Exhumació dietarista

Cercant un document que m’era necessari, perdut en un racó polsós del disc dur de l’ordinador he trobat un arxiu que contenia un intent de dietari, un de tants projectes frustrats —és allò tan conegut de la sortida de cavall…— que vaig anar escrivint fa entre deu i quinze anys. El document té una cinquantena de pàgines. No el recordava tan llarg, però tenint en compte la cronologia de les entrades, la cosa no va retre gaire. No en record gairebé res del procés de redacció. Durant aquest temps ha dormit el son dels justos. I ho continuarà fent.

Així i tot, hi ha algunes anotacions que m’han resultat curioses en retornar-hi. Sense un propòsit del tot clar, m’he decidit a exhumar-les. No hi faig constar les dates, tot i que hi són al document original. S’ha de dir, açò sí, que estic passant una temporada en què aquest tipus de literatura és un ingredient destacat de la meva dieta lectora. En aquest sentit, no s’hauria de descartar que La tardor em sobta, de Francesc Parcerisas (Quaderns Crema, 2022), llibre que encara estic paint, tengui alguna cosa a veure amb la maniobra que acaba de començar, la qual podria esdevenir, per exemple, un exercici metadietarístic, una mena de matrioxca del jo.

* * *

Avui m’han entrevistat a un programa de ràdio de l’emissora IB3. El primer que ha de quedar molt clar és que no entenc quin interès podia tenir el locutor a entrevistar-me, però com que ja està fet, val més deixar-ho estar. Durant una hora hem combinat les preguntes i respostes típiques de les entrevistes amb la música. El convidat és l’encarregat de portar tres discos i triar una cançó de cadascun dels vinils perquè soni al llarg del programa. Després de pensar-hi bé uns quants dies, i de passar-hi una penada —tres cançons són molt poques!—, m’he presentat a l’estudi amb els deures fets.

El primer tema que he escollit ha estat la interpretació que Miquel Gil fa de «L’amor és déu en barca», el poema d’Enric Casasses, un exemple interessant de trencament de fronteres entre gèneres que permet veure què hi ha de música a la poesia i viceversa. A més, he triat «Heart of gold» de Neil Young, potser una peça prou evident, la que més de les que he portat a la ràdio, però que és una delícia de la lírica basada en la senzillesa. Finalment, hi ha hagut rock, no hi podia faltar, i m’he decantat per «The boys are back in town» de Thin Lizzy. Tot en aquesta cançó és meravellós, especialment les parts en què apareixen les guitarres doblades.

Una de les coses que m’han sorprès d’aquesta anada als estudis radiofònics ha estat la sonoritat que tenen. Evidentment, allí disposen d’un equip de qualitat, sobretot pel que fa als altaveus. Escoltar els meus discos, la qual cosa ja havia fet a casa moltes vegades, amb un equip de so tan bo m’ha fet recordar la importància de les produccions. Aquest és sempre un aspecte dels cedés i dels vinils que m’ha interessat especialment, el de la qualitat del so que acaba apareixent als treballs discogràfics i que, en el pitjor dels casos, pot acabar esguerrant un disc. Si tot va bé, però, l’acaba d’arrodonir.

Hi ha productors força coneguts i que han aconseguit una marca registrada. És el cas de Phil Spector i el seu mur de so, que tant va marcar alguns dels grans discos dels anys setanta i vuitanta. Qualsevol grup que passés per les seves mans enregistrava un treball amb un so dens i monolític, en què el recarregament era més que perceptible. Quan un grup tan senzill en els seus plantejaments (bateria, baix, guitarra i veu; tres acords, hi ho, let’s go) com The Ramones va entrar als estudis de gravació amb Spector, es va crear una gran expectació per veure què en sortiria d’aquella mescla. A mi, la producció del disc End of the century és la que menys m’agrada de tota la seva discografia (i açò que Brain Drain també fa renou de perols).

Rick Rubin també ha estat un productor de moda. Potser el més heterodox. Els discos en què ha treballat tenen un plus afegit en la qualitat del so. Dels que tenc per casa, el disc negre de Metallica és el que pitjor ha envellit. El pas dels anys n’ha deslluït la producció. En canvi, record que allò que més em va agradar de la primera audició que vaig fer de Blood Sugar Sex Magic dels Red Hot Chili Peppers va ser el so de la caixa de la bateria. Durant molt de temps vaig preguntar-me com es podia gravar un instrument d’una manera tan brillant. Encara sona de meravella.

De Rubin, diuen que s’ha especialitzat a agafar noms oblidats per la indústria, que es troben en el seu declivi musical i vital, per tal de ressuscitar-los. Els fa gravar una sèrie de discos seguint el patró del despullament musical: la veu i el mínim acompanyament possible. Si n’hi ha d’haver, que sigui el d’una guitarra acústica. Potser amb Neil Diamond la cosa vagi per aquí, no ho sé. Però el que Rubin ha fet amb Johnny Cash va més lluny de la simple maniobra comercial. És una absoluta meravella!

Quan ha acabat el programa de ràdio, el tècnic de so ha sortit a comentar-me que, en el més d’un centenar de programes amb entrevista que porten fets, avui hi havia hagut la millor selecció musical de tots. M’ha felicitat pel criteri. Només per aquest detall, per veure que hi ha gent que percep la mateixa bellesa i per a la qual la música no és cap apèndix, ans una necessitat bàsica, ha valgut la pena visitar els estudis maonesos d’IB3 Ràdio.

* * *

D’Alphonse Daudet, llegesc Tartarí de Tarascó, una obra literària divertida i corrosiva alhora. L’edició pertany a una col·lecció que, en el seu moment, als anys noranta del segle passat, va voler competir amb «Alianza 100», aquells llibrets petits —autènticament de butxaca— que, venuts a un preu de vint duros, acostaven el lector, en castellà, a un bon nombre de títols significatius de la literatura universal. El cas català partia amb tots els números a favor per acabar fracassant. Per començar, el preu: dues-centes pessetes. El doble. En van publicar pocs. D’altra banda, es tracta d’una edició incòmoda, que fa de mal llegir, amb una família tipogràfica massa petita, sense marges, en paper de qualitat infame… Però bé, és el que hi ha. A més, la traducció és sospitosa, poc àgil i gens natural (Golf de Lió en tost de Golf de Lleó, carnet en tost de quadern, esplín per tedi…). Els gal·licismes m’hi són forçats.

A part dels continguts de la novel·leta, ja de per si prou interessants, arriben altres sorpreses. Quan l’adipós protagonista de l’obra arriba a Alger, obstinat amb la idea de caçar un lleó, «una trepa de salvatges, més fastigosos encara que els pirates del vaixell, sortí d’entre les pedres de la riba i es llançà contra el que desembarcava. Àrabs alts i nus sota els mantells de llana, petits moros coberts amb parracs, negres, tunisencs, maonesos, moabites, mossos d’hotel amb davantal blanc, tots cridant, xisclant…». I, quan surt al primer aguait, entre la gentada que es troba a la carretera de Mustafà, hi veu «maoneses corpulentes pentinant-se». També, al ball de disfresses, hi acudeixen «cinc o sis bugaderes maoneses que es llancen a la disbauxa, però conserven del seu temps de virtut un vague perfum d’all i de salses de safrà». Les referències a les maoneses encara hi apareixen un parell o tres de vegades. I tot són preguntes que comencen a formular-se en relació a.

* * *

Sembla que aquest ha de ser un bon estiu de concerts. El primer, i déu-n’hi-do, ha estat el d’homenatge a Pink Floyd que es va fer as Migjorn Gran, fa poc. És difícil que n’hi hagi cap a l’illa que hi estigui a l’altura. Entre d’altres, perquè em perdré el de retorn de Ja T’ho Diré. L’únic que podria superar-lo. No el podré valorar. M’hauria de saber greu, però, si no hi vaig, és per un motiu de força major, que té nom i cognom: Neil Young.

 

 

 

Ismael Pelegrí i Pons

Mifsudsalordià. No podem perdre mai!

Visits: 71

2 comentaris a “Exhumació dietarista”

  1. Moltíssimes gràcies, Ismael. També penso que els discs de Red Hot tenen un so molt especial. A Californication, per exemple, pots distingir cadascun dels instruments. Abraçada gran, de Capdepera estant!

Feu un comentari