Enguany, a pesar que ja fa un parell de setmanes que a les set —hora solar— és fosc, el mes d’agost no ha setembrejat gens. En tost d’un cel blau tenyit de núvols blancs, amb què s’hauria començat a intuir un canvi de temps i, amb ell, l’arribada de la primavera d’hivern, hem hagut de suportar un ambient carregat, dens i irrespirable, de la mà d’una atmosfera tèrbola. La pols del desert, amb una ploguda tan puntual com intensa, ha deixat la seva empremta en els cotxes, plens de terra encara. Enguany, setembre està agostejant: la calor no afluixa i la humitat esdevé insuportable. Encara hi ha gent, però, que nega el canvi climàtic.
***
Al segle XIX, el costumisme apareix com a resposta a la nova societat nascuda de la caiguda de l’Antic Règim. Amb l’arribada del progrés, tota una sèrie de costums vinculats al passat eren a punt de desaparèixer. Calia deixar-ne constància literàriament de la manera més realista possible. Així i tot, és difícil evitar-ne la idealització. La magnitud de la tragèdia és tan gran que, a vegades, cal posar-hi unes gotes d’humor per a fer-la passadora. A Menorca, en català, només cal llegir els quadres de costums d’Àngel Ruiz i Pablo per a comprovar-ho. Cal dir que no sempre l’encerten. L’escriptor des Castell parla, per exemple, dels glosats com d’un fenomen extingit a l’illa. Evidentment, els actuals no es duen a terme en antres, tot i que a vegades, s’hi atraquen.
Aquesta consciència de pèrdua, des d’uns altres plantejament i amb resultats diversos, és la que explica el to elegíac d’una part important de la poesia de Joan Alcover, a la Mallorca que entra al segle XX (i que Llorenç Villalonga ridiculitza magistralment en els primers paràgrafs de Mort de dama, en afirmar que, en el paisatge illenc, obert al turisme, «s’alcen els grans hotels: Hotel Oriana, Hotel Mare Nostrum, Hotel Pollentia… a Pollença –i això és simbòlic– un llamp acaba de destruir el romàntic pi que va immortalitzar un poeta gloriós»). La mateixa raó de ser, unes dècades més tard, justifica la consciència de la desaparició del món d’ahir de l’escriptor austríac Stefan Zweig. La pèrdua esdevé motiu literari i, amb ella, l’inexorable pas del temps. De tot plegat, se’n deriva un vessant moral: allò que se’n va és bo; el que arriba, dolent.
***
Fins a quin punt som, ara mateix, en una d’aquestes cruïlles? Hi ha un món, que no deixa de ser d’ahir, sobretot per aquells que ja hem passat la ratlla del mig segle d’existència, camí de la desaparició? Qui l’escriurà i des de quin enfocament? Hi haurà una colla de poetes bucòlics que enyoraran el paradís perdut de la infantesa, la seva, mitificada, en un futur no gaire llunyà? O hi haurà maneres originals de fer-ho?
***
Beneït setembre? Com apuntava Joel Bagur regularment en aquest blog, en uns textos breus i deliciosos alhora, aquest acostumava a ser el millor mes de l’any: el temps de les represes, de les festes de Gràcia, per molt que venguin a contra-pèl, el de la calma després de la tempesta turística, el del gaudi de l’illa per part dels indígenes, el de l’època de les pluges amb què es congriaven els esclata-sangs. Què en quedarà, de tot plegat, d’aquí a vint-i-cinc anys? Unes poques pàgines escrites amb mala traça per algun escriptor local? Una balada d’en Lucas 2.0?
***
Llegesc sempre Antonio Turiel amb molt d’interès. El que diu no és gens amable. Potser té un to catastrofista, però la veritat és que tot allò que diu està basat en els pronòstics que ens ofereix la ciència. Malauradament, tots es van acomplint. A l’entrevista que li fan a Posidònia afirma que, a mitjan segle XXI, potser assolirem els cinquanta graus de temperatura durant els estius illencs. És difícil ser optimista amb aquesta perspectiva. Diuen els estudis que, davant d’un futur tan negre —no només des d’un punt de vista climàtic—, els joves es passen en massa als discursos messiànics de la ultradreta. Alguns experts diuen que, en aquest sentit, per revertir la situació caldria fer-los veure que la pel·lícula de la història de la humanitat pot tenir un final feliç. És ver que els discursos catastrofistes, per molt fonamentats que estiguin, no conviden a l’optimisme —si no hi ha res a fer, què fem? La virtut, aquí, es trobaria en el terme mig?
Visualitzacions: 1