Michel de Montaigne ens exposa, a l’assaig titulat «Els caníbals», la manera en què el poble amerindi tupinambà entenia els éssers humans. No sé si es tracta d’un fet real o d’una creença que, al segle XVI, es tenia d’aquesta gent. Sigui com sigui, Miquel de la Muntanya —per anomenar-lo a la manera de Joan Fuster—, la fa servir per parlar de la necessitat d’igualtat i de justícia socials. Ho fa a partir de la idea que la humanitat s’ha d’entendre de manera col·lectiva i no pas a partir d’individus aïllats i que, per açò mateix, hi ha una connexió o pertinença recíproca dins del gènere humà. Bé, comptat i debatut, aquests indígenes d’origen tupí, que habitaven un territori que actualment forma part del Brasil, creien que els individus eren meitats unides els uns amb els altres. Anaven lligats, entrellaçats: cadascú formava un tot amb la part d’un altre. En principi, de manera equilibrada. Per açò, els xocava profundament veure que, a Europa, hi havia gent que vivia en l’abundància mentre que les seves meitats es morien de fam. El desequilibri era evident.
Emprant el recurs de la mirada externa —i capgirant la noció de bàrbar que els europeus atribuïen als indígenes americans—, Montaigne critica la societat europea de la seva època, plena de desigualtats. Hi ha, fins i tot, alguna afirmació respecte d’aquesta situació que no deixa de ser xocant. Per exemple, quan comenta que els tupinambà «trouvaient donc étrange que ces moitiés-là puissent supporter une telle injustice, sans prendre les autres à la gorge ou mettre le feu à leurs maisons.» Davant d’una injustícia com aquella, insuportable, als membres d’aquesta tribu els estranyava que els oprimits no escanyessin els privilegiats o no els cremessin les llars.
Diuen que una característica essencial dels clàssics és que la seva lectura esdevé actual. És a dir, independentment de l’època en què van ser escrits, segueixen essent frescos en el moment d’abordar-los. Per exemple, ens poden ajudar a entendre el que passa en el segle XXI. És el que fa Joaquim Noguero al número d’octubre de 2025 de la revista Serra d’Or. Aquests dies de vacances estivals m’estic posant al dia de les publicacions periòdiques que duc endarrerides. És el que té el dia a dia del curs acadèmic: ofereix poc temps per a aquesta mena de lectures. Noguero dedica la seva secció «El rebedor», amb què s’enceta l’exemplar de la revista montserratina, a parlar de la societat del nostre present per denunciar que les desigualtats entre les persones són, de cada vegada, majors. Ho fa, com hem dit, recorrent a alguns clàssics de la literatura a l’hora de fonamentar el seu discurs.
Així, a més del text de Montaigne que acabam de citar, que li serveix per reflexionar al voltant de l’existència de les desigualtats entre els éssers humans, també són interessants les referències a Charles Dickens, un autor que va reflectir en moltes de les seves obres la realitat de la societat britànica vuitcentista, sobretot la urbana, plena de punts foscos. A partir de l’exemple de les novel·les Història de dues ciutats (1859) i Temps difícils (1854), en què es mostra el malestar que el món sorgit de la revolució industrial provoca entre els treballadors —el qual, fins i tot, pot acabar provocant una resposta en forma d’aldarulls per part dels oprimits—, Noguero arriba a la idea que, d’acord amb l’escriptor anglès, «cal eliminar les causes del malestar i no qui protesta».
No he pogut evitar, en llegir els mots de Noguero, aquesta mateixa setmana, la idea que la deessa Fortuna, potser, estava enjogassada, perquè tot plegat ha coincidit en el temps amb la detenció de dues joves activistes mallorquines que havien protestat fent unes pintades contra el procés de turistificació que afecta actualment, entre altres indrets del planeta, el nostre arxipèlag. En primer lloc, perquè és evident que, de la mà del neoliberalisme econòmic, el món en què habitam mostra una bretxa de cada vegada més grossa entre una minoria molt rica i una immensa majoria que es va empobrint a marxes forçades, en la qual hauríem d’incloure aquells que, fins no fa gaire, feien part de les anomenades classes mitjanes. De cada vegada ho són menys.
En segon lloc, perquè actualment, pel que fa als valors, res no hi ha més enfora de la idea de comunitat humana igualitària a què es referien els indis tupinambà citats per Montaigne que l’individualisme depredador que ens inculquen de per tot en forma de missatges subtils o explícits. Quan és un fet biològicament provat que els humans funcionam millor en equip, el fet que cadascú miri només per ell ens afebleix com a espècie, en conjunt, per molt que uns quants, una minoria, visquin en l’abundància, a costa dels altres, i es pensin que se’n sortiran sols.
Evidentment, la lògica convida, seguint Dickens, a actuar damunt les causes de la situació i no pas a reprimir qui, essent-ne víctima, protesta. El món, però, sembla que va per una altra banda. Segurament perquè, si s’apliqués el sentit comú, s’acabarien els privilegis d’uns pocs. D’aquí que s’entestin a mantenir-los. Una de les estratègies de qui ostenta una posició preferent per no perdre-la, gràcies a eines com són els aparells mediàtics i els lobbies, és la de culpabilitzar les víctimes. Se les acusa d’exercir la violència quan, en darrer terme, la seva acció no és més que la pràctica de la legítima defensa davant d’una realitat en què perillen els drets més bàsics de les persones: no tenir un lloc digne on viure, no tenir unes condicions laborals mínimes, passar una penada per arribar a final de mes, no tenir aigua potable a l’aixeta, no poder climatitzar la llar per fer front al canvi climàtic… A alguns els va gairebé la vida, en tot plegat.
La causa d’aquesta situació, en el nostre cas, és el monocultiu turístic. No el turisme de manera genèrica, sinó un determinat model d’aquest negoci que s’ha convertit, a les Illes, en una piconadora social. Els indicadors que ho demostren són claríssims. És el que apunta, entre d’altres, l’Informe Fènix, acabat tot just de presentar, els autors del qual entenen de nombres i tenen molt clara la diferència que hi ha entre créixer i prosperar. Que hi hagi col·lectius que denunciïn la situació, que hi reaccionin —pensant en el bé comú de la gent, per cert—, és una bona notícia. Que hi hagi joves implicats en la resposta col·lectiva, contundent si cal, manual en mà, encara ho és més. Hem d’aplaudir-ho. Que, arran de les seves accions, el més bo de fer per part dels privilegiats —una associació d’hotelers, per exemple—, sigui acusar-los de quelcom proper al terrorisme és força simptomàtic.
S’entén, d’aquesta manera, que una actuació gairebé innòcua —fer unes pintades a l’enfront d’una immobiliària de luxe— acabi amb unes quantes detencions, amb la humiliació pública de les persones afectades —fotografies denigrants, amb manilles incloses, per part d’una determinada premsa—, mostren un intent descarat d’escalivar el moviment. Que tot açò passi pocs dies abans d’una gran manifestació, convocada a Mallorca, en què la societat dirà, com ja ha passat a Menorca, que n’està farta, deu ser una simple casualitat. Quines coses!
Views: 5