Sa tia monja

Dimarts passat, dia 9 de maig, va faltar —com diuen al País Valencià, tot fent servir una expressió que consider molt ben trobada a l’hora de referir-se a la mort de qualcú— la germana Margarita Marquès Salom, a noranta-sis anys. Feia poques hores que havíem sabut de la imminència d’un desenllaç inevitable, però no per açò va deixar de ser una notícia punyent. A la cadena de missatges amb què la família reaccionàrem a la notícia, ningú, però, no s’hi va referir amb seu nom de pila. Com havíem fet sempre, vam emprar l’expressió que encapçala aquest text: sa tia monja.

Tia bona, però, només ho era de mon pare, pel fet de ser la germana petita de na Nena, la meva àvia paterna. Na Margarita era la darrera de la seva nissaga. Des de sempre, la tia monja havia estat una figura especial, ben present dins la família, malgrat no ser-hi físicament. El fet d’haver estat missionera de l’orde religiós de les carmelites ho explica. Durant la meva infantesa, va ser una persona al voltant de la qual hi havia una mena d’àuria mística. Almenys així la veien els meus ulls d’infant. Residia a l’Índia —abans, havia estat a Filipines—, enfora de l’illa on havia nascut, a la qual retornava molt de tant en tant. El primer record que en tenc és d’una estada a Menorca en què va fer una xerrada als meus companys de classe —devíem tenir vuit anys, si la memòria no em falla—, en què ens va detallar la seva tasca, ajudar els malalts, amb el suport d’una projecció de diapositives que em van impactar, especialment les imatges d’alguns leprosos de qui havia tingut cura.

També record, al menjador de ca l’àvia, com ma mare l’ajudava a escriure-li les cartes adreçades a la germana monja. En aquella època, no hi havia cap altra alternativa viable per a comunicar-nos-hi. Jo també n’hi vaig enviar alguna. No record què li devia contar, però sé que me les va contestar. Diria que ma mare era també l’encarregada de llegir les respostes en veu alta a la gent de casa. No ho tenc clar, però sí que record perfectament la impressió que em causaven els segells —i els sobres— que ens arribaven de l’altra punta del món.

Més endavant, la monja va passar una temporada a Barcelona, per una qüestió de salut. Aquest fet va propiciar que, amb setze o disset anys, acompanyés, tot sol, l’àvia a visitar-la. Per què jo? No ho sé. La qüestió és que vaig viure un parell de dies en un convent, al barri de la Bonanova. Vaig disposar d’una cel·la per a mi i, mentre les germanes estaven juntes, vaig aprofitar per passejar per una ciutat preolímpica que començava a captivar-me. Coincidíem tots, també amb la resta de la congregació, a l’hora dels panxons. Ser allà, entre aquella gent, va ser una experiència molt curiosa.

No sé si va ser llavors o després que va rebre la notícia que, per qüestions de seguretat, no podria tornar a l’Índia. Sé, pel que he sentit a dir, que per a ella la notícia va ser un cop molt dur. El premi de consolació va ser encarregar-se d’obrir una delegació a Londres, on va residir prop d’una vintena d’anys. Allà vam visitar-la, amb na Diana, n’Abril i en Paris, ara en farà vuit. Ens va acollir magníficament, tot i que ens va costar d’adaptar-nos a l’horari del dinar: el migdia.

Des que residia a Anglaterra, les visites a l’illa van ser un poc més freqüents. Passava uns quants dies a cada casa dels seus germans. Repartits. Solíem fer qualque panxó familiar amb ella, quan era a Maó. Quan era a Alaior, més d’una vegada vaig fer de taxista de l’àvia i de la tia Francisca, per a dur-les-hi, aprofitant que hi feia feina. Els viatges eren plens de converses interessants. Estem parlant d’una nissaga de dones amb un caràcter molt especial.

En haver de tancar la seu londinenca, la darrera estació del periple vital de la tia monja va ser la Casa Mare de la congregació a Barcelona, al barri de Gràcia. Estava delicada de salut, però, tot i açò, amb l’energia característica de la branca Marquès de la família, va superar dues vegades la covid, que va fer estralls entre les de la seva comunitat. Allà vam visitar-la, també, en algunes ocasions. La darrera, amb el meu germà David, va ser curiosa. L’estiu passat, aprofitant el viatge per assistir al concert d’Iron Maiden, vam trobar-nos amb ella. Estava millor del que ens pensàvem. La vam veure animada i molt lúcida, malgrat la fragilitat física que transmetia.

Com he dit, era una persona que, malgrat la distància, la teníem ben present dins la família. Regularment, els meus pares rallaven amb ella o qualque familiar que li havia telefonat els passava l’informe que, automàticament, ens arribava a tots. Era una figura fins a un cert punt mítica, segurament pel fet de ser l’única que s’havia dedicat a la vida religiosa i, sobretot, per haver-la exercida tan lluny de casa. Alhora, però, ha estat qualcú de qui, realment, no n’he sabut gaires coses. Pel que fa a la biografia, vull dir. Segurament s’ha perdut per part meva que, per començar, no he fet preguntes al respecte. Ara, segurament ja he fet tard per a aclarir-ho. Almenys en part.

Sigui com sigui, va néixer a Ferreries dia primer de setembre de 1926, però no sé si va fer-ho al camp —segurament: l’àvia Nena era nada a Son Ponç— o al poble. En algun moment que desconec, se li va despertar una vocació religiosa que va canviar-li una vida que, segurament, hauria transcorregut arrelada a la terra, com va passar amb la resta de germans, vinculats a la pagesia menorquina.

Arran de la seva mort, he cercat informació sobre la congregació a què pertanyia. La desconeixia totalment. He descobert, astorat, que l’origen de les carmelites missioneres és illenc. L’historiador Miquel Àngel Casasnovas considera que l’orde és «el més menorquí de tots, no per la seva antiguitat, és clar, sinó perquè va néixer a Menorca». El va fundar el pare Francesc Palau i Quer, a Ciutadella, al segle XIX. Inicialment, es va dedicar a la cura dels malalts a l’hospital de Santa Magdalena —on avui hi ha la casa de cultura. Ja fa anys que es troben al carrer de Maó d’aquell poble. He passat moltes vegades per davant de la petita capella de la congregació. Mai no l’havia relacionada amb la tia monja. No tornarà a passar d’ara endavant.

Especular-hi és fàcil. Ja he dit que no sé com li va néixer la vocació religiosa. Ara bé, en una família pagesa de grans conviccions catòliques, tampoc no devia ser un fet tan estrany. O sí. Potser hi van influir els esdeveniments relacionats amb la guerra civil i amb l’inici de la postguerra, en tot plegat, malgrat que no sabria dir de quina manera. Tampoc no tenc clar que acudís a la comunitat carmelita ciutadellenca, perquè la congregació tenia més cases a l’illa. D’allà va fer el bot a la península. No he sabut fins al moment d’escriure aquest text  que va començar el noviciat amb vint anys a Pamplona i que, fins a 1961, no va partir cap a Filipines. Després de fer els seus primers vots, el 1947, va rodar per Terrassa, Ávila i Madrid. Sempre, fent d’infermera.

Hi ha moltes coses que li podria haver demanat. A ella o a la família. Hi ha algunes qüestions de què m’hauria agradat poder parlar-ne directament. Era una persona culta, de conversa agradable. Havia tingut la sort de poder-ser alfabetitzar, cosa no sempre habitual entre la gent del camp i havia vist molt de món. S’interessava per la realitat que l’envoltava i, per exemple, a Londres, record haver rallat sobre la realitat de la migració i les guerres. Una altra cosa és que coincidíssim en els punts de vista. Però, a pesar de la discrepància, sempre mostrava una tolerància exemplar.

En la darrera visita que li férem, per exemple, després de parlar de la pandèmia i de la guerra —estava al dia de què passava a Ucraïna— apel·là directament a la nostra manca de religiositat, que donà per suposada. Però, en tost de veure-ho de manera negativa —hi hauria hagut algun retret per part seva, en cas de considerar-ho així: no tenia pèls a la llengua i anava sempre de cara—, va saber girar el calcetí del seu discurs amb una reflexió que ens deixava bé a tothom: a qui tenia fe i a qui no. Es tractava, per davant de tot, de fer el bé, deia. Era difícil no coincidir-hi.

M’ha quedat pendent, com a filòleg, demanar-li per una qüestió que sempre em va semblar curiosa: la pèrdua de la llengua. Nascuda del cor de la terra, mai no va parlar-nos en el pla català de Menorca. Açò sí, l’entenia perfectament —era la llengua en què se li adreçaven les germanes, filles de la darrera generació monolingüe en la llengua pròpia que ha donat l’illa, que no en sabien d’altra. Ella, en canvi, feia servir el castellà (i l’anglès), com a llengües habituals. Aquest és un fet que encara em sorprèn i que no puc concebre a no ser que se n’hagués anat molt jove a fer el noviciat. Molt. Però les dates ho contradiuen.

Rebre, dilluns passat, el missatge en què se’ns informava de la seva agonia, em va colpir. No vaig ser l’únic. Senyal que era una persona apreciada. En confirmar-se’n el traspàs, hi he pensat molt, en la tia monja. Saber que els pares i n’Abril, entre d’altres, van poder assistir al comiat barceloní —després del funeral, la van enterrar al cementiri de Poblenou, en una tomba en què només consta, a la làpida, el nom de la congregació— ha estat un consol. Voldria que aquests mots, escrits a la correguda, servissin per a testimoniar-li el meu homenatge.

Que en pau descansi.

Visits: 142