Entre les restes de l’accident automobilístic que, el 1969, va posar fi a les vides d’Albert Camus i del seu editor, Michel Gallimard, que conduïa el vehicle, va aparèixer un maletí que contenia, entre altres, una obra manuscrita i inacabada de l’escriptor francès d’origen algerià. Trenta-cinc anys més tard, gràcies a la seva filla Catherine, apareixia publicada El primer home. Enguany, l’he llegida per primera vegada.
Per variar, he arribat tard a Camus. Els lligams menorquins de l’autor no havien pesat prou perquè hi connectés. En procrastinava la lectura, tot i ser plenament conscient que un dia esdevindria indefugible. Ni tan sols un llibre com Albert Camus i les Balears (Documenta Balear, 2014), que vaig gaudir bastant en el moment de llegir-lo i, si no vaig errat de ressenyar-lo, ni la celebració anual de les Trobades & Premis Albert Camus a Sant Lluís, amb què no acab de simpatitzar, potser perquè em fan la sensació de producte impostat, de cosa en què l’illa és només un escenari, havien estat fins ara prou espurnes per a emprendre l’aventura. La qüestió és que, d’un parell d’anys ençà, em trob en procés de resoldre aquesta anomalia de l’única manera en què es pot fer: llegint Camus. Vaig començar per la traducció catalana, de Joan Fuster, de L’estrany, en un volum publicat per Proa el 1967, que guard com un petit tresor. Vaig continuar amb El revers i l’anvers, traduït per Pol Guerrero Alonso i Manuel Guerrero Brullet, bellament publicat a can Lleonard Muntaner. Després va venir la lectura de L’étranger, és a dir, de l’original francès de la primera novel·la de l’autor (Gallimard, 1942), que actualment estic complementant amb Mersault, contre-enquête, de Kamel Daoud, en una edició de la mateixa editorial, de 2023, tot i haver-se publicat originalment una dècada abans a Alger. En aquest llibre, que no té traducció (encara) en català, es conta la història, a través del germà, de l’home que el protagonista de la novel·la de Camus ha assassinat a la platja. Enmig, he devorat El primer home (Raig Verd, 2023), en traducció catalana d’Anna Casasses, amb la convicció que prest hi tornaré, tot i que en versió original. El volum, icònic, de la col·lecció «Folio» de Gallimard, espera el seu torn al munt de les lectures pendents.
Abordar l’obra camusiana ha implicat un procés curiós. M’ha provocat sensacions contradictòries. La biografia de l’autor hi ha influït de manera lògica. Tenc uns certs coneixements de la vida d’Albert Camus, de l’home. És una figura que em genera alguns interrogants, que presenta aspectes fins i tot foscos: la relació amb les dones, la posició respecte del colonialisme francès a Algèria, sobretot amb la població autòctona, que apareix als seus llibres agombolada al voltant d’un terme tan genèric i, per tant, deshumanitzant com és àrabs. No em sobta, per tot plegat, que actualment, a Algèria, siguin poques les traces camusianes que resten. Com explica Javier Reverte a El hombre de las dos patrias (Debolsillo, 2021), un llibre que no em va acabar de convèncer, al seu país d’origen no el consideren, actualment, un escriptor seu. Daoud, a la novel·la que estic llegint, aborda també aquesta qüestió.
Que la figura d’Albert Camus em resulti un pèl incòmoda és bo. Impedeix de construir-me’n una hagiografia, de mantenir-hi una posició acomodatícia, de mitificar-lo. D’altra banda, no m’havia passat mai que la lectura d’una obra em produís un dilema, no sé si dir-ne ètic, com el que m’ha provocat El primer home. Com he dit, es tracta de la publicació d’un manuscrit inacabat, amb paraules i, fins i tot, frases senceres que no s’han pogut desxifrar per mor de la cal·ligrafia de l’autor, originalment ple d’anotacions al marge, que apareixen ara en forma de notes al peu, que es combinen amb les notes de l’edició. A més, s’hi inclouen tota una sèrie d’annexos amb apunts de l’autor relacionats amb l’obra, que ens la mostren com allò que era en el moment de l’accident mortal: un work in progress. Cada dos per tres em demanava fins a quin punt Camus hauria permès publicar un text en aquestes condicions? Ja sé que és fer-se trampes al solitari, que mai no en sabrem la resposta perquè, abans, no hi ha lloc per a la pregunta. I, malgrat tot, sort en tenim que la novel·la existeixi.
De qui se suposa que sí que la sabíem, la resposta, és d’un altre dels grans escriptors del segle XX. Efectivament, abans de morir, Franz Kafka li havia fet prometre a l’amic Max Brod que cremaria tots els seus textos inèdits. No era poca cosa, la petició, perquè, en vida, l’escriptor txec només havia publicat La transformació i alguns contes. Gràcies a l’incompliment d’una paraula donada, avui podem llegir El castell, El procés o Amèrica, novel·les inacabades i canòniques alhora. Hi ha qui diu que Kafka era conscient que Brod no li faria cas quan l’hi va demanar. No sé com va anar la cosa en el cas de Mercè Rodoreda, però La mort i la primavera és una altra novel·la publicada pòstumament, sense que l’autora l’hagués acabada. D’exemples com aquests, d’exhumacions literàries, n’hi deu haver per donar i per vendre.
Així i tot, i en aquest sentit la nota inicial de Catherine Camus a l’edició francesa ho deixa ben clar, el lector d’El primer home té clara la provisionalitat de la novel·la que està llegint des de la primera pàgina. En cap cas, la situació esdevé un impediment per gaudir d’una obra memorable, amb alguns capítols magistrals, que no sabem si haurien estat o no definitius, com el que dedica a l’escola. Per cert, i tornant a les referències «menorquines» de l’obra, en trobar-les el pensament em menava automàticament a les «maoneses» que, de manera puntual i, també, envoltades d’un cert misteri, apareixen al Tartarí de Tarascó d’Alphonse Daudet, que vaig llegir en un petit volum d’una col·lecció que, en català i de qualsevol manera, imitava la icònica «Alianza Cien», tot i que venien cada exemplar a dues-centes pessetes.
Un altre dilema, en aquest cas potser no tan incòmode, que m’ha produït la lectura d’El primer home té a veure amb la possibilitat que ens ofereix el volum de visitar la cuina de l’escriptura camusiana. Les anotacions al marge, convidant a parlar d’algun aspecte o a desenvolupar-lo, els annexos, en què l’autor especula amb possibles estructures de l’obra o en què trobam tota mena d’anotacions amb què invoca la memòria, i la manera en què ho redacta, ens mostren fins a un cert punt com anava teixint l’obra. L’escriptura és un ofici solitari, diuen, en què allò que arriba al públic és el resultat, no el procés, que sol ser llarg i carregat de reescriptures i de textos esporgats.
No sé, com he dit, si a Camus li hauria fet gens de gràcia que, avui, poguéssim accedir a les bambolines de la seva obra. Potser és que, en tot açò que dic, m’hi estic projectant. A mi no m’agradaria que em passés una cosa semblant. El que és pitjor, però, és que, pensant-hi, no sabria com evitar-ho. No puc esborrar res del disc dur ni eliminar cap dels meus papers en què hi ha escrits textos que, ara mateix, només són projectes en marxa. Inacabats o tot just començats. Com li va passar a Camus, ningú no sap mai quina fi ens tenen reservada els déus. Val més no pensar-hi, seguint la màxima horaciana. És un risc, el de tenir obra inèdita, que cal assumir. En el meu cas, l’únic consol és pensar que el dia de demà, quan ja no hi sigui, si abans no he pogut fer desaparèixer les coses a mig fer, la meva producció no interessarà a gairebé ningú i s’acabarà morint de finor.
Views: 25