Ja fa dies que us volia parlar d’un dels plaers culinaris més genuïnament menorquins que existeixen: el pa amb sobrassada frita.
Llevar-se un dematí de diumenge i encendre la paella amb una miqueta d’oli, mentres escalfes un got de cafè amb llet… tallar unes llesques de sobrassada i posar-les a fregir (encenent s’extractor de fums, esclar)… i en pocs segons ja pots disfrutar d’aquella flaire, d’aquell aroma tan especial. Només cal que la posis en una llesca de pa per gaudir d’aquell gust tan exquisit que és el pa amb sobrassada frita!
Sa versió més “heavy” recomana sucar el pa amb l’oli de la paella encara calent, i així obtens unes llesques de pa cruixent i gustós que acompanyen millor que cap altre aquest deliciós menjar.
Bon profit.
Views: 38
I ara que estam de ple en l’època del gran orgasme gastronòmic, que me’n deis de sa sobrassada blanca as caliu? Sí, hi ha una cosa dita sobrassada blanca, que no és llonganissa ni res que s’hi assembli, que s’està perdent (almanco aquesta és la meva percepció de consumidor esporàdic) i que no té res a envejar a la vermella. Simplement hi manca el pebre vermell dolç i el picant, però que feta com he explicat més amunt és una delícia.
Au idò, queda dit, i pensau que farem dia trenta. Jo ja tenc gana, i ho dic després d’un bon soparot i sabent que demà tenc un dinarot de família i demà passat un altre.
Hola, ara que ja tenc internet a casa esper intervenir més sovint a xalandria. I sa millor manera de fer-ho és afegint-me en aquest debat gastronòmic. Jo sa sobrssada me la menj crua, fregida amb pa bimbo o de can tent, açò sí els meus records d’infància fan olor a panet de sobrassada vella acabada de passar per sa paella (sempre li agrairé a mon pare aquells diumenges dematí)
Laura,
M’ha fet moltíssima gràcia que comentis que la família Pelegrí i Pons de sobrassades i “altres herbes” en saben una estona llarga, perquè estic totalment d’acord amb tu.
Aquell dia que després de les porquejades, arriba el moment de fer la comanda de sobrassades i botifarrons (blancs i negres, és clar), és tot un ritual: “jo vull tres traigues, una de llarga i un botifarró blanc i un de negre”…. i “jo vull…” . Al·lucinant.
El més bó de tot és la capacitat que té sàvia Nena per fer els càlculs del que costa cada peça, es nota que és dona de ciències.
Que puguem veure aquest ritual per molts d’anys.
Certament. Mmm.. ses banyetes de sobrassada… mumare en sol preparar quan arriben aquestes festes de Nadal, o fins i tot quan ha de portar alguna cosa a una bereneta, i no és “amor de hijo”, però li queden molt bones, m’haurà de mostrar es secret, no sé quina sobrassada hi posa a dins.
Amb mel, és perfecte, i res de la Granja San Francisco, mel de Menorca, si és possible. Ara fa bastant, però, que no en compro, qui ens podia proporcionar-nos-en, darrerament no en té gaire, na Sión (d’aquí li deiem lo de Mel-Sión, jeje, però no és aquest el seu nom).
I subscric la proposta d’en Fons, i a lo de conversa, debat i diada culinària li afegiria: cançons i guiterra!
Bé, d’acord. No fa falta posar-li oli a sa sobrassada frita. Però sí que és cert que si és tendre és més bona per fregir que no sa vella.
També estic d’acord que sa sobrassada de bufeta és espectacular, però a ca meua sempre compravem sobrassada tendre de Can Rincó. Sa sobrassada de bufeta era per ocasions especials, jeje.
També enyor, des de sa distància, ses banyes de sobrassada (es deien així?).
En fi…
…ja queda “menos” per tornar a Menorca.
Per cert, sa sobrassada enrevoltada es diu TRAIGA. Ho he après a ca en David, que d’açò en saben una estona llarga.
Compartesc amb en Biel açò des pa de can Tent de lo. Pels qui no sapigueu on el podeu trobar a sa ” Cooperativa
(més coneguda per “comparativa” – “comprativa”) en venen. No sé si és millor el pa de pagès o els panets individuals i clar, si li poses sobrassada o butifarró ja no et dic.
Voldria fer una defensa del butifarró negre davant es butifarró blanc. Per jo es blanc és bo, però es gust d’espícies que té és massa predominant, mentre que en al negre crec que l’equilibri de gustos és perfecte. I no rallem des formatge…. En rallam?
no estaria malament un bon berenar de sobrassada frita, si no hi hagués manera de trobar banda, a Sa Grava en fan uns panets de dalt de tot!
I d’acord amb en Tóbal: jo també m’estim més fregir una sobrassada tendra enrevoltada que una de vella (que crua damunt pa, és de dalt de tot).
Un record que tenc de petit, éren els panets de sobrassada crua (vella) a ca una de ses s’àvies, i era fet amb panet de Viena! No és tan bo com amb pa de can Tent d’Alaior romput a trossos (mai tallat), però és ben singular i en tenc un record molt especial.
Deixem-nos d’històries (escrites).
I si ho posam a sa pràctica!!!!!!!!!!!!!!!
Podriem fer una diada culinària, de conversa, debat…, de truc i de vi, ara que molts xalandriers tornaran a s’illa aquests dies. Seris una bona excusa per fer una trobada presencial de xalandriers.
No fa falta que vos digui que, si ho trobau oportú, La Cova, com sempre, està disponible (tenc prou llenya i sa salamandra a punt, en cas de fred).
Una abraçada a tothom.
Jo he de reconèixer que prefereixo sobrassada tendre per coure o posar as microones.
Sa sobrassada de bufeta o vella crec que és millor crua damunt un tros de pa de pagès i prou.
Està molt bé tot açò que deis, però jo trob que per fer sobrassada fregida no fa falta posar-hi gens d’oli; ja en treu prou ella mateixa.
Ah, un petit detall, però prou important: la millor sobrassada, en aquest cas, és la de bufeta.
Jo afegiria que la qualitat dels ingredients és bàsic en aquests tipus de menjars basats en la senzillesa de la seva elaboració.
La sobrassada ha de ser el màxim de casolana possible o, d’altra banda, no hi hauria d’haver més xulla que carn vermella en la seva composició. La mel, per anar bé, hauria d’ésser de romaní, artesanal: a Menorca, alguns apicultors extreuen un producte de gran qualitat. I, finalment, el pa: res de bagettes i/o altres subproductes congelats. La base ha de ser un bon pa de pagès, amb poca sal, de molla densa, que el greix no s’hi escoli. Una innovació possible és la d’emprar com a base les quelis mallorquines, el resultat és prou digne.
Ah, i som partidari, ja es veu, de la sobrassada amb mel. La sobrassada s’ha de fer al forn, amb el pa. No és necessari fregir-la: cuita no agafa gust d’oli. La mel se li ha d’afegir després i s’ha de fondre amb la calor de la sobrassada. Ah! Ha de ser fet i menjat, sinó no val res.
PS. Tot açò ho he pensat mentre cuinava una ració d’esclata-sangs amb botifarró blanc. Aquests bolets també constitueixen un tema apassionant de debat gastronòmic. En podríem parlar.
Al·lots,
Una mica de respecte per aquells que no poden gaudir d’aquests plaers tan nostres. Patesc una gastrointeritis galopant i, de ver, em fa molt de mal llegir els comentaris d’aquesta entrada gastronòmica. Ara, posats a dir, m’estim més pa amb botifarró blanc fregit. Açò sí que està que t’hi cagues.
Subcric tot el que es diu. I celebr que a Xalandria tenguin lloc aquestes exquisideses. Per cert, si la sobrassada és prou vella (per exemple, de bufeta), pot ser tot en cru. El gust és un altre (no diré millor), però també el reivindic. Si s’acompanya amb formatge tendre mig saladet, ja és un delici del paladar.
El tema dóna de si,i jo sense sobrassada a casa… Recoman que per gaudir-la amb mel, la sobrassada com més vella millor.
Sí, amb mel és de dalt de tot!
Jo primer pòs es pa i sa sobrassada as forn, i quan ja està a punt ho trec i hi pòs sa mel, que es fon amb s’escalfor de sa sobrassada i es pa (si poses sa mel as començament i ho cous tot junt dins es forn, trob que no queda tan gustós)
boníssim!!! aprofit per demanar si considerau bona opció posar sucre damunt un tros de sobrassada i posarla as forn una estoneta. quin gust te? m,han dit que tambe amb mel…què, val la pena?
Mmmmmm, sí, l’he pogut gaudir! Quina xalada llegir aquesta descripció, i és ben cert que és en un dematí de diumenge quan un pa amb sobrassada frita s’aprecia as màxim.
Ggràcies, Borja per fer-nos sa boca aigo!