en alguns paràgrafs la correspondència és exacta, per tant un ha copiat l’altre en certs fragments. El que no sé és quina entrada deu ser primer. Però el tractament d’una i altra entrada és un tant diferent. Per començar, el nom: “Narcís Monturiol i Estarriol” i “Narciso Monturiol Estarriol”. Després, l’adscripció nacional: en un cas és “enginyer, intel·lectual, pintor, polític i inventor català”, mentre que en l’altre és “ingeniero, intelectual, político e inventor español” (qui va fer aquesta entrada no devia conèixer la faceta de pintor o no li devia donar gaire importància com per destacar-la). A l’entrada en català es dedica a fer un repàs als seus primers anys d’activista polític i republicà, i l’insereix referencialment en contacte amb una fornada d’intel·lectuals catalans. A l’entrada en castellà, també parla dels mateixos intel·lectuals, però en difumina la realitat de grup.

A la part de referències bibliogràfiques és on hi ha més disparitat, les obres no s’hi assemblen gens. És més profusa en obres l’entrada en castellà, però crida l’atenció l’oblit d’obres que sí que apareixen a l’altra l’entrada, obres escrites en català, i que fan referència directa a Monturiol al títol, que, a priori, semblarien de més interès que obres de referència secundària. Un exemple ben clar és una biografia de l’inventor: “Vida d’heroi: Narcís Monturiol, inventor de la navegació submarina”, que no hi és a l’entrada castellana. No sé si hi deu tenir a veure que l’obra és escrita en català. També crida l’atenció el nom d’una altra biografia, en aquest cas en versió cinematogràfica, dirigida per Francesc Bellmunt: “Monturiol, el senyor del mar”, obra el títol del qual és traduït al castellà a l’entrada feta en aquesta llengua.

En definitiva, sense que açò vulgui ser un estudi comparatiu, que ho he fet molt ràpid i no és gens exhaustiu, només volia posar de manifest que el “nacionalisme” (que pos entre cometes perquè jo ja procur no emprar aquesta paraula, ja duu massa confusions), sigui del signe que sigui, acaba essent present per totes bandes. És una qüestió d’adscripció a una comunitat, a una identitat. Aquesta adscripció, a més, consider que és natural, tothom al món la practica, encara que passi desapercebuda. El que no és natural és haver-la de defensar contínuament o esmerçar-se per fer-la visible, que és el que ens passa. Com tampoc és natural treballar per amagar la dels altres: si un és espanyol, quin interès tenen els catalans a fer-se contínuament propis els guanys dels seus personatges o gestes? Amaguem l’adscripció nacional catalana, regional, idò, i treballem pel bé comú… I amb aquest plantejament mai s’entén l’existència d’un col·lectiu de gent, una nacionalitat, que configura la llavor d’un poble, amb les seves ramificacions i interrelacions pròpies, qüestió ben llunyana de la voluntat de separar.

Després podem parlar d’estatuts, sentències judicials, canvis constitucionals i tota la pesca, i reflexionar-hi amb arguments polítics i partidistes. Però en el fons, el substrat és aquest: ideologia pura i adscripció nacional, que es perpetua com a mar de fons pels segles dels segles.

Share Button

Llengua i educació

Article publicat ahir a la nova secció “Menorca al vol” del diari Menorca

No per formar part de l’entramat ideològic dels nous governants ni pel fet ser una promesa electoral amb la qual van concórrer als darrers comicis, deixen de ser sorprenents les mesures que pretenen adoptar els qui ens regeixen en matèria lingüística i educativa. Dic sorprenents perquè, malgrat tot, fugen dels consensos dels actors implicats, de l’autoritat lingüísitca i educativa competent, de les sentències dictades i la legitimitat constitucional de l’actual sistema d’immersió lingüística, de les recomanacions i informes de la Comissió Europea del Multilingüisme i dels imperatius legals del mateix Estatut d’Autonomia, votat al Parlament per una gran majoria (també pel mateix PP), així com una Llei amb plena vigència, la de Normalització Língüística, i tota la normativa que se’n deriva, que no és poca.

Tot en orris. I açò es fa per una suposada convivència lingüística i el més que repetit fins a la sacietat bilingüisme, que la sociolingüística (no una matèria científica en clau catalana, com alguns pensen, sinó una disciplina científica universal que té els seus orígens al segle XIX) ens ha ensenyat a analitzar en clau crítica. La llengua és una de les matèries que, quan es mescla en política, més conflictiva és. Segurament, la llengua i la identitat són els temes més controvertits en política, i és perquè els sentiments de pertinença acaben prevalent, per molt que es parli de llibertat o d’igualtat de llengües, en molts dels judicis emesos en la matèria. Açò ens pot ajudar a entreveure la veritable motivació de les mesures que es pretenen introduir en matèria lingüística a la nostra societat, i en especial a l’administració i en el món de l’educació: una reespanyolització i castellanització de la societat.
Continua llegint

Share Button

Pedres

pedres cavalleria

S’ha posat de moda darrerament erigir muntets de pedres a llocs com Cavalleria o Favàritx. No sé d’on surt açò, però he de reconèixer que me fa una ràbia terrible (digueu-me intolerant). Record que ho vaig trobar a Formentera, per aquell tros de la Mola, que és molt rocós, deu fer cosa de tres anys o així, i me va semblar bastant patètic. Tenia tota la pinta de ser una moda d’aquelles que mescla un esoterisme molt barat, tendència hippiesca que guai, ganes de malmetre el paisatge i considerar l’illa com un divertit safari de vacances, destinació d’un estiu de postes de sol amb un excés de sucre i empagolositat, que a l’hivern ja tornarem a la ciutat perquè segur que aquí no hi ha qui hi estigui. Després ho vaig veure a les zones rocoses del nord de Menorca i vaig pensar que ja havíem begut oli. La cosa ha anat a més i passejar per Cavalleria enmig de tantes pedres amuntegades fa molta ràbia. Cercant la foto que he penjat aquí dalt, m’he arribat a trobar una espècie de guia amb una joia com aquesta: “Si visitas el faro de Cavalleria, es posible que te sorprenda la cantidad de montones de piedras que se encuentran por los alrededores. Los turistas que visitan el faro suelen crear pequeños montones de piedra. La “tradición” dice que si creas un montoncito de piedras mirando al mar y pides al faro el deseo de volver a Menorca, este se cumplirá. Yo todavía no he creado ningún montoncito, pero si que he contribuido a mejorar otros”. La tradición!! Que cony.

Vull expressar aquí la més sincera repulsa a aquesta moda. Jo encara no he creat cap “montoncito”, però sí que he contribuït a destrossar-ne uns quants. És més, anim a tothom que vagi a fer una passadeta i contribuir a restablir la naturalitat del nostre paisatge, basta amb una coça o una petita empenteta.

Share Button

Quatre coses sobre festes

Aquests dies, per la premsa i sobretot pels mitjans digitals, i també pel carrer, tothom xerra de les festes de Gràcia (o de la Mare de Déu de Gràcia, segons com es miri) i dels canvis soferts des de l’entrada del PP.
La veritat és que assistesc un poc astorat a tota la polèmica, perquè està clar que té un contingut marcadament ideològic: o estàs amb ells, o estàs contra ells. Jo he de reconèixer que hi ha moltes coses que no m’agraden, del que s’està fent, però també és cert que la polèmica ha entrat a un terreny complicat, o més ben dit, poc de matisos i més d’adhesions. A la fi, fer polèmica sobre unes festes des del vessant polític és perillós i no en som gens partidari. Sí que podria ser una opció fer-la des de l’ànima de la festa, però no sé si açò és el que hi ha, ara per ara. Amb tot, pens que si hi ha un problema d’enfocament aquest ve donat perquè qui precisament ha emprat la festa en benefici propi ha estat l’actual govern municipal a Maó. I aquest és el problema que ho ha iniciat tot, i el que de ver ha percebut la gent.
Enmig de tota aquesta polèmica popular, tanmateix, no m’he pogut estar, com a antic regidor de Festes, de dir-hi qualque cosa, i per açò preferesc fer-ho en aquest bloc en què la cridòria no hi té gaire cabuda. I començaré dient que no és gens fàcil, ser regidor de festes. Els interessos són tan diversos, i a vegades contraposats, i tants sectors i agenst que hi participen, que sempre algú en surt perjudicat, sobretot en un lloc com Maó, tan ple d’ofertes alternatives que moltes vegades se solapen. Per açò pens que una bona organització de festes és aquella que no es nota, que canvia el mínim necessari perquè la festa rutlli al seu aire, seguint el ritme que marca la gent, la tradició i els costums adquirits.
Tot i així, els canvis també són necessaris. I pens que segurament n’hi fan falta alguns, a la festa de Maó, la més polièdrica de les que hi ha a l’illa (i perdonau-me que enceti la polèmica, segurament de les menys populars, entesa aquesta paraula en sentit estricte). Per açò pens que hi ha canvis que s’han magnificat, i que tal vegada cerquen provar la manera de millorar les festes, que s’ha de fer. El ritme de la qualcada, l’encavalcament amb les corregudes del dia de Gràcia, és un puzle que s’ha de mesurar i no gens fàcil de combinar. El problema radica quan els canvis no parteixen del consens ni de la necessitat estricta. I s’han fet amb una clara voluntat de demostrar que els actuals governants comanden bé i apliquen canvis substancials per millorar una cosa que calia millorar. I d’açò n’han fet bandera. El mateix passa amb el famós canvi del dia del pregó. Pens, sincerament, que és una cosa que es pot plantejar. El pregó no és un element popular, no és als protocols, i per tant és susceptible d’adaptar-lo millor a la festa, i es deu haver cregut que passar-ho al divendres anterior era millor. Però igual que en les altres coses, no és només açò. S’ha fet bandera de voler entrar marcant territori, com aquell ca que pixa just devora allà on feim la bereneta per indicar que fins allà arriba el seu domini, i que no ens passem un pèl.
De la mateixa manera fer polèmica sobre el nom de les festes no em deixa de fer gràcia. Que les festes són de la Mare de Déu de Gràcia, no ho nega ningú. Però de la mateixa manera que s’ha fet amb les Festes de Gràcia, aquella festa dels militars i les processons de la mar de la Mare de Déu del Carme s’anomenen del Carme (així ho expressa tothom), igual que les festes de la Mercè de Barcelona. És una nomenclatura popular esdevinguda oficialment acceptada. Tornam a estar, però, amb el mateix: del que es tracta és de marcar terreny. I aquí es guanyen les animadversions. Aquestes, malauradament, són les formes del PP, que mentre diu que hi ha un muntatge polític aprofitant les festes i els canvis, es recreen en aquest enfrontament i contraprogramen paelles populars.
Cadascú fa el que vol, açò està clar, i qui governa té la potestat de decidir, i també d’escudar-se en el vincle festes-religió, que ningú nega. Ara, aquesta icona de les festes és el refermament d’aquest posicionament ideològic, i açò no és fàcil d’acceptar, i el govern actual ha d’acceptar les crítiques. El cartell és espantosament lleig, un abanderament del mal gust, i açò jo crec que és important. Igual que és de mal gust les banderoles amb l’escut, el format del programa, el realçament de la romeria i la imatge de la Mare de Déu (que no era verge). Açò marca, i si ho fan és perquè ho saben. Per tant, no val que defugin l’enfrontament ideològic, perquè són ells qui se l’han cercat. Encara que em pugui semblar, personalment, un debat estèril.

Share Button

Menorquinisme i República

Aquest és el títol que du la xerrada que l’amic xalandrier Joel Bagur farà el proper dia 14 d’abril a la Biblioteca Pública de Maó, a les 20 hores. La xerrada explicarà quines diferents postures es van donar a Menorca davant l’Avantprojecte d’Estatut per a les Illes Balears, que des de Mallorca es va redactar. Els corrents polítics del federalisme i el republicanisme van centrar bona part d’aquest debat, però defugint la falsa idea d’uniformitat i d’una única resposta, en Joel ens exposarà quines diferències de plantejaments polítics, de perfils ideològics i culturals i de l’abast de les diferents posicions van fer-se presents en la premsa illenca en l’inici del període republicà, oferint una revisió crítica del que s’ha publicat fins ara sobre aquest àmbit temàtic de la història contemporània de Menorca.

És una xerrada de gran interès, i us la recoman. En Joel ens planteja una tema clau, que no ha deixat, en absolut, de tenir vigència. I mirau que han passat anys, de llavors ençà. Allà serem.

Share Button

Ollin Kan

Aquest és el títol d’un dels festivals més importants de música folk actualment, i l’únic d’aquestes característiques a Amèrica Llatina. Se celebra a la ciutat de Mèxic durant els mesos d’abril i maig de cada any, i enguany ha celebrat la sisena edició. Sota el subtítol de “Culturas en resistencia”, aquest festival pretén erigir-se en la veu de la universalitat en la música, la solidaritat, la llibertat i la unió de cultures, que de totes les bandes del món es troben en una ciutat habitada per multituds i que és la imatge i figura de la diversitat.

SAlbaidaMexic1

Enguany, amb tota una aposta per entendre aquest intercanvi cultural com un valor afegit i de trobada davant la marginalitat social, fent front a una reestructuració del festival provocada per la crisi econòmica mundial, el festival s’ha traslladat en zones socialment marginades. Teatres com el Vicente Guerrero, sala en desús per part del govern de l’Estat i recuperat per a la consecució d’aquest festival han estat escenaris comuns d’aquest encontre, que ha assolit la gran fita d’editar-se tot i les penúries provocades per una situació econòmica insostenible.
La tenacitat dels organitzadors, i especialment del director, han suplert les mancances lògiques d’aquesta situació, duent endavant el que consideren l’essència del festival: les manifestacions culturals com a signe de les cultures en resistència, l’art com a sublimació de la solidaritat. El festival, una vegada més, ha estat visitat per riuades de gent.
S’Albaida ha tingut el plaer de ser part integrant i participant de tota aquesta moguda. Les cançons menorquines creades pel nostre conjunt han vibrat per entre les fileres de públic d’aquests espais. Ha estat un plaer explicar què signifiquen les cançons; per què cantam en aquest idioma; què volia dir Àngel Ruiz i Pablo quan parlava de la Pàtria, i que no era la de les pistoles; per què és tant important l’amor en la cançó, sense el qual no hi ha art ni música. Els aplaudiments entusiasmats del públic vibraven en el fons dels nostres cors, i ens hem sentit privilegiats de compartir tot açò. La recepció que hem tingut de la nostra música ens ha emocionat. Hem fet el que creim, la música com a manifestació d’un sentir popular i a la vegada creença en l’altre, simbiosi del cant amb el cor, amb els peus i amb les ales.

Share Button

Punt i cove

Supòs que més d’un de voltros coneix aquesta secció amb què el periodista de l’Última Hora Josep Pons Fraga ens obsequia cada diumenge des d’aquest mitjà de comunicació. Hi fa un repàs d’actualitat en què els polítics en solen ser els protagonistes, tot des d’una perspectiva de diumenge (no del tot analític, i amb una part més lúdica i humorística). Aquesta setmana m’ha tocat a mi, i voldria fer-hi algunes consideracions.

Se’m retreuen comentaris meus expressats a Xalandria sobre el dic de Ciutadella, i el senyor Pons Fraga ve a dir que d’ençà que som al càrrec ja no me senten tant, ni ser crític amb les coses com ho he estat, i sobretot, en aquest cas concret, d’ençà que el partit que represent va votar a favor del dic. I citen un bon fragment d’un comentari meu sobre el tema. Si he de ser franc, no em desagrada haver de sortir en aquestes circumstàncies, encara que el to emprat pel periodista sigui un tant despectiu. I no em desagrada per un parell de motius. Un, perquè vol dir que Xalandria es llegeix i es té en compte en el mostrador de la vida pública i mediàtica menorquina. Enhorabona a tots. Crec que és bo que sigui així, perquè el ventall d’opcions que dóna aquest bloc atípic, amb tants d’autors, és amè i de qualitat. I dos, perquè és un toc d’atenció que crec que hauré de tenir en compte. És una cosa que a vegades passa als que es dediquen a la gestió pública, que obliden (oblidam) que no són funcionaris per fer rodar la feixuga màquina d’una administració, sinó gent convocada pels mateixos habitants d’una ciutat o territori perquè els servesquin a través dels mitjans que puguin d’aquesta administració a partir d’unes premisses o d’una ideologia marcada de bell antuvi: és a dir, polítics.

I sí, tal vegada és cert que allò que pot semblar l’accés a la possibilitat de fer política, i per tant opinar sobre els temes i fer incidència en allò que interessa a la vida pública, queda un poc diluït. Accept de bones i primeres tot açò. I per aquest motiu no me sap greu que se’m retregui una cosa com aquesta. De fet, i crec que és important que ho digui ara i aquí, llegint la cita de diumenge passat, he pensant que continuo pensant el mateix. És clar que les coses evolucionen i tot s’ha de tenir en compte, i analitzar allò que escrivia sobre el dic de Ciutadella abans de tot l’ocorregut i que va acabar amb una acord multipartit, en el qual hi havia també el PSM, és fer un poc de trampa, perquè s’hauria de veure què ocasiona aquest acord, quins preus es paguen i què signifiquen en política les renúncies ideològiques en mor de la cohesió social. Igualment, malgrat el que va decidir el partit, que ho entenc perfectament en clau política, puc continuar pensant i subscrivint allò que aquell moment escrivia: el dic no s’hauria d’haver construït si tinguéssim en compte les qüestions territorials, econòmiques i de país.

En tot cas, sembla que el periodista anomenat ha trobat un filó en descobrir qui era el Joan Carles que intervenia a Xalandria, i amenaça amb més informacions per a la setmana que ve. És el seu deure i esperaré que posi a la llum pública altres opinions meves sobre la vida política, potser les meves filiacions ideològiques de caràcter independentista, per exemple, que açò té èxit assegurat. O les opinions sobre la colla dels d’ICM. Ara que, tal vegada, es queda amb les excel·lències de les coquetes de la Murada.

Share Button

S’Albaida campió a Navelgas

Com alguns de voltros deu saber, el nostre grup es va proclamar vencedor, el passat dia 25 de juliol a Navelgas (Astúries), del IX Concurs Internacional Cuartu los Vales. La final es va celebrar després d’un capvespre molt plujós (ja sabeu, el Cantábric), que va donar pas a un vespre asserenat. Els tres grups, per ordre d’un sorteig un poc estrany (Avelaiña, gallecs, Ginga, portuguesos, i S’Albaida, menorquins), oferiren el millor del seu repertori condensat en quaranta minunts cadascun. Al final de tot, el jurat, compost per organitzadors de diferents festivals estatals espanyols i portuguesos, emeté el veredicte favorable al nostre grup. El participants a la final provenien d’una primera selecció de discs i maquetes, seleccionats d’entre una cinquantena de propostes.

Volem oferir aquest immens regal, de reconeixement i també amb recompenses importants com l’oferiment a actuar a diferents indrets per festivals com l’Eurofolk, a Màlaga, amb qui ja hem tingut contactes, a tothom que ens segueix des de fa anys. Per a tots voltros. Visca S’Albaida!

Share Button

S’Albaida al Pati de sa Lluna

El proper diumenge dia 6 de juliol ens trobareu en el marc incomparable del Pati de sa Lluna d’Alaior, antic convent de Sant Diego. Un convent que ha esdevingut un símbol per als alaiorencs, després que l’estat de degradació del recinte donés pas a la decisió per part de les administracions de fer-hi una actuació atrevida de recuperació del patrimoni històric.

S’Ull de Sol, revista local d’Alaior, és qui, juntament amb S’Albaida, organitza l’esdeviment, que promet ser força enriquidor, tant purament musical com artístic i estètic. Juntament amb la celebració de l’aniversari del grup, també es vol fer un reconeixement a la tasca de difusió de la cultura pròpia per part de la revista local.

El concert se centrarà sobretot en les cançons del nou disc Xalandria, tot i que també es farà un recordatori de les cançons més significatives de la història del grup.

Serà un concert ben especial. No hi falteu.

Share Button