Galliner

Als anys seixanta va aparèixer, als Estats Units d’Amèrica, l’anomenat garage rock. El terme sembla que obeeix a la facúndia de més d’un músic professional, és a dir, amb formació acadèmica, que d’aquesta manera despectiva es referira a un gènere que consideraven menor, però que va democratitzar la música, ja que no calien coneixements profunds per a executar-la. Amb tres acords i ganes n’hi havia prou. La instrumentació era bàsica —bateria, baix i guitarra— i va aportar contundència i distorsió al panorama musical del moment. El nom d’aquest estil, com es pot deduir fàcilment, tenia relació directa amb el lloc on els grups assajaven: la cotxeria de la llar familiar d’algun dels components de la formació.

Aquesta evolució del rock es va escampar per tot el planeta, sobretot a partir dels anys vuitanta i, per variar, va prendre algunes especificitats geogràfiques. Així i tot, allò de què m’interessa parlar en aquesta ocasió és de l’espai amb què, inicialment, es vinculava el gènere musical. I voldria fer-ho perquè no sé si qualcú ha analitzat aquest aspecte d’una manera sistemàtica. Vull dir que no sé si existeix una disciplina anomenada geografia musical —de la mateixa manera que hi ha la literària—, tot i que, en cas de no ser-hi, potser caldria crear-la. Hi ha, aquí, molt de suc a esprémer.

D’una manera específica, gairebé diria que endèmica de Menorca, fa temps que vaig proposar tractar el tema al podcast musical Maquetes, que emet Ràdio Far, la ràdio cultural de Menorca. No devia venir bé fer-ho. Segurament, perquè en entrar en la versió 2.0 del programa, el rock nerd Pedro Sánchez, en tost de mirar cap enrere, s’ha dedicat a donar compte del bon moment que viu la música illenca. Sembla que després d’haver passat una època, la primera dècada i mitja del segle XXI, que no ha estat per a tirar coets, hom pot parlar d’una revifalla de l’escena menorquina, amb un nombre gens negligible de propostes interessants. Una situació que podria ser, fins i tot, homologable a la que es va viure durant el període comprès entre mitjan dècada dels vuitanta i primers anys dels noranta del segle passat.

Hi ha coses, però, que no han canviat des d’aquella mena d’edat d’or en què el nom més conegut va ser el d’uns tals Ja t’ho diré, els primers a fer les Amèriques —principatines, en aquest cas i triomfar: la quantitat de vocacions que aquella aventura va despertar a l’illa! No ens hauríem, però, de desviar del fil lògic que toca debanar avui. Al programa que Maquetes va dedicar a El Cairo —un grup actual amb un clar substrat provinent del rock alternatiu dels noranta—, una de les coses que van explicar els entrevistats és que la seva història va néixer arran de les estones que una colla de gent passava, en companyia entre d’altres d’una sèrie d’instruments musicals, a un xalet ciutadellenc que nomia —encara deu fer-ho— igual que la capital egípcia. Segurament, al darrere d’aquest indret, hi trobaríem la història d’algun indiano de la població.

L’esperit del garage rock vindria a ser açò. Un espai casolà on socialitzar-se a través de la música. Nascut, potser, de la necessitat, perquè també es va parlar, al programa, de les dificultats amb què es troben, sobretot els joves, a l’hora de disposar d’espais on trobar-se i assajar. Les mancances també hi són a l’hora de disposar d’un circuit de locals on actuar davant del públic. Si hi sumam el fet que, avui en dia, és difícil —per una qüestió d’excés de competència— que una colla d’al·lots vulgui formar un conjunt musical o que, en fer-ho, prioritzin guanyar-hi doblers més que no pas prioritzar el fet de passar-s’ho bé —els talent shows, aquí, han fet molt de mal—, tenim part de la radiografia feta de l’actual panorama musical illenc. I, malgrat aquests condicionants negatius, com he dit abans, estem vivint un molt bon moment.

Hi va haver un temps en què les coses anaven d’una altra manera. No hi havia tanta competència pel que fa a l’oci i, a Menorca, aixecaves una pedra i, de davall, en sortien quatre o cinc grups musicals. La gent, als llunyans vuitantes i norantes s’entretenia muntant un grup de música. A vegades, aquesta era la passa prèvia per a començar a sonar un instrument, ja que no sempre anava la cosa a l’inrevés: l’atzar solia fer acte d’aparició a l’hora de repartir-se uns instruments que, normalment, ningú encara no posseïa. Era l’excusa per formar una colla d’amics i, amb ells, passar-s’ho bé. Era paradigmàtic el que passava a Ferreries. L’epicentre tornava a ser un espai, en aquest cas una nau industrial, al voltant de la qual va rodar un ranxo de gent amb ganes de fer renou. No en devia ser l’únic focus, però sí que va ser el més significatiu. Si no vaig errat, un tast d’aquesta escena es pot escoltar en els dos CD-ROMs interactius —atenció al format!— Escolta Ferreries, publicats el 2006. Hi apareixen gairebé una trentena de noms! Que ho expliquin a Liverpool, Manchester o a Seattle! El percentatge damunt del global de la població és enorme.

A la resta de municipis menorquins, la cosa no anava tan lluenta, però també hi havia molt de dinamisme. A la banda de llevant, la que conec mínimament, as Castell, a Maó i, sobretot, a Sant Lluís, en tost de garatges o de naus industrials —qualcuna n’hi havia—, cal destacar la importància d’un espai que potser us podrà semblar insòlit, però que va ser fonamental en aquell moment pròdig per a la música illenca: el galliner. Exacte: el lloc o cobert que serveix de joc de les gallines, com podem llegir al diccionari. Ara bé, cal concretar-ho. Em referesc a unes edificacions enormes, a vegades fins i tot de dues plantes, que havien estat granges dedicades a la producció massiva d’ous i que, després d’haver-ho deixat, havien acollit activitats molt diverses: trasters, garatges de llarga durada per a cotxes, etc. No passaran a la història de l’arquitectura, però potser sí a la de la música, perquè també foren locals d’assaig artesanals.

Més d’un grup musical hi va fer moltes hores, allà dins: assajant, oferint qualque concert en petit comitè, rallant, bevent. L’espai solia ser inhòspit. Les comoditats eren poques. El protagonisme era per als instruments i els amplificadors. L’atrezzo del local no era prioritari. Com a molt, alguns pòsters tapaven les taques d’humitat de les parets. Tenir-hi un vell sofà era un luxe. Que hi hagués una nevera, a vegades no passava de ser una il·lusió. A la xarxa he trobat un vídeo, una antiga gravació en VHS, que testimonia una actuació feta en un d’aquests locals, amb els ferreriencs Estropici descarregant el seu poderós directe davant de mitja dotzena d’afortunats. Malgrat la qualitat infame de la imatge i del so del document, hom pot fer-se una petita idea del que es coïa en aquells espais.

Situats enmig del camp, s’hi podia fer renou sense molestar a ningú. Bé, no sempre. Conec un cas, de primera mà, d’un galliner —el d’en Colombrans—, situat a mig quilòmetre de l’arribada d’Alcalfar, en què durant un estiu va assajar un grup de heavy-metal-punk, la distorsió del qual es sentia una hora enfora. Que sonessin al primer pis de l’edifici —que ja amenaçava ruïna aquell llunyà estiu de 1993: calia caminar per allà on hi havia les bigues, perquè hi havia el perill de passar per ull si es trepitjava malament el terra, fet de maons de marès— i que no hi hagués finestres, permetia als habitants de les urbanitzacions dels voltants, a més dels pacients i soferts veïns dels hortals d’aquell tros de món, saber quan l’assaig anava a les totes.

Al voltant d’aquests galliners, hi havia una mena de circuit. La gent sabia quins grups n’ocupaven un o altre, almenys la del gremi. A vegades, eren vàries les formacions que en compartien un, la qual cosa donava peu a la camaraderia o, també, a les bromes, tot i que també hi cabia l’espionatge musical. A vegades, poder acudir com a espectador a un assaig, era una mena de privilegi que s’assaboria a fons i que generava moltes hores de converses. Més d’una llegenda urbana va néixer lligada a aquests espais. Evidentment, no donen prou material per a constituir la base d’un subgènere musical —posem per cas, el Chicken Coop Rock, si l’haguéssim de batejar a l’anglesa. Hi solia sonar rock dur, heavy, thrash, punk… Distorsió i contundència de l’època.

Els galliners. Qualcú n’hauria d’escriure la història.

Ismael Pelegrí i Pons

Mifsudsalordià. No podem perdre mai!

Views: 83

1 comentari a “Galliner”

  1. Galliners, formatgeries i escorxadors, entre d’altres. Però els tres primers han estat els més importants per jo. Sí que se’n podrien escriure d’històries des locals!

Els comentaris estan tancats.