La nova política lingüística insular (I): el diferencialisme

Una de les primeres conseqüències dels canvis de color polític derivats de les darreres eleccions autonòmiques i locals ha estat molt vistosa. Alguns departaments del Consell Insular de Menorca i l’ajuntament des Castell, a partir de la nova constitució de les corporacions, han fet servir públicament un model de llengua molt significatiu, darrere del qual hi ha una sèrie de polítiques lingüístiques i culturals preocupants, en què potser destaca la presència en àmbits formals de l’article salat, tot i que aquesta no és l’única innovació introduïda: pel que fa al lèxic, també hi ha més d’una perla (les fetxes assenyalades, el mes de juriol). Només cal veure, d’una banda, la targeta amb què els primers convidaven a l’exposició dedicada a l’empresa gelatera La Menorquina o, de l’altra, el programa de les festes de Sant Jaume i els missatges que apareixen al grup de difusió de WhatsApp de l’ajuntament castellà, per a comprovar la magnitud del despropòsit.

Malgrat algunes incoherències —en primer lloc, no totes les institucions menorquines amb governs conservadors fan servir aquest model de llengua (al programa de les festes de Sant Llorenç, a Alaior, apareix el registre adequat, per exemple) i, segon, entre les que l’empren hi ha diferències de criteri flagrants (per exemple, hi ha cementiris que es converteixen en cementeris en textos d’una mateixa corporació)—, sembla evident que la introducció institucional d’aquesta pseudovarietat obeeix a una estratègia molt calculada, darrere de la qual hi ha una actitud lingüística anomenada diferencialisme lingüístic.

Hem de recordar que entenem per actitud lingüística la «predisposició a valorar favorablement o desfavorablement una varietat lingüística i els seus parlants o determinants usos lingüístics», tal com es pot llegir a qualsevol llibre de text de secundària. Darrere de les actituds lingüístiques hi ha el sistema de valors que els parlants atorguen a les llengües i als usos que se’n puguin fer, uns valors que s’adquireixen, sobretot, mitjançant la socialització i que actuen damunt la conducta de la gent. Com explica a les seves obres Jesús Tuson, quan aquestes actituds es basen en la ignorància —«hi ha llengües que són millors que altres»— o en la malvolença —«un estat plurilingüe és car de mantenir»—, parlam de prejudicis.

En una situació en què trobam una llengua minoritzada, aquestes actituds, que poden ser-li favorables o no, incideixen directament en el seu estatus. Aquest és el context illenc, per exemple, en què el català no és una llengua normalitzada, és a dir, no cohesiona la comunitat lingüística —des del moment que hi ha aproximadament un 20% de la població que no n’és competent, d’acord amb les dades de les darreres enquestes d’usos (EULP)— ni hi compleix totes les funcions instrumentals simbòliques i discriminatòries bàsiques —encara són molts els àmbits d’ús en què no s’utilitza o en què es fa servir de manera minoritària.

Com s’ha dit, l’actitud a què fem referència rep el nom de diferencialisme lingüístic. No l’hem de confondre, tot i que tenguin més d’un punt de contacte o que, en ocasions, la frontera entre un i altre no sigui gens clara, amb el secessionisme, l’actitud que vol separar una varietat lingüística de la llengua a la qual pertany, normalment per fer-la considerar una de distinta: en el cas illenc, el trobam en els sectors que defensen que el suposat balear (o el menorquí, el mallorquí i l’eivissenc) és una llengua diferent de la catalana. En canvi, com teoritzà el lingüista alemany Heinz Kloss, a partir del concepte ausbausprache, el diferencialisme estableix una sèrie de polítiques lingüístiques que tenen com a objectiu promocionar una varietat respecte del conjunt de què forma part.

En l’àmbit illenc, els encarregats d’analitzar a fons aquesta actitud han estat, d’una banda, Guillem Calaforra i Sebastià Moranta, a l’article «Propostes i despropòsits: aspectes del gonellisme», publicat al número 77 de la revista Els marges (2005) i, de l’altra, Ivan Solivellas, amb dos textos fonamentals que són, a la pràctica, la base de les anotacions que estàs llegint: «Diferencialisme lingüístic a les Illes Balears: actors, discurs i evolució», publicat el 2021 a la revista Treballs de Sociolingüística Catalana, i «Les polèmiques sobre la llengua: l’estàndard i els parlars locals», capítol del llibre col·lectiu La llengua catalana a les Illes Balears: del passat al futur (Lleonard Muntaner 2023). Es tracta, per tant, de fonts acadèmicament ben fiables i, alhora, de lectura més que recomanable.

Explica Solivellas (2021, 192) que darrere del diferencialisme lingüístic hi ha «una actitud que pretén fragmentar la comunitat lingüística i, alhora, frenar el procés de normalització». Per a aconseguir-ho, s’ataca el model d’estàndard, considerat una «imposició barcelonina». Hi ha, aquí, una altra actitud que s’hi associa, l’individualisme lingüístic, la qual «nega la validesa de l’estàndard en la mesura que els parlants el conceben com un model de llengua aliè» (Calaforra i Moranta 2005, 65).

Aquestes actituds no són noves. Hi ha qui considera que apareixen el 1972 amb la polèmica de Bep Gonella, que l’enfrontà a Francesc de Borja Moll. A les Illes, s’han desenvolupat sobretot a Mallorca. Sigui com sigui, és significatiu constatar que solen aparèixer, de manera cíclica, quan hi ha un període de polítiques favorables —o almenys no contràries— a la normalització lingüística de la llengua catalana. Darrerament, també han arribat a Menorca, de la mateixa manera que sembla que ho estan fent al País Valencià, on intenten fer-se un lloc entre el secessionisme blaver i els defensors de normalització del valencià, nom particular amb què es denomina estatutàriament la llengua catalana en aquella autonomia. Són els anomenats filòlegs de la tercera via, defensors de la «vulgarització» del valencià. La coincidència dels propòsits a les Illes i al País Valencià no és casual. Obeeix, com s’ha dit, a una estratègia perfectament calculada.

A Menorca, el capdavanter del diferencialisme lingüístic és el llicenciat en història Joan D. Pons Torres. Procedent de Sa Fundació mallorquina —l’entitat que millor representa aquesta actitud a la nostra comunitat autònoma i que Torres ha presidit fins a esdevenir conseller insular—, el seu discurs acientífic ha tingut com a tribuna de difusió principal el diari Menorca. També, és autor d’un llibre, autopublicat a Círculo Rojo, en què desenvolupa el seu ideari. La poca solidesa dels arguments que planteja es demostra per la nul·la repercussió de la seva obra en els cercles acadèmics, més enllà dels interessats en l’estudi de les actituds lingüístiques, sobretot de l’anomenat autoodi, característiques en contextos de llengües en contacte, minorització i conflicte lingüístic, és a dir, aquells en què una llengua d’un territori ha perdut parlants i àmbits d’ús per la pressió que rep per part d’una altra, sobrevinguda.

De fet, aquest és un àmbit, l’acadèmic, en què no li interessa incidir. Sap perfectament quin és el terreny de joc que li convé, allí on té capacitat d’incidència i de transformació social. L’estratègia és arribar a un públic no especialitzat i, per açò mateix, fàcilment mal·leable als discursos populistes. En aquest sentit, ha fet i fa servir «un llenguatge proper al lector, farcit de refranys i d’expressions populars, així com mots que apel·len a la part emocional de les persones» (Calaforra i Moranta 2005, citat per Solivellas 2021, 1999) a partir del qual vehicula conceptes lingüístics tergiversats o manipulats. L’experiència recent de Pons Torres com a professor interí d’institut en departaments de Llengua Catalana, matèria per a la qual té l’habilitació docent, o el fet d’haver estat, ja fa un temps, alumne d’ESO i batxillerat, on es treballa la sociolingüística, poden explicar que hagi tingut accés a continguts més elaborats sobre la matèria. És un procediment molt més subtil que no pas el d’algunes altres veus que no dubten a fer servir un discurs més destraler i desfasat pel que fa a l’argumentari, obertament secessionista, com és el cas de Juan José Gomila Félix, també col·laborador habitual del diari Menorca, o del partit d’ultradreta Vox.

Tal com detalla Ivan Solivellas (2021, 191-204; 2023, 57-66) el relat diferencialista mescla elements lingüístics, històrics i identitaris. Se centra a qüestionar, com hem dit, l’estàndard de la llengua catalana, tot considerant-lo, d’una banda, una imposició barcelonina i, de l’altra, un model unitari i uniformitzador: «l’estàndard farà desaparèixer els dialectes», «l’estàndard és el català de Barcelona, aquí volem el menorquí», «l’estàndard només pretén crear els Països Catalans», «així no és com parlam a ca nostra, açò és una llengua de laboratori»…, són alguns dels mantres que fan servir a tort i a dret. Aquestes afirmacions, basades en falsedats i en mitges veritats, són fàcilment desmuntables. El català, per exemple, té un estàndard composicional. Per açò els plurals amb vocal neutra s’escriuen en –es i no en *-as, d’acord amb la pronúncia occidental, diferent de la de Barcelona, o en són part moltes formes verbals illenques: cant, dorm, menjam, per citar-ne un parell d’exemples). També, és un estàndard polimorf: cant, cante, canto, canti, són formes igual de vàlides, com ho són got, vas, tassó o veire.

Ara bé, no és fàcil fer arribar al públic, fora de l’àmbit educatiu, aquestes evidències. Estratègicament, el diferencialisme sap on —a les xarxes socials—, a qui —als joves, de cada vegada més—, i de quina manera —proclames curtes, potents i poc argumentades— fer arribar el seu missatge. Aquí resideix una part molt important de la seva força.

Ismael Pelegrí i Pons

Mifsudsalordià. No podem perdre mai!

Views: 163

1 comentari a “La nova política lingüística insular (I): el diferencialisme”

Els comentaris estan tancats.