Versió actualitzada de l’article que ha publicat el Diari Menorca el 29 de Novembre.
He seguit amb especial interès els tres mesos de rauxa independentista que han sacsejat Catalunya i que han culminat amb una nit electoral inesperada amb uns resultats complexes i mals de gestionar. Mai abans unes eleccions catalanes havien despertat tant d’interès internacional. Tota la premsa britànica n’ha parlat i molt. I en general n’ha parlat molt bé, destacant, per exemple, l’espoli fiscal. No debades la independència de Catalunya té una dimensió Europea important, podria fins i tot desestabilitzar L’Euro. Deia el Financial Times que La crisi ha fet caure molts governs però encara no ha trencat cap país, però que açò podria estar a punt de passar amb Espanya.
S’ha parlat molt des de Madrid del fracàs d’Artur Mas. Ara bé la dada més rellevant d’aquestes eleccions catalanes és que hi ha per primera vegada una majoria parlamentaria clara a favor d’un estat propi. Ara hi ha 87 diputats a favor del dret a decidir, un mes que a l’anterior legislatura, i només 48 en contra. CIU tota sola ja té més diputats que les tres formacions unionistes juntes. Ai xò no havia passat mai abans. A les anteriors eleccions només 14 diputats van ser elegits amb un programa independentista. I això ha estat així amb una participació rècord del 70%. Com deia Vicent Partal a Vilaweb “la victòria és sobiranista i la resta és propaganda.” Els catalans han avalat per àmplia majoria la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació dins la legislatura que ara comença.
La segona dada rellevant és el tomb històric que s’ha produït a l’esquerra catalana. ERC ha superat al PSC com a segona força i Oriol Junqueras és ara el cap de l’oposició. La dada més interessant, tanmateix, és la suma de vots d’ERC, IC i la CUP, 981.368 vots i 37 escons, gairebé el doble que el PSC, que es queda amb 523.333 vots i 20 escons. Això vol dir que si a Catalunya es constituís una coalició semblant a la de Bildu, aquesta formació es situaria al mateix nivell que CIU, al volant dels 50 diputats i el milió de vots. S’ha trencat definitivament el pacte històric que va fer possible el PSC i que tant ha ajudat a les victòries del PSOE a Madrid. Ja no poden dir mai més allò de “Si guanya Zapatero guanya Catalunya”. A Catalunya i arreu l’esquerra nacional està cridada a jugar un paper important.
Tanmateix la gran sorpresa de la nit ha estat la davallada de CIU de 60 a 52 diputats que cap enquesta havia previst. Tot apunta que aquesta davallada té poc a veure amb la pujada d’ERC. Allà on baixa més CIU és on puja menys Esquerra. Els que han abandonat la barca són els votants més moderats dels barris perifèrics de Barcelona i Tarragona, molt afectats per la crisi. Abandonar l’ambigüitat té un cost electoral. La conclusió que en trec és que CIU no ha estat capaç d’explicar als que més dubtaven que l’estat propi és una resposta a la crisi social, la principal preocupació de l’Hospitalet i Santa Coloma. Mentre el PP repetia cada dia que perillaven les pensions, Mas alçava als braços com si fos Moisès. Han guanyat vots els que han donat una resposta a la pregunta “i que passarà amb la meva pensió?” Tant ERC com PP-Cs han lligat la qüestió social i nacional encara que en un sentit contrari. CIU en canvi no. Han donat sempre la impressió que parlaven d’estat propi per no parlar de la crisi social. Que no havien quedat que la crisi social havia fet augmentar els partidaris de la independència?
Això ens porta a una segona qüestió. Mas ha sabut dibuixar un esquema polític trencador que obra la porta a un futur millor però li ha fallat la sala de màquines. Dilluns llegia a LaVanguardia que “El catalanisme és avui una majoria sentimental amb greus dificultats d’operativitat política”. La foto d’Artur Mas fent de Moisès senzillament no colava, han desatès sectors clau del seu electorat i no han calculat bé el tempo de la convocatòria. Havien d’haver esperat al mes d’Abril. El PPPSCCs (més o menys són ja el mateix) en canvi han sabut tocar les tecles que tocaven en el moment adequat. Sabien que el punt dèbil era Mas i que per tant calia anar per ell. Sabien que el sector a treballar era al cinturó de Barcelona i Tarragona i així ho han fet. No han perdut ni un minut a Vic en canvi han treballat intensament l’Hospitalet i Castelldefels. Sabien que les acusacions barroeres de El Mundo a cinc dies de les eleccions espantarien a un sector clau i així ha estat. En darrera terme, sempre acabem allà mateix, l’important no és que 300 personen cridin independètwncia moltes vegades sinó que 3000 persones ho facin una sola vegada. Gestió d’expectatives.
Els missatges del 25N són quatre. Primer, ara una fotografia més precisa. Sabem que hi ha una majoria que dóna suport a la convocatòria d’un referèndum per molt que diguin a Madrid. Segon, qualsevol independència ha de tenir un contingut social. La població subscriurà l’aposta si serveix per millorar el benestar social. Si no és així només serveix per crear una nova elit que viu del bote. Tercer, cal humilitat i tocar de peus a terra. Ni les presses ni les eufòries són bones conselleres. I quart no es pot subestimar mai l’establishment espanyol. En saben molt i tenen moltes eines al seu abast. Per alguna cosa, Espanya és l’únic país d’Europa on el feixisme encara no ha estat derrotat. Si es vol canviar l’ordre polític existent no n’hi ha prou en carregar-se de raons, cal també jugar millor al futbol. Ja vam tenir l’oportunitat de descobrir-ho durant la transició.
Enric Juliana de LaVanguardia afirma que Espanya ha guanyat. Des de Newcastle no ho veig igual. Aquesta és una batalla llarga plena de dificultats que tot just ha començat. Si s’en fa una bona lectura el procés en pot sortir reforçat. Amb el permís de Duran i Lleida, salpem?
Twitter @pauobrador
Postdata no publicada al Diari Menorca
I ara què? CIU té tres opcions. La primera és apostar pel sector negocis i recomposar una santa aliança amb el PP (encara que no és noti). És a dir apostar pel seu basant liberal. No crec que passi perquè la dreta espanyola senzillament no ho permetrà. La segona possibilitat és recomposar la sociovergència. Podria entregar al PSC la diputació a canvi de la governabilitat. Al PSC li interessaria desplaçar al PP de la política catalana i mostrar-se com un partit ascendent que realment és capaç de moderar a CIU. El problema d’aquesta segona opció és que CIU a les properes perdria 10 diputats en favor d’ERC i catapultaria a Junqueras com futur president de la Generalitat. Si Mas decideix quedar a port s’arrisca a perdre l’hegemonia dins el catalanisme. La tercera opció és continuar el camí cap a Ítaca però amb unes bases renovades, més socials. Això forçosament passaria per un govern de coalició amb Junqueras com a home fort. Forçosament la consulta s’hauria de retardar a la tardor del 2014. Disposarien d’un any i mig per carregar-se de raons, treballar el cinturó i sobretot desafiar a Madrid en el terreny social. El Problema és que a La Vanguardia no li fa cap gràcia tot això.
Sóc optimista, ningú va dir que el camí seria fàcil. Ara sabem quants som i que pensem. Espanya es creu que ha tancat la carpeta catalana. Està en les Mas, Junqueras i Herrera mantenir-la oberta. La reacció internacional de moment positiva. Saber llegir els resultats portarà a Catalunya a la Itaca anhelada.
PD: @ernestfolch “No es pot tornar a confondre mai més un partit amb un país i un procés amb una persona”
Visits: 1
Estic molt d’acord amb tu Joan. Les eufòries són l’altra cara de la moneda del sentit derrotista català (i menorquí).
He decidit publicar aquest article al diari Menorca. No és la mena d’articles que m’agrada escriure però he cregut important que els lectors del diari poguessin accedir a una interpretació no espanyolista de la realitat. Les idees del mundo arriben molt enfora
Coincidesc bastant amb l’anàlisi feta. El que pens és que açò és una reflexió que havia de ser molt fàcil de fer per part de CiU abans de les eleccions, em xoca molt l’error d’estratègia. La sensació que jo tenia davant tot el procés electoral en tot moment era certa estupefacció, derivada de veure com anaven les coses. M’ha sorprès la deriva independentista de cop i volta, no només política, sinó mediàtica, social, cultural en molt àmbits. És cert que hi ha molts arguments per a la independència, i Espanya mateix els posa i hi insisteix. L’anàlisi que explica com aquest sentiment es cova enmig d’un Estat que tant com va escanya més la població catalana en tots els sentits, amb una guia molt marcada des de Madrid amb una FAES i un aparell estatal molt eficaç, m’agrada, ho explica molt bé, així com també explica que m’hagi sorprès veure l’expectació creada, positivament, des d’aquí per part de gent amb un perfil que no és gens “catalanista clàssic” . Però així i tot, coneixent un poquet la societat catalana, no m’acabava de quadrar amb el que veia les darreres setmanes. I coneixent la societat catalana, i especialment el catalanisme, d’altra banda tampoc no m’estranya el derrotisme d’ara, que és un poc exagerat, pens jo.
Ara, no ens confonguem, algú es podria imaginar, fa un any, que hi hagués unes eleccions al Parlament, i que les forces que duen al programa d’una forma clara el dret a decidir representessin un 65 % (87 a 48)? Tothom (del vessant catalanista, s’entén) ho hauria firmat i ho hauria celebrat amb cava. Sé que és una interpretació si voleu poc imparcial, perquè no tenc en compte les expectatives creades i tot el que ha passat durant aquest any. Però no és gens il·legítim llegir els resultats així, i a Madrid mai ho faran (cosa que també em quadra amb la concepció seva espanyola i la manera de fer les coses, ja els va bé llegir els resultats en clau de derrota de Mas i la seva deriva). Cosa que, crec, tampoc no anirà malament, perquè el procés no s’atura. Tot i les meves estupefaccions i la presència de la prudència catalana de sempre, l’espanyolitat de la qual costa desfer-se (de forma molt legítima), el pas ja s’ha fet. I si Madrid entén açò com a derrota del catalanisme, ja s’ho trobaran. En Rubalcaba no ha tardat gens a atacar el dret a decidir (es veu que ser d’esquerres tampoc no li lleva la incapacitat per llegir que l’esquerra majoritària a Catalunya és a favor del dret a decidir per una pallissa tremenda, de més del doble -47 a 20-, i la clarament independentista té més vots que el PSC i 4 escons més).
Em fa un poc de ràbia el derrotisme del català, i escoltar en Mas el vespre de les eleccions el converteix en un mesquinat, quan és primera força, que dobla vots damunt la segona, que també és en favor de la independència, i que perd poc menys de 100.000 vots en una participació altíssima i amb tot el poder mediàtic i estatal espanyol damunt. I així i tot, coincidesc amb la majoria que diu que són uns dels derrotats. Però bé està que sigui així, podia haver vist la prudència abans. Però la societat catalana li exigirà comptes, i esper que hi estiguin a l’alçada. Era ell qui deia que “ens posaran pals a les rodes, ens posaran moltes dificulats i hem d’estar preparats davant el pitjor”, i aquesta és una més. Però el PP que no es confiï, enmig d’una campanya que li han fet en part Mas i en part El Mundo, es vanten d’uns resultats històrics que els duen a ser la quarta força (!) amb un justet 13 % dels vots. Però també va bé que sigui així. L’endemà de les eleccions, na Camacho era a Madrid reunida amb els seus, fent valoracions sobre les eleccions en castellà, i adreçant-se a Mas des de la capital del regne en to desafiant. No sé si aquesta actitud els durà gaire enfora…
Quant a les opcions de govern, no crec que hi hagi gaire sortida més que pactar amb ERC, és molt complicat que el PSC hi entri, prou patacada ha tingut com per enganxar-se al poder amb un partit que s’ha tornat clarament independentista, quan qui ha salvat els socialistes d’un desastre més gros són els votants del PSOE, els qui no li ho perdonarien.
D’acord, el 2013 serà terrible. Però al PP li espera un vertader via crucis al 2013. El seu triumfalisme està fora de lloc. Ha aguantat perquè han sabut molt intel·ligentment fer culpables a les autonomies. Però el kit kat electoral s’ha acabat i encara han d’implementar les retallades més dures. I això inevitablement els desgastarà molt. A més és molt possible que llegeixin i responguin als resultats de manera molt equivocada. Es creuran les seves pròpies mentides. El Wert es passejarà amb total impunitat I això sempre és perillós. CIU té dues avantatges, 1) saben quina és la realitat, tot el que facin ara ho poden fer damunt unes bases més sòlides i 2) poden pactar amb en Junqueras, un líder molt més seriós que els hi donarà una dimensió social al procés. S’ha acabat l’independentisme friki. Si arriben a un pacte seria sòlid. I això els permetria envestir el temporal des de la pluralitat i amb molta més solidesa. La qüestió és si esteim davant una versió adulcorada dels fets d’octubre del 1934 o davant una versió política de la final de Sevilla.
Per mi en Mas hauria d’haver esperat a la primavera a convocar les eleccions i aprofitar els 6 mesos que tenia per articular un discurs i fer gestos electorals, és a dir per fer creïble el procés. M’imagín que les pressions seran molt dures per fer una sociovergència. Diputació, Badalona, Barcelona Castelldefels. Si jo fos el PSC ho intentaria.
Pau,
interessant anàlisi, que només trobo que grinyola per un punt: com podrien Ciu+ERC governar durant tot el 2013? Si fins ara el govern espanyol ha ofegat econòmicament, quina una li farien a un govern de coalició independentista? El balanç de govern seria irremeiablement desastrós! Trobo que gestionar el calendari és d’una gran complexitat, que jo no sabria pas ni tan sols opinar!