Entendre allò que llegim

Han estat notícia, no fa gaire, les dades que mostren una caiguda en picat del nivell de competència lingüística dels nostres alumnes. Fins a un cert punt, l’estudi que ho ha fet públic confirma una intuïció que darrerament ja havíem percebut als instituts. No voldria, ara i aquí, caure en allò que tan poc m’agrada d’acabar dient que qualsevol temps passat va ser millor. Déu me’n guard! No es tracta d’enyorar uns alumnes que mai no han existit sinó de constatar una realitat objectiva.

Davant d’aquest problema, sembla la cosa més lògica del món haver de cercar-ne les causes per, així, poder actuar-hi amb eficiència a la recerca de solucions. Ara bé, com sol passar, la situació és complexa i són molts els factors que s’hi imbriquen. Per exemple, no estic tan segur que els joves d’ara llegeixin menys que abans. Potser és el contrari. El problema, en aquest cas, no seria tant de quantitat com de qualitat. Es tractaria de veure què llegeixen i potser començaríem a escatir per què de cada vegada entenen menys textos mínimament complexos.

I, aquí, un altre factor esdevindria indefugible: la presència de les pantalles. D’una banda, perquè allò que s’hi publica tendeix a ser breu, col·loquial o, fins i tot, vulgar pel que fa al registre, i gens complex. Banal, fins i tot. Evidentment, hi ha excepcions a açò que dic. Però precisament, per aquest motiu, no són la norma general. D’altra banda, és una evidència constatada científicament que la lectura en pantalles davalla la capacitat de comprensió si ho comparam amb la que es fa en format paper. Ja ballam!

Ja ballam perquè, en l’àmbit acadèmic, la comprensió lectora és la base de l’aprenentatge. En totes les disciplines. És fonamental a l’hora d’estudiar, una feina que, com recordava Josep Pla, «vol dir llegir i a més a més reflexionar, relacionar, integrar, detallar, aclarir, absorbir, rebutjar, decidir —saber el que té importància i el que no en té.» Res a veure, per tant, amb les memoritzacions massives que encara molta gent confon amb l’estudi: repetir un text de memòria no és, ni d’un tros enfora, res semblant al que afirma l’escriptor empordanès.

En aquest sentit, s’entén que en algunes escoles i instituts, davant del fet que la competència lingüística afecta a totes les matèries que cursa l’alumne, es comencin a endegar projectes transversals amb què treballar-la. Ha costat molt arribar a aquest grau de conscienciació dels equips docents, tot i que encara hi ha més d’un col·lega irreductible que s’entesta a pensar que només afecta els departaments de llengües treballar-la. Solen ser els mateixos que, quan un estudiant no entén l’enunciat d’un problema matemàtic o físic, pensen que la cosa no va amb ells. És el mateix que els passa als professors de català que no entenen que la competència matemàtica també els incumbeix i que l’han de treballar en la seva matèria.

Per sort, hem avançat en aquest àmbit. Un dels aspectes positius de la nova llei educativa —qualcun n’ha de tenir—, és el fet que obliga a tots els docents a treballar competències diverses. A vegades, haver-ho de fer tant sí com no és una bona manera de veure que les assignatures no són compartiments estancs. A l’inrevés: és bàsic emfasitzar els vasos comunicants que hi ha, no només pel que fa als continguts sinó també, en aquest cas, en les competències. És a dir, que la comprensió lectora, finalment, s’acabarà treballant en tots els àmbits del saber. Ara bé, potser haurem fet tard.

Un dels objectius de la LOMLOE, la nova llei educativa que s’està implantant a la correguda i de qualsevol manera, diu que s’han de «desenvolupar destreses bàsiques en la utilització de les fonts d’informació per adquirir, amb sentit crític, nous coneixements.» El sentit crític no vol dir res més que tenir una opinió raonada. Exigeix pensar. La competència lingüística és fonamental per aconseguir-ho. I, és evident, les mancances en aquest sentit ajuden a generar una ciutadania acrítica, és a dir, manipulable des del moment que no pot sotmetre a judici el món que l’envolta.

Que quedi clar que darrere de tot açò que dic no hi ha cap posició elitista. Només hi ha la voluntat de dir les coses amb unes paraules diferents, per tal de poder-les copsar d’una forma més clara. Hauríem de parlar, així, d’incompetents lingüístics a l’hora de referir-nos a aquelles persones que no entenen allò que llegeixen o, també, allò que els diuen. Ho tindran difícil en el dia a dia, perquè la llengua, escrita o parlada, és crucial a l’hora d’organitzar-nos i de funcionar socialment.

És una competència complexa, la lingüística. A més, implica un esforç intel·lectual. I, davant d’açò, és molt bo de fer delegar-la en els altres, per comoditat o, pitjor, per ignorància, la qual cosa és molt perillosa. Perquè fa més feble a qui la defuig, conscientment o inconscient. És més bo d’enganar. Per exemple, amb la propaganda electoral que es dedica a escampar missatges reduccionistes o, fins i tot, falsos.

Que la immigració treu la feina a la gent «de casa», que el català i el menorquí són llengües diferents, que hi ha una dictadura catalanista que controla les institucions acadèmiques menorquines i que impedeix d’emprar el castellà en els centres educatius, que els okupes —un terme que, per cert, es fa servir amb mala intenció per a referir-se a moltes realitats diferents— són la personificació actual del dimoni, que es pot créixer il·limitadament malgrat que els recursos amb què fer-ho siguin finits o que no existeix el canvi climàtic perquè ha plogut el mes de maig, són alguns dels missatges amb què més d’una formació política o algun il·lustre opinador des dels mitjans de comunicació afins ens ha bombardejat aquests darrers i inacabables mesos. Una persona amb un mínim de capacitat crítica, els desemmascararia ràpidament. Avui potser és un bon dia per a reflexionar-hi.

Ismael Pelegrí i Pons

Mifsudsalordià. No podem perdre mai!

Views: 16