Darrerament, la premsa illenca s’ha fet ressò dels canvis que alguns instituts de l’illa incorporaran a partir del curs que ve pel que fa a l’ús dels Chromebooks™ a les aules. Aquestes mesures són fruit d’un malestar social lògic i d’un debat en el si dels claustres amb què es vol donar resposta a una realitat força complexa, en què les coses, per tant, no són blanques o negres. La presència abassegadora de les pantalles fora dels centres fa pensar en la necessitat que el sistema educatiu hi intervengui, en consonància amb el que ja ha fet amb l’ús dels mòbils.
Passa, però, que estem avesats a matar mosques a canonades o, com a mínim, a posar pegats que no fan gaire cosa més que dissimular els problemes i, sobretot, traslladar als centres educatius moltes patates calentes la responsabilitat de les quals no hauria de recaure en ells. Els sociòlegs entenen la socialització com el procés mitjançant el qual els humans es converteixen en persones amb consciència d’ells mateixos i amb intel·ligència, capaços de manejar les formes culturals en què van néixer. La presència de les pantalles, que els infants fan servir des d’edats molt primerenques, en fa part. De fet, han esdevingut agents de la socialització, com ho són l’escola o els grups d’iguals. Ho són, però, de la segona fase del procés, la secundària. En la infantesa primerenca i la més tardana, la socialització primària té com a agent fonamental la família.
Els centres educatius, davant d’una realitat incontestable com la de les pantalles, han de contribuir a posar-hi seny. Ara bé, només els correspon una part de la responsabilitat, no la major, en tot plegat. Han d’encarregar-se, per exemple, d’ensenyar-ne els usos acadèmics. El potencial d’aquestes eines en l’àmbit educatiu és enorme. Ara bé, com passa amb qualsevol classe d’eines, el que importa és emprar-les correctament. Un exemple mirífic d’açò que dic el trobam en la tan esbombada intel·ligència artificial. Qui ha de ser intel·ligent és l’encarregat de fer-la servir. És l’ésser humà qui pensa i qui, en consonància, dona les ordres a la màquina. Finalment, no hi és de més recordar que una eina no és la panacea universal ni, molt menys, té un ús exclusiu. Que els alumnes facin servir pantalles —per exemple, per cercar informació de manera crítica, discernint entre allò que és palla d’allò que és gra— no està renyit, de cap de les maneres, amb la lectura i l’escriptura en paper i a mà. En aquest sentit, els docents hauríem de ser els primers a emprar aquestes eines críticament, cosa que, malauradament, no sempre passa.
Tenc la sensació —segurament equivocada: per açò l’escric—, que hem passat l’arada davant del bou i que hi ha un debat previ respecte de l’ús dels Chromebooks™ a l’aula que no hem fet. Té a veure amb el fet que els centres educatius, per obra i gràcia de la conselleria que els agombola, són titelles en mans de grans corporacions tecnològiques que, com a tals, l’única cosa que cerquen és treure el màxim rendiment de les seves activitats econòmiques. Trob que hauria d’anar d’una altra manera: escoles i instituts haurien de ser modèlics en l’ús crític —amb criteri, s’entén— de la tecnologia.
En canvi, s’ha de treballar amb uns ordinadors que venen imposats amb un sistema operatiu determinat, privatiu, propietat de Microsoft™, amb un programari que no permet d’instal·lar-ne d’altres, per exemple sistemes lliures i col·laboratius. I, per cert, amb poc respecte per la llengua catalana, per molts pegats que hi posin. D’altra banda, a tots els professors i alumnes se’ls dona una adreça de correu electrònic —i un espai d’allotjament en el núvol— que és propietat d’un altre gegant tecnològic, Google™. El mateix, per cert, que hi ha darrere dels Chromebooks™. En aquest cas, la maniobra va ser més sinistra: es va oferir com a eina gratuïta als centres. I, com sap tothom, quan una cosa és gratis a la xarxa vol dir que el producte és qui la fa servir. Passa el mateix amb aplicacions com Canva™, que tothom empra alegrement per a preparar les seves presentacions. Quantes dades privades tenen aquestes tecnològiques? Què faran amb elles?
Sembla que, a la nostra comunitat autònoma, Google™ té els dies comptats a l’hora d’endur-se la major part del pastís en l’àmbit educatiu. La conselleria, amb l’excusa de garantir una protecció més gran de les dades dels usuaris, ha decidit pagar a una altra empresa —oh sorpresa: Microsoft™— perquè ho gestioni. Fa uns anys, hi va haver una aposta pel programari lliure i, tot i que encara hi ha alguns ordinadors en què es pot fer servir Ubuntu, una distribució amb un potencial enorme, les traves imposades a partir del nou material que arriba als centres són enormes. També ho són les que pateix la plataforma educativa Moodle, substituïda moltes vegades pel Classroom™, poc més que un repositori de materials infame i poc pràctic. Amb el suport decidit de les institucions públiques —i, segurament, amb un menor cost econòmic—, en podríem treure tot el profit, sense dependre de les grans corporacions tecnològiques. La cirereta del pastís és l’exemple del GestIB, una eina de gestió acadèmica creada aquí —producte local!—, que es va anar desenvolupant fins a esdevenir una eina molt potent amb què els professors podien gestionar gran part de la seva tasca. En algun moment, a qualcú se li va ocórrer deixar-la anar. Acabarà morint de finor, substituïda per un programari d’importació.
Tornam al principi: em semblen beníssim les mesures que alguns centres —no tots: aquí cadascú fa la guerra pel seu compte— posaran en marxa el curs que ve. Ara bé, d’aquí a fer desaparèixer aquesta mena d’eines n’hi ha un bon tros. En canvi, crec que hi ha un debat previ que ens hem botat i és molt més important. No és que no vulgui Chromebooks™ a l’aula. El que vull és que la gent pugui triar i no dependre d’un monopoli o d’un altre, sabent, com sabem, que darrere d’ells no hi ha cap germaneta de la caritat sinó una gent que fa negoci, entre altres, amb les nostres dades personals. Les quals, per cert, ningú no ens ha demanat si els les volíem donar. Tant de bo algun dia no gaire llunyà puguem parlar de tecnologia i educació sense haver de fer servir el símbol de marca registrada.
Views: 23