Ismael Pelegrí i Pons

Cada any, un dia d’entre setmana de mitjan agost, a casa, ens aixecàvem tots a primeríssima hora del matí. Encara era fosc. L’objectiu d’aquest esforç, titànic, era contemplar, des d’Alcalfar, la sortida del sol damunt la mar. Durant les vacances, el despertador de casa també en feia i, per açò mateix, solia romandre mut, excepte aquell dia puntual en què sonava massa prest. Acostumats a anar al llit tard i, sobretot, a aixecar-nos a la quina hora, la maniobra costava. Però valia la pena. Es parla molt de les postes de sol. Massa. Les sortides no els tenen res a envejar.

Llegiu més

Views: 4

Potser enguany li ha costat un poc més, però ha acabat arribant. Per variar, les previsions l’han anunciada a bombo i plateret. A l’illa, tothom roman pendent de les aplicacions meteorològiques i sap quines seran les màximes i les mínimes, quina temperatura de xafogor tindrem o quin vent farà —detall important a l’hora de decidir si s’ha d’anar a nedar al nord o al sud. Aquest és un aspecte que sorprèn els visitants: creuen que cada menorquí és, a la pràctica, un meteoròleg in pectore. Deuen suposar que els espais televisius dedicats al temps són els més vistos a les llars illenques. Per variar, no és ben bé així —quan era estudiant, també es pensaven que aquí tothom sabia sonar la guitarra —, però una part de veritat hi ha en aquestes apreciacions. Viure en poc més de set-cents quilòmetres quadrats condiciona com els humans es relacionen amb l’entorn. Hi ha hagut temps, per tant, de preparar-s’hi. Però, tot i açò, els efectes de l’onada de calor, en ser inevitables, s’han fet sentir en tota la seva plenitud. A l’illa, a les altes temperatures, cal afegir-hi una humitat més que generosa. La xafogor d’aquests dies fa de molt mal estar.

Llegiu més

Views: 4

La protagonista del xalandrot d’aquesta setmana és una finestra convencional de caseta de vorera. Res de sofisticació: no es tracta d’un exemplar oscil·lobatent, fet d’alumini o de PVC, és a dir, modern, sinó d’una baluerna de llenya que reposa damunt d’unes frontisses donades, amb rovell als mecanismes metàl·lics que serveixen per obrir i tancar-la i, fins i tot, amb corc: alguns muntets de serradís que reposen sospitosament damunt l’ampit testimonien el panxó d’aquests petits animalons devoradors de fusta. Una mà de pintura —i un tractament contra el molest insecte coleòpter— no li faria cap mal.

Llegiu més

Views: 4

És mal de fer parlar d’un l’estiu massificat sense fer referència a l’aeroport. Juntament amb els ports de Maó i, sobretot, de Ciutadella, aquestes són les principals portes d’entrada —i de sortida— de l’illa. Com que gairebé no en tenim més, la cosa permet de fer números fàcilment i saber quanta gent hi ha a Menorca cada dia de l’any amb una certa precisió. Com posa de manifest l’Observatori Socioambiental de Menorca, l’Obsam, els números canten i, a l’estiu, podem arribar a triplicar el nombre de persones respecte d’aquelles que hi ha a l’hivern. No ens enfonsam de miracle!

Llegiu més

Views: 3

Encara hi ha espais que, a l’illa, a l’estiu, esdevenen oasi. Vull dir que és possible de viure-hi activitats en petit comitè que permeten de relaxar-se. Hom hi pot gaudir d’activitats culturals sense estrès, sense massificacions. Permeten la desconnexió, tan necessària. El que ho fa, que açò sigui possible, té a veure amb el lloc. No diré quin és el que protagonitza aquestes ratlles —o sí, maleïdes homofonies—, un llogaret de costa que no està excessivament de moda. No voldria, de cap de les maneres, contribuir a popularitzar-lo. Malgrat que hi ha hores en què trobar-hi un lloc per aparcar esdevé una odissea, que hi surti el sol —molt de matí per als bioritmes turístics— en tost de fer-hi la posta, ajuda a mantenir-lo al marge del brogit de l’estiu.

Llegiu més

Views: 3

Si vivim, coses veurem. Segons explica Josep Pons Lluch al seu Refranyer menorquí (Quaderns de folklore, 1993), aquesta expressió, que pot presentar algunes lleugeres variants, «significa que el qui viu molt té ocasió de veure moltes coses estranyes». És el que li va passar al replicant Roy Batty, el qual, cap al final del llargmetratge Blade Runner (1982), va començar el seu monòleg «Tears in rain» («Llàgrimes en la pluja») amb uns mots que han esdevingut coneguts i reproduïts enllà del film a què pertanyen: «He vist coses que vosaltres els humans no us creuríeu mai de la vida…»

Llegiu més

Views: 3

Acostum a posar en pràctica el meu esperit santjoaner —espuri, evidentment: som maonès fins al moll emblanquinat dels ossos, màcula que no podré netejar mai— també de la mà de la lectura d’obres que s’hi relacionen. Des de l’anàlisi històrica, social i antropològica fins a la ficció literària, cada any solc dedicar les setmanes prèvies al solstici d’estiu a abordar tota classe de textos en què la festa gran de Ciutadella és tractada directament o indirecta. La llista és llarga. Ja ho deia Joan Francesc López Casasnovas: «cada any les festes dels pobles, Sant Joan en especial, generen un cabal inesgotable de literatura.»

Llegiu més

Views: 5

Inesperadament, quan el mes de maig donava pas al juny, els diaris illencs, però també la premsa d’ultramar, ens van donar a conèixer el cas de l’anomenada —amb un mal gust evident per part de qui va tenir l’ocurrència de batejar-la així— «okupa Beyoncé». Durant una setmana, en vam conèixer les aventures i desventures, gràcies, per exemple, a l’espai que li dedicà un mite del periodisme ibèric com és Ana Rosa Quintana, l’aprenenta maldestra i cañí d’Oprah Winfrey.

Llegiu més

Views: 3

Sempre ve de gust parlar de la poesia de Gumersind Gomila, «un autor original, palpitant i molt desconegut enllà de Menorca i de la Catalunya del Nord», d’acord amb els mots amb què el presenta Estel Aguilar Miró, doctora per la Universitat de València i la de Perpinyà, actualment professora del departament de francès a la universitat de Saragossa. Com ha arribat una filòloga del País Valencià a interessar-se per la literatura nord-catalana, a la qual ha dedicat, fins i tot, la tesi doctoral el 2022 —La poesia nord-catalana entre 1883 i mitjan segle xx. El tractament del paisatge i de la natura— podria ser una pregunta escaient, la resposta de la qual apuntaria, segurament, a la manca de connexió que hi ha entre els nostres països i a com de desconeguda ens pot arribar a ser una part de la cultura a la qual pertanyem. Que és la nostra. Tot allò que impliqui trencar aquestes fronteres —administratives, però no només— és un exercici saludable de normalitat cultural que cal agrair.

Llegiu més

Views: 10