Escolis sobre commemoracions i recreacions històriques

Aquest matí hem comprat el dinar a una botiga de menjars preparats. No ho tenim per costum, però avui era l’opció més fàcil per evitar perdre un panxó. A la botiga, en haver pagat, he agafat un document intitulat «Mahón medieval», una espècie de programa d’actes de l’ajuntament maonès de cara a la diada de Sant Antoni, el 17 de gener. Amb una primera ullada, el díptic m’ha fet pensar immediatament amb el calendari d’enguany que ha fet l’editorial Arrela, que es dedica a la història de Menorca. I no he pogut evitar comparar-los.

Escaneig maldestre del calendari d'enguany
Escaneig maldestre del calendari d'enguany

Després d’una primera edició, la de 2012, dedicada a les formigues, enguany a casa comptam els dies mentre aprenem fets de la història de Menorca. Els continguts són rigorosos, darrere hi ha una feinada en forma de dades que, fins i tot, fan que en l’espai corresponent a alguns dies s’hi pugui escriure ben poca cosa. Ara bé, el rigor dels continguts no es contradiu amb la vocació d’arribar a un públic no especialitzat. El calendari defuig l’erudició, però pot se d’interès per a tothom, sense renunciar a la qualitat del que s’hi diu.

Una part important del que s’hi explica té a veure amb la Manûrca musulmana (quatre segles s’hi van estar!) i la conquesta de Menorca de 1287 per part d’Alfons el Liberal. Se’ns explica que el desembarcament de les tropes invasores va produir-se el 17 de gener, i que «els primers combats van tenir lloc a Binissermenya, Sant Isidre i el pla dels Vergers» i que d’allí es va passar al setge de Santa Àgueda. La narració reflecteix, sense cap bri de parcialitat, el que la historiografia ha escatit que va passar fa set segles i busques. S’hi inclouen referències als guanyadors, que solen ser els que redacten la història, però també als perdedors, els quals havien fet de l’illa «una societat pluriètnica amb dirigents caracteritzats per la seva devoció pel coneixement (literatura, història, medicina…)».

Som, idò, davant fets dels passat, sobre els quals podríem tenir la temptació de projectar-hi valoracions des del present, joc aquest no mancat de perill. El fets del passat ens poden agradar més o menys, però ja han succeït i són com són, no com hauríem volgut que fossin. De la conquesta, independentment de les valoracions que ens pugui suggerir, del fet que els guanyadors ens poden o no caure més simpàtics que els altres, hi ha dues evidències incontestables: amb aquest fet militar, és a dir violent, arriben a l’illa, i s’hi imposen, la religió catòlica (per la qual Menorca passa a formar part de la cultura occidental, de la cosmovisió europea), i el català, que passa a ser la llengua pròpia de l’illa de llavors ençà.

Portada del díptic. Si hi clicau el veureu millor
Portada del díptic

Pel que fa al díptic «Mahón medieval – Recreación histórica Alfonso III», he de confessar que en un principi pensava que, en trobar-me només la versió castellana, açò volia dir que la catalana ja s’havia exhaurit i que aquest era un signe d’optimisme lingüístic. En obrir-lo, però, he descobert que anava molt equivocat: l’interior, al contrari de la portada, era escrit en les dues llengües, la pròpia i l’altra, la que també és oficial (pel criteri de personalitat: un dia en podríem parlar de legislació lingüística). Per tant, només se n’havia fet una versió, amb la portada en castallà i amb una traducció catalana farcida de faltes («Festes de San Antoni», «Programa de Actes», «vól de falcó»…).

Clicau per ampliar i llegir el programa d'actes
Interior del programa

El document, a més, entra pels ulls, i no per bo, precisament. Una primera anàlisi de la il·lustració de la portada ens remet a una visió romàntica del passat (més que un guerrer, el rei que hi apareix sembla un superheroi). A més, a la il·lustració hi apareix el pont de Sant Roc. No sabia que hi fos abans de l’arribada de la gent que, després, el va construir. D’açò, trob que en filosofia en diuen aporia. El millor de tot, però, és que dalt de la torre oneja, al vent, el llençol blanc amb l’escut actual de la ciutat. Qui ha pogut crear una il·lustració així? Ho he cercat per tot el document, i no he pogut trobar la referència al dissenyador que s’hi ha lluït. M’ha semblat que el pont de Sant Roc, amb el penó botilenc, havia de ser una imatge recent, açò sí. De fet, amb un examen més detallat he comprovat que em trobava davant d’una fotografia passada pel retoc digital. Cap sorpresa. Darrerament hi ha una tendència per part del govern municipal a emprar, amb poca destresa cal dir-ho, el photoshop a l’hora de dissenyar programes de festes i altres.

I aquest rei? D’on sortia? En aquest cas, la viquipèdia m’ho ha aclarit facilment. Contràriament al que es diu a la portada del díptic, la imatge pertany al rei Alfons I d’Aragó. Concretament, és un quadre pintat pel conegut de tots vostès Francisco Pradilla, al segle XIX (vet aquí per què m’havia semblat clarament romàntic), per encàrrec de l’ajuntament de Saragossa. A la tela hi apareix un rei que va viure entre 1073 i 1134. Va morir, idò, mig segle abans de la conquesta de Menorca. Confusió? Algú no sap comptar en nombres romans? La culpa és de Google? Independentment de les respostes, no hi ha dubte que aquest muntatge és un nyap, una pixarada fora de test! Com ho és el fet de commemorar l’arribada del rei n’Anfós a Maó quan la història diu que el més a prop que hi va estar va ser al lloc on avui hi ha els vergers de Sant Joan.

Alfons I segons Pradilla (1879)
Alfons I segons Pradilla (1879)

Algú benintencionat pot pensar que tot açò són llicències que els organitzadors de l’acte es poden prendre, que l’important no és el fet històric per se sinó que, a partir d’una recreació prou lliure del que va passar fa molt temps hi ha una excusa per fer un mercat, fet que pot ésser justificat com una mesura per reactivar la malmesa economia de Maó, ara que amb el fred el trenet que ens havia de treure del pou no pot rodar per la ciutat (excepte el dissabte de reis —en què els jubilats que s’hi amuntegaven van fer prop d’haver-lo d’empényer per superar el rost del portal de Mar— i, m’hi jugaria un fesol, al carnaval: no crec que el divendres sant la confraria de l’inefable s’atreveixi a traginar-hi el sant Crist).

Estic convençut, però, que no ens trobam davant d’un fet banal. És evident que no cal l’excusa de Sant Antoni per muntar quatre paradetes, vendre-hi embotits i fruits secs, i fer exhibicions de cetreria. Es podria haver organitzat qualsevol cap de setmana de l’any. Si es fa coincidir, maldestrament, amb la diada de Menorca, la cosa s’acaba convertint en una banalització de la pròpia història (i de la llengua, com explicaré), fins a convertir-la en un simple parc d’atraccions sense substància. Darrere hi ha el mateix fenomen que explica la dèria d’alguns, fòbia i autoodi en diria per ser més precís, davant dels mots català i catalana: el discurs, l’altre dia, de na Guedita davant de l’estàtua del rei n’Anfós n’és un exemple. No diu mentides, però amaga el nom de la llengua volgudament. I no ens trobam davant d’un fet puntual. Aquest és, també, el mateix fenomen que explica la proliferació per aquestes contrades de la forma, que és tan extraterrestre com la que s’han inventat a l’ajuntament per referir-se a Maó, el nom propi de la ciutat. De noms propis només n’hi ha un (és com si qualcú, al carnet, hi aparegués com a Joan-Juan!).

La llengua Menorca és el català i la nostra cultura és la catalana. Açò és així, una evidència a la qual només s’hi pot oposar la ignorància o la mala bava (normalment els de la mala bava, incívicament, són els que mouen els ignorants a fer-ho: no crec que ningú, de bona fe, faci bandera de la seva ignorància). Com he dit, idò, ens trobam davant de la banalització de la història i la llengua pròpies, i aquesta és una estratègia volguda i interessada, maquiavèl·lica. Banalitzar és una manera de treure importància, d’amagar uns fets que són els que són i que, ens agradin o no, configuren la nostra identitat col·lectiva. Uns fets que no s’han de celebrar, perquè no hi ha res a celebrar (i menys les accions bèl·liques, comentari que també val per als sisos de gener!). Uns fets, però, que sí s’han de commemorar, és a dir, recordar. Per acomplir la màxima socràtica de conèixer-nos millor (el nosce te ipsum esdevingut «siau qui sou»), per pensar rememorant, com diu Heiddeger, i decidir, sabent d’on venim, on volem anar.  Perquè no siguin altres els que decideixin per nosaltres a base de negar-nos i anorrear-nos.

Ismael Pelegrí i Pons

Mifsudsalordià. No podem perdre mai!

Views: 3

3 comentaris a “Escolis sobre commemoracions i recreacions històriques”

  1. La mala llet i la ignorància no sempre són contraposades. Els agrada les dues coses. Contraprogramen i a la vegada creen populisme barat. Res millor per ells. El que estic content és que açò no passa despercebut per la gent, tampoc el discurs de la batlessa el dia de Sant Antoni i l’omissió deliberada del nom de la llengua. El mateix Josep Maria Quintana (http://quintanapetrus.com/2013/01/19/la-llengua-la-cultura-i-els-circumloquis-dun-discurs/) se’n feia ressò en el seu blog.

    També volia fer una pregunta més en clau filològica respecte al qüestió del topònim de Maó. Començar a comptar en l’antiguitat com s’escrivia el nom de la ciutat són ganes de marejar la perdiu, perquè s’ha escrit de totes maneres, i no és aquest el quid de la qüestió, més encaminada a reconèixer o no la normalitat de la nostra llengua més enllà del folklore. La qüestió és que en el discurs de la batllessa es va incloure una cita de la crònica de Muntaner (estava recollit a la web, tot i que ara no he trobat), la mateixa que hi ha a l’illa del rei en mans del general, posat a una placa. Tant en el discurs com a la placa en qüestió apareix la forma “Mahò”. L’edició que he consultat de les cròniques hi apareix la forma normalitzada Maó, però tampoc he pogut saber si és una qüestió d’edició, que opta per actualitzar els topònims, tot i ser respectuosos amb la resta de text en català medieval. En tot cas, també seria estrany que haguessin agafat per model un text que no fos el de més a l’abast per tanscriure el text. No m’espant de res com una cosa més en la deriva de banalització cultural, però en tot cas si es confirmés que és el que pens que podria ser (afegir la hac en un text medieval per qüestions polítiques) ja seria una passa molt bèstia i completament denunciable. Qualcú m’ho pot aclarir?

  2. Jo també crec que tot és molt premeditat. Podien haver triat passar desapercebuts com han fet tantes vegades. En tots d’açò han preferit liderar una contrareforma identitària de Sant Antoni. I per fer-ho han recuperat una tradició franquista una ofrena floral a un monument fet amb poc gust. Amb l’ofrena floral també han recuperat el discurs franquista, que no és altre deslligar sant Antoni i catalanitat. Amb assessorament de la FAES apliquen allò de la millor defensa és un bon atac (per cert ho estic comprovant des de fa cosa d’un més, cada comentari que faig contra el PP me’l replica algun diputat “regional” o dirigent de NNGG). Cal dir però que de moment el seu intent l’ha neutralitzat la seva incapacitat de fer un fulletó amb una traducció com deu mana

Els comentaris estan tancats.