Ismael Pelegrí i Pons

Als afores de la població eivissenca de Santa Eulària des Riu hi ha una zona poliesportiva municipal, amb piscina i pistes de tennis, entre d’altres instal·lacions. L’indret és tranquil i acollidor, envoltat de bosc. Just devora, s’hi ubica el col·legi públic d’educació infantil i primària Vénda d’Arabí. He de dir que no coneixia el lloc, decantat d’una població que tot just havia visitat una o dues vegades. Menorca, en aquest sentit, és molt enfora de les Pitiüses. Ens coneixem poc, però gràcies a la invitació que em va fer arribar un grup d’alumnes d’aquesta escola —els de cinquè B de primària— en què em demanaven de participar amb ells en una activitat del programa «Escriptors a l’aula» (impulsat per la Conselleria de Cultura, Participació i Esports del Govern de les Illes, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i l’Institut d’Estudis Baleàrics) vaig descobrir una petita part de l’illa d’Eivissa molt interessant i, sobretot, em vaig sentir escriptor durant una estona.

Llegiu més

Views: 0

M’agrada començar el dia amb una sèrie de rutines. En entrar a la cuina, sense haver acabat d’obrir els ulls, pos en marxa la ràdio, just abans d’escalfar l’aigua del te i de torrar dues llesques de pa, que em menjaré amb mantega i conserva. M’agrada deixondir-me escoltant les notícies, tot i que moltes de les informacions no deixen de ser rutinàries i repetitives: els embussos de cada dia en els punts quilomètrics habituals, les declaracions gens originals dels futbolistes, les paraules buides de contingut de molts polítics, els judicis injustos als presos polítics, el degoteig incessable de víctimes de la violència masclista, les morts diàries d’immigrants ofegats a la Mediterrània o l’auge de les noves ultradretes Europees —i aquí hi hem d’incloure el feixisme espanyol de sempre, que ara es fa dir Vox i demà ja veurem—, caracteritzades pel seu ideari involucionista, que inclou ingredients com el masclisme i la xenofòbia. Són rutines. No sé fins a quin punt la quotidianitat d’aquestes informacions fa que ens n’immunitzem i que les acabem banalitzant. No els donem la importància que realment mereixen. No ens afecten. No n’acabam d’ésser conscients. Sort que, de tant en tant, algun esdeveniment ajuda a trencar aquest estat de coses. Per exemple, berenar un bon diumenge matí després d’haver assistit, el vespre anterior, a la representació d’Ifigenia a Tàurida fa que les notícies no es percebin amb la passivitat habitual, ens ajuda a prendre consciència de la vertadera dimensió del que passa al nostre voltant.

Llegiu més

Views: 0

Segons el diccionari Alcover-Moll, una diada és un «dia assenyalat, sia de festa, sia d’un altre esdeveniment memorable». De diades, per tant, n’hi ha unes quantes al llarg de l’any: Nadal, Sant Joan… En aquest sentit, els menorquins en tenim dues que coincideixen en 17 de gener. En ambdós casos, en el rerefons de la festa hi ha uns fets que es remunten a la conquesta de l’illa, l’any 1287, per part de les tropes catalanoaragoneses d’Alfons III d’Aragó. D’una banda, hi ha la festa catòlica de Sant Antoni i, de l’altra, la celebració de caràcter cívic. Mentre que la primera es correspon amb el santoral, en plena setmana dels barbuts, la segona té per origen un acord institucional establert a recer del marc legal nascut després de la fi de la dictatura de Franco: el Consell Insular de Menorca va aprovar, per unanimitat, el 1980, que el 17 de gener fos la Diada Nacional del Poble de Menorca, nom que prest va patir una curiosa modificació. Va perdre, pel camí, el mot «nacional»; es veu que sí, que el nom sempre fa la cosa i que, per açò, segons quins val més evitar-los.

Llegiu més

Views: 0

[Nota: aprofitant la celebració de sant Antoni i, per tant, de la Diada del Poble de Menorca, tenia preparat un text en què reflexionava sobre identitats col·lectives i illa. Dijous, però, en acabar el concert d’homenatge a Traginada, a l’entrada del teatre Principal de Maó, Josele Abelairas (a qui acabava de felicitar per haver guanyat el premi Glosador Vivó de glosa escrita d’enguany), em va convidar a parlar de l’esdeveniment de què havíem estat testimonis. Bé, tot s’ha de dir: «convidar» és un eufemisme: en certa manera, m’hi va obligar (ni que fos moralment). Però, com que hi havia prou motius per a fer-ho, vaig acceptar gustosament l’encàrrec, tot i que no sense abans recordar-li que aquestes coses volen temps. Que ja sortiria, el xalandrot, ves a saber quan. Però no sé què ha passat. Potser m’ha agafat un rampell de la rauxa espontània dels glosadors… La qüestió és que el text m’ha sortit a raig, la qual cosa m’obliga a deixar la identitat col·lectiva per la setmana que ve —perquè, ben mirat, tampoc no ve d’un dia parlar-ne— i dedicar-me, ara i aquí, a parlar de Traginada].

Durant els anys de l’anomenada transició, és a dir, al final dels setanta i començament dels vuitanta del segle passat, Menorca va viure un període de gran efervescència cultural. Després de quatre dècades de dictadura franquista —i, per tant, de repressió en tots els àmbits, també en el cultural i lingüístic—, autors i grups com Mussols, La Clota, Cop i Queda, CPEP, Maria Àngels Gornés, Jordi Vivet, Pere Gomila, Francesc Calvet, Pere Xerxa, entre d’altres, es van encarregar de retornar la cultura al poble. És en aquest context que cal situar l’aportació de Traginada. L’any passat en va fer quaranta de la publicació del primer treball d’aquest grup musical, Menorca (Pu-put!, 1978), amb què s’iniciava una breu trajectòria discogràfica que es completaria amb els àlbums Pels camins de Menorca (Pu-put!, 1979) i Cançons de Menorca (Pu-put!, 1980). Per aquest motiu, aprofitant l’efemèride, el concert institucional de la Diada del Poble de Menorca d’enguany, celebrat aquest passat 17 de gener, ha servit per a retre’ls un més que merescut homenatge, en una vetllada que només es pot qualificar d’una manera: magnífica. Va ser un èxit absolut.

Llegiu més

Views: 18

D’entre les diverses mancances que té la nostra cultura, m’interessa citar el fet que poca gent la concep en la seva totalitat: açò té tenir una pàtria petita en què una gran majoria de la seva població no la somia completa, que diria Pere Quart. Per exemple, existeix un desconeixement força generalitzat de la cultura catalana del segle XVIII. En aquest sentit, no se’n salva ni Menorca, que en va ser l’epicentre. Ara bé, l’anomalia encara és major a la resta del territori. Hi ha diversos factors que ho expliquen, d’entre els quals potser caldria tenir en compte que l’illa es situa a la perifèria de la perifèria de la nostra cultura i que, per acabar-ho d’arrodonir, la visió principatina del propi patrimoni és, en molts sentits, ben catalunyesa, és a dir, regionalista i, per tant, circumscrita a l’àmbit estrictament autonòmic (quan la cultura no hi entén, de fronteres administratives, com passa amb les llengües que les vehiculen). Així, els illencs, quan tenim la sort que ens tenguin en compte, solem fer-hi part com a simples detallets exòtics. La manca de cohesió territorial és evident en aquest sentit i el marc legal no ajuda a superar-la. Si hi afegim els prejudicis des dels quals s’aborda el coneixement de les dinàmiques dels segles XVI, XVII i XVIII, encara ara considerats una etapa de decadència, la cosa no ajuda gens al funcionament normalitzat de la cultura catalana. Pel que fa a la il·lustració menorquina, només cal veure quin espai se li dedica als llibres de text de secundària per comprovar que hi ha molta feina de divulgació encara per fer. Crec que la nostra cultura no es pot permetre el luxe de minimitzar una etapa tan significativa de la seva història.

Llegiu més

Views: 1

Celebram els aniversaris. No totes les cultures ho fan, açò. Per exemple, hi ha societats de base cristiana que donen molta més importància al dia del sant que no pas a aquell en què es commemora el natalici (no cal anar gaire lluny en l’espai i en el temps per a comprovar-ho). Hi ha casos en què, a partir d’una concepció del temps radicalment oposada a la nostra, no existeix el recompte del pas dels anys. En d’altres, no es parteix de la data del naixement a l’hora de mesurar el temps, sinó dels cicles estacionals: en més d’una ocasió, amb gent provinent d’altres indrets del planeta, consta a la documentació oficial que han nascut el dia primer de gener. És així com hi apareix una data necessària, tot i que imprecisa, en què la paperassa resol com bonament pot una determinada manera de veure el món. Sigui com sigui, el nostre hàbit de remarcar una data de manera cíclica (cosa que també fem amb el canvi d’any, amb la festa del solstici d’estiu i amb moltes altres jornades adiades) no deixa de ser una forma de constatar el pas del temps i, amb ell, de la vida.

Llegiu més

Views: 5

Una de les coses que produeix la literatura, almenys en el meu cas, és una enveja sana respecte de la manera com escriuen alguns autors. En aquest sentit, a nivell tècnic, he de dir que n’admir més d’un. Per exemple, no em sabria cap greu tenir la mestria que té Ferran Torrent a l’hora d’escriure diàlegs (només per açò ja m’agrada llegir-lo), o la capacitat de dir tantes coses amb tan poques paraules que manifesta Margarita Ballester en la seva poesia, o el lirisme de la prosa d’autors com Sebastià Perelló, Carles Rebassa o Sònia Moll, per citar-ne els tres primers que m’han passat pel cap. Hi podríem incloure els noms que fan part del cànon, començant per la prosa de Josep Pla i la de Mercè Rodoreda, que marquen diferents (i alhora recomanables) camins a seguir per a qualsevol que es dediqui a l’art de col·locar paraules una rere l’altra. De fet, m’agradaria creure que, en allò que escric, s’hi poden resseguir de manera subtil les influències dels autors que admir, fugint però de la simple imitació. Voldria pensar que m’ajuden a acabar de definir l’estil propi. De totes les escriptures, però, n’hi ha una que em sembla especialment inabastable, per molt que, a primera vista, pugui semblar que és la més senzilla de totes: la del gran Gabriel Galmés, el manacorí a qui el seu poble encara deu una estàtua eqüestre.

Llegiu més

Views: 0

Sembla que, tot plegat, és més vell que l’anar a peu, però adaptat al context actual. Sigui com sigui, ara i sempre, el fenomen és preocupant i convé parlar-ne. «És molt probable que els morts es demanin sovint per quin motiu els vius estem sempre morts de por», afirma Gumersind Gomila en la frase inicial d’un article («La política de la por»), publicat a la revista Oc el mes de gener de 1952. Tot i que el perpinyanès —nascut «a la ciutat alegre de Maó»— l’aprofita per denunciar l’actitud de certs sectors del moviment occitanista de l’època, hi fa una sèrie de reflexions que, malauradament, són ben actuals. Per exemple, l’article cita com es va fer servir la política de la por, durant els primers anys de la guerra freda, alimentant el fantasma de l’anticomunisme, és a dir, com es va aprofitar el pànic programat per moure les masses segons convenia: «la por […] està motivada per causes artificials inventades per a servir els interessos d’un adversari més fort», afirma Gomila. També hi podem llegir que «fan veure que tenen por per a fer por als altres». Aquesta va ser l’estratègia mitjançant la qual, segueix argumentant el text, es va perseguir qualsevol manifestació cultural transformadora, encaminada a construir un mon millor i, sobretot, diferent. Automàticament, se l’acusava de ser una activitat filocomunista per tal de combatre-la i desarticular-la.

Llegiu més

Views: 1