General

Hi ha llibres, Lectora, que enlluernen. Per diversos motius, destaquen d’entre les diferents lectures que hom va fent. I, per açò mateix, fa ganes parlar-ne, per destacar-ne la qualitat i, alhora, la singularitat. És el cas de La verda és porta (Godall, 2021) de Joan Todó, gràcies al qual l’entrada al dos mil vint-i-dos ha estat memorable. El tenia a la llista de prioritats des de fa uns mesos i l’emissió d’un Ciutat Maragda dedicat a aquest llibre va fer que passés per davant de moltes altres opcions. En un altre cas d’excepcionalitat, les expectatives generades pel programa de ràdio al voltant de la «Vida i opinions de Joaquim Soler i Ferret» —aquest és el subtítol de l’obra— s’han acomplert amb escreix. Tant, que m’han empès inevitablement a fer-ne proselitisme.

Llegiu més

Views: 3

Enguany en farà vint de la publicació de 2002, una antologia de joves poetes menorquins, editada per l’Institut Menorquí d’Estudis. Àngel Mifsud i Joan F. López Casasnovas van ser els encarregats de la selecció d’autors i de la confecció del pròleg del volum, aparegut en la col·lecció Xibau de la institució acadèmica menorquina. Els curadors en justificaven l’aparició per diversos motius. Per començar, perquè en el context de la dècada que desembocava en el canvi de segle n’havien aparegut unes quantes en el marc general de la poesia catalana. A més, s’havia detectat a l’illa, a partir de 1996 (gràcies, sobretot, al cicle Poesia estesa), l’aparició d’una sèrie d’autors, aleshores menors de vint anys, que tot just s’iniciaven en el conreu literari. I, amb l’entrada al nou mil·lenni, es feia evident el moment de creixença poètica a través del qual una colla de nous poetes menorquins, «amb tota naturalitat», s’integraven al sistema literari català. L’antologia en volia donar compte i, alhora, «plantejar una aposta de futur». Mifsud i López afirmaven el següent: «creim que és lícit pressuposar-los, a totes les propostes, expectatives de consolidació. Aquí acaba la feina dels antologadors; després, el temps i les muses hi diran la seva».

Llegiu més

Views: 11

Abans —açò vol dir, en aquest cas, als anys vuitanta i noranta del segle passat: ha plogut molt de llavors ençà—, si volies escoltar un programa de ràdio, només hi havia una manera de fer-ho: ser-hi a l’hora en què l’emetien. Si, pel que fos, el gravaves en una cinta de casset, després podies tornar-lo a reproduir en voler. Ara bé, la primera vegada, la simultaneïtat era indefugible. Aquesta manera de procedir implicava tot un ritual que no deixava de ser una manera senzilla de complicar-se la vida, almenys si ens ho miram amb ulls actuals. Actualment, per sort, l’aparició de la versió corregida, augmentada i millorada d’aquell sistema, ha posat les coses molt més fàcils. Per variar, el nom amb què es coneix és un préstec de la llengua anglesa: podcast.

Llegiu més

Views: 1

El cas de l’illetrat himne espanyol —que sigui una creació d’origen militar potser hi té alguna cosa a veure—, contrasta, per exemple, amb «Els segadors». Ens trobam, en aquest cas, amb una composició que sí acompleix els requisits que caracteritzen aquest tipus de peces: la lletra, almenys, és un cant optimista de cara al futur col·lectiu, davant de la devastació del present, que empra com a motiu el Corpus de Sang de 1640. No és oficial de cap estat, però sí que ho és, des de 1993, d’una de les disset comunitats autònomes sorgides de l’Espanya constitucional.

Llegiu més

Views: 67

Un any més, coincidint amb el dia dels Reis, els militars espanyols, encapçalats per Felip VI de Borbó, han celebrat la seva Pasqua Militar. El sis de gener de 1782, en temps de Carles III, Espanya va conquerir Maó (i Menorca), que es trobava aleshores sota sobirania britànica. Es veu que la gesta va ser tan celebrada que, de llavors ençà, la commemoren. Aquest és el motiu que justifica una celebració castrense que, a l’illa, a la maonesa seu del govern militar del carrer d’Isabel II, es tradueix en una sèrie de parlaments d’exaltació patriòtica i, fins i tot, en una desfilada militar. Un paripé, per cert, que no té cap mena d’incidència en la població menorquina, que no en sabria res si no fos per la rutinària crònica que, any rere any, en fa el diari.

Llegiu més

Views: 1

He de reconèixer que en algunes ocasions som un poc mac i necessit que m’expliquin les coses un parell o tres de vegades per a poder-les entendre. Aquesta vegada, potser caldria afegir-hi que, a l’escola, quan vam treballar el tema, devia seguir el procediment habitual de memoritzar una carretada de conceptes que no entenia però que, vomitats damunt d’un paper —i oblidats de manera gairebé immediata—, m’asseguraren l’aprovat, amb què em conformava. Bé, el fet és que no acab de veure clar tot açò de la separació de poders que va promulgar Montesquieu. Més ben dit, com es concreta en la realitat espanyola.

Llegiu més

Views: 1

Sembla que el tòpic literari el va fixar el poeta llatí Virgili al llibre tercer de les Èglogues: «Sed fugit interea fugit irreparabile tempus». Efectivament, el temps fuig de manera irreparable. Segurament, la consciència d’aquest compte enrere en què es converteix la vida és allò que explica que els humans, des de temps immemorials, hagin reflexionat a bastament sobre aquesta punyent evidència. D’aquí en surt, per exemple, un altre tòpic, que hi està estretament relacionat, el d’aprofitar el moment, el carpe diem —amb seny, si seguim la proposta horaciana, una aspecte que moltes vegades s’obvia en parlar de la famosa oda que vehicula aquest lloc comú. També en deriva, de la consciència de la finitud i del pas del temps, la voluntat d’aturar el procés o de transcendir-lo per tal d’anul·lar-ne els efectes. És a dir, esquivar la mort.

Llegiu més

Views: 5

Una de les imatges iconogràfiques de la publicitat televisiva ens la va oferir, en començar el segle (tot i que s’ha anat reformulant amb regularitat i no m’estranyaria que encara en fos vigent alguna versió actual), un anunci en què una dona —amb el cabell blau!—, irrompia inesperadament en una bugaderia per a dir-li a la mestressa de casa, mentre s’estava barallant amb la roba bruta, que havia vingut del futur per a dur-li un lleixiu amb el qual s’acabarien les taques difícils, aquelles que no hi havia manera de treure. Aquesta propaganda ha acabat formant part del bagatge cultural d’unes quantes generacions de persones. A mi, encara em fa ballar el cap: què en podem esperar d’un dia de demà en què la prioritat principal de l’espècie humana sigui la neteja de la roba? Justificarà que, fins i tot, es facin viatges en el temps per a solucionar el problema d’arrel?

Llegiu més

Views: 1

Tot i que a darrera hora —no podia ser d’una altra manera—, Menorca s’ha afegit als actes de commemoració del setè centenari de la mort del florentí Dante Alighieri, traspassat a l’exili, a Ràvena, als cinquanta-sis anys. L’activitat amb què se l’ha recordat ha estat una de les millors possibles: la conferència «La Divina comèdia, un món per descobrir», a càrrec de Joan Francesc Mira, l’encarregat de la darrera traducció catalana d’aquesta obra mestra. Per variar, no hi vaig poder assistir, per culpa de les incompatibilitats horàries de sempre. Una deixada més que esdevé perduda. Una més d’una llista que comença a ser massa llarga.

Llegiu més

Views: 1

La rentadora necessària per a encabir-hi tots els llençols, coixineres i edredons que he arrambat, té una capacitat de càrrega de denou quilos. Tal i com indiquen les instruccions d’ús de les màquines, ben visibles, hi ha un únic programa de rentat, de trenta minuts de durada, al qual cal afegir-hi una hora d’assecadora, a cinquanta graus de temperatura. Un cop fetes les sumes pertinents, es presenta l’opció d’anar a fer una volta, mentre passa el temps,  o romandre a les instal·lacions espartanes del local on s’ubica la bugaderia d’autoservei. I esperar. La segona s’acaba imposant. La vessa té aquestes coses.

Llegiu més

Views: 1