Avui m’han publicat una nova entrega de les cartes des de Newcastle a Diario Menorca però només en l’edició paper. Aquí la teniu en format digital per si algú la vol llegir.
El 2013 serà recordat per la involució democràtica que ens ha portat. Amb una fredor pròpia d’altres èpoques hem vist com ens arrabassaven cada setmana un bocí més de la nostra llibertat. La llei de símbols que promou el Govern Balear és un dels exemples més recents encara que potser també és el més banal. La llei és un vertader nyap jurídic que re-introdueix el concepte d’autorització prèvia, és a dir de censura, per fer ús de símbols (quadribarrats) en edificis públics. Molt més preocupant és la llei mordassa que promou el govern d’Espanya i que restringeix drets bàsics com el d’expressió i manifestació. Mentre tragèdies com la Metro de València i el Madrid Arena continuen sense culpables, dormir al carrer serà penalitzat amb 750 Euros. A la llista d’exemples destaca la sanció arbitrària i injusta als tres directors de Maó.
Com molt bé saben els mestres s’ha consolidat una dinàmica política que creiem enterrada basada en una lògica repressora del poder. A diferència del que passava als primers anys de la transició l’actual govern del PP no té cap interès en seduir-nos, fer-nos partícips o buscar consensos. El poder és ara exercit d’una manera coercitiva i repressora. És un poder que expedienta, prohibeix i amenaça. Rajoy ha renunciat a liderar, per ell governar és l’art d’imposar, “de hacer lo que hay que hacer”, és a dir d’obligar als ciutadans fer coses contra la seva voluntat. Prohibeixen tot el que poden inclòs el català, tanquen mitjans de comunicació que els fan nosa, amaguen realitats incòmodes – una caixa B, quina caixa B?- mentre manipulen la realitat fins el límit, judicialitzen la discrepància alhora que indulten els amics que la sabien llarga.
El PP sembla decidit a recuperar el malson agre i gris que George Orwell va descriure a la novel·la 1984. La novel·la d’Orwell dibuixa una distòpia autoritària en la qual un Estat Omnipresent encapçalat pel gran Germà cerca la supressió de la identitat dels seus ciutadans mitjançant un control absolut de l’individu. La premissa orwelliana és que serem vençuts per una opressió imposada externament. El PP s’ha instal·lat al 1984. Tenen la convicció que només els obeirem si els tenim por. Ho hem pogut comprovar en el camp de l’educació on Bauzà i Wert han introduït per reial decret una cultura de la por i la mentida. Creuen que tot prohibint el català la nostra llengua desapareixerà i a base d’expedients els mestres obeiran. Benvinguts al ministeri de la veritat.
Tanmateix aquesta és una lògica obsoleta del poder que mai ha aconseguit els seus fruits. Si Franco amb unes eines de repressió fenomenals no va acabar amb el Català, algú realment es creu que ho aconseguirà una figura tan mediocre com Bauzà? El poder és més efectiu quan no s’exerceix amb repressió sinó des de la persuasió. Ens ho explica Aldous Huxley en una novel·la que al seu dia va passar desapercebuda però s’ha convertit en una de les més visionàries del segle 20. Un Món Feliç de Huxley ens recorda que no ens destruirà allò que ens fa por sinó allò que ens agrada. La seva distòpia és la d’una societat feliç on les persones arribaran a estimar la seva opressió. El que Orwell temia eren aquells que prohibirien els llibres. El que Huxley temia en canvi era que no hi hauria cap raó per prohibir un llibre, perquè no hi hauria ningú que en volgués llegir cap.
Em sorprèn que el PP s’hagi oblidat de Huxley. La lògica de la repressió és poc efectiva i més ara que tenim una xarxa descentrada i incontrolable que es diu Internet. Bauzà i Wert potser han guanyat una batalla però també han aconseguit que mai abans tanta gent hagi sortit en defensa de la nostra llengua. Qui millor va entendre Huxley és Manuel Fraga – el polític més influent que ha tingut Espanya al segle 20. Com a ministre de propaganda i turisme, Fraga va introduir els dos elements claus que van permetre al franquisme sobreviure Franco, la televisió i el turisme de masses. Fraga, que de demòcrata no en tenia res, va entendre que la porra era inútil sense la platja, el Bikini i na Massiel. I és que si la protesta no és possible vindrà la revolta.
Perquè idò tanta involució democràtica? Una possible explicació, molt plausible en el cas de les Illes Balears, és que senzillament no n’hi ha més. La mediocritat intel·lectual del PP és tan alta que no tenen capacitat d’anar més enllà del “mando y ordeno”. Es refugien en les certeses de tota la vida amb la convicció que si creen una mentida la gent se la creurà. Hi ha però una explicació alternativa. Potser és que ja no es donen les condicions objectives per recrear un món feliç on tothom estimi la seva opressió. La fi de l’estat del benestar ha afeblit notablement la capacitat de l’estat per crear consens i suport. Si això fos cert la situació seria molt més incerta del que ens pensam. Un estat sense capacitat de persuasió que ja no pot fer us de les eines de repressió del passat és un estat feble. Potser aquests són els darrers rampells d’orgull d’un animal malferit.
Twitter: @pauobrador
Visits: 0