A 533 días, Cees Nooteboom cita un aforisme —que atribueix, a pesar de no estar-ne del tot segur, a Paul Valéry— segons el qual la memòria és el futur del nostre passat. Aquesta definició basa la seva força en el xoc que produeixen dos conceptes que, en principi, semblen oposats. Si hi pensam, però, veurem que proposen una reflexió plenament adequada en l’actualitat. Diuen que ens trobam en un món, postmodern i postcapitalista, en què vivim en una mena de present constant. No hi ha passat ni present. També hi ha qui diu que, en conseqüència, ens encaminam cap al final de la història. L’afirmació de Valéry, però, hi va a la contra.
No deixa de ser un bon moment per recordar, a través de Nooteboom, aquest aforisme quan, no fa gaire —el passat 10 de març—, el parlament de la nostra comunitat autònoma ha derogat la Llei de memòria i reconeixement democràtics de les Illes Balears. Ho ha fet gràcies a la voluntat compartida de dues formacions polítiques que mantenen uns lligams amb el passat que podríem qualificar de connivents. Raimon afirmava: «qui perd els orígens, perd identitat». En aquesta ocasió, però, caldria matisar-ho i formular una pregunta com la següent: per què hi ha qui necessita maquillar o ocultar els orígens per poder mantenir la seva identitat?
* * *
A la cançó «Àlbum de fotos», que tanca significativament el darrer disc dels desapareguts Puretones —Missió especial nº 5 (Rock CD Records, 2023)—, Miquel Plana canta el següent: «tens s’àlbum de fotos a ses mans / tens es present des passat». Una fotografia ens mostra una imatge que ens duu a l’ara que va ser. Actua com una mena de mirall en el temps. Quan allò que ens mostra l’espill no és gaire polit, vergonyós fins i tot, s’entén que hi hagi a qui li interessi fer-lo desaparèixer. Per exemple, aquelles formacions polítiques de centredreta i dreta que mai no han condemnat públicament els quaranta anys de dictadura franquista espanyola i que, per açò mateix, no han trencat amb aquest passat ignominiós.
Es tracta, per cert, d’una anomalia d’àmbit europeu. Les formacions conservadores d’arreu del Vell Continent han condemnat d’una manera o altra el passat. Se n’han desvinculat. A l’estat espanyol açò no ha succeït. S’explica, per tant, que un cop promulgada una llei estatal de memòria històrica, s’hagin dedicat a aigualir-la. Per exemple, intentant posar al mateix nivell les víctimes dels dos bàndols de la guerra civil o fent passar víctimes per botxins. El revisionisme històric, en aquest camp, ha fet molta feina. A la premsa menorquina, aquesta mena de discursos hi tenen una presència constant.
La voluntat manifesta d’esborrar una part de la història o, pitjor, de blanquejar-la, té unes conseqüències preocupants. Fins a quin punt el desconeixement del passat —quatre dècades de dictadura, obertament feixista almenys fins a 1945, totalitària fins més enllà de la mort natural, al llit i de vell, de Franco— explica que una part dels nostres joves —el futur de la nostra societat— trobin desitjable un règim de caràcter autoritari, com indiquen diversos sondejos sociològics recents?
* * *
Dijous, al club de lectura de novel·la gràfica de la biblioteca pública de Maó, vam comentar el colpidor Alimentar a los fantasmas, de Tessa Hulls (Reservoir Books, 2025). Per incompatibilitat d’agendes i algunes excuses més de mal pagador, no havia llegit el llibre. Els comentaris que generà l’obra, però, la van convertir en lectura imprescindible que hauré de satisfer el més prest possible. La protagonista d’aquesta mena d’autobiografia en vinyetes, entre altres aspectes que vehiculen el llibre, fa un exercici de reconstrucció del passat familiar, una part important del qual es desenvolupa a la Xina, un lloc en què van passar fets esgarrifosos, amb milions de morts.
Entre els participants del club es va generar un petit debat al voltant de la importància de la memòria històrica. Es posaren damunt de la taula els casos de les dictadures argentina i xilena o el que va passar a Alemanya durant i, sobretot, després de la Segona Guerra Mundial. Evidentment, no tot és de color de rosa o modèlic en aquests països, a pesar que, en molts sentits, mostren processos que Espanya no s’ha atrevit (encara) a fer. Algú comentà, per exemple, que en el cas germànic no s’havien acabat d’estirar els fils que ens menarien a les empreses que van donar suport al tercer Reich, algunes de les quals encara existeixen i són força conegudes.
Sigui com sigui, vam acabar el recorregut amb la comparació del cas espanyol. I no per comentar fins a quin punt va ser el capital alemany, obtingut de les riqueses espoliades als jueus, l’encarregat de posar en marxa el miracle de la indústria turística hispana, el de sol i platja, en plena dictadura franquista, un aspecte que encara és força desconegut malgrat els molts indicis que hi apunten. En el nostre cas, l’espurna del debat fou un comentari concret d’una de les participants: «ens han robat la memòria». Hi va haver diverses postures al respecte. Entre els participants, es comentaren alguns casos de familiars que no havien volgut parlar mai dels anys més foscos de la dictadura o del pacte de silenci en què es va convertir la Transició. Aquesta és una de les grans victòries de la dictadura i dels seus hereus: allò de què no es parla, no existeix.
Mentre conversàvem civilitzadament al respecte, amb aportacions molt interessants i assenyades, pensava que podria haver citat el cas de l’avi en Toni. Potser és, d’entre els meus familiars, qui va patir de manera més cruenta la guerra civil, tot i que realment he d’admetre que en tenc un gran desconeixement respecte de tots els avis, els de la banda de mon pare —se suposa que, al camp, no ho van passar tan malament— i els de ma mare. Ell no en va parlar gaire, per no dir gens, d’aquella època. Almenys davant meu. El que en sé, indirectament, són petits indicis, suposicions: joventuts comunistes, lleva del biberó, servei militar obligatori de molts anys que, segurament, es va traduir en el pas per algun camp de treballs forçats —en què gairebé va fer la pell—, a Saragossa i Canàries —potser a Mallorca, a Campos?—, una correspondència important, que no he llegit… L’avi, golafre ell, en el dinar de Cap d’Any, només comentava aventures gastronòmiques —en què la quantitat era més important que la qualitat— i una sèrie de banys miraculosos que el van guarir de les ferides que tenia, en parlar de la seva estada a l’arxipèlag canari. Res més. Potser és un bon moment per començar a fer present una part del meu passat, encara que només sigui per a consum personal. Des d’un punt de vista literari, ja s’ha escrit prou d’aquell període.
En arribar a casa, vaig recordar que una de les novel·les gràfiques que més em va agradar, d’entre les que vaig llegir l’estiu passat, va ser El olvido que seremos (Salamandra, 2021), adaptació de l’obra d’Héctor Abad, amb dibuixos de Tyto Alba —per cert: meravellós pseudònim d’arrel ornitològica el d’aquest artista badaloní. Podríem afegir-hi L’abisme de l’oblit (Astiberri, 2023), de Paco Roca i Rodrigo Terrasa, un altre llibre que em va colpir. No cal explicar-ne els arguments. Els títols ja indiquen clarament la importància de mantenir viva la memòria del passat. Per no caure en l’abisme. Perquè ens hi va el futur.
Views: 16