Qüestió de percepció o canvi en la recepta?

Quan jo era petita m’agradava berenar Pops de Kellog’s, uns cereals endolçats amb mel. Ara que tenc fills, em vaig enrecordar de quant m’agradaven i li vaig comprar a n’Abril per berenar. La meva sorpresa és que ni la textura ni el gust em recorda per res els que jo menjava. Els recordava molt més bons. Trobeu que això és una qüestió de percepció (quan som petits percebem les coses de diferent manera) o és que realment canvien els ingredients o la manera de fer-los?. Parlant amb n’Isma ens han sortit altres coses de les quals ens passa el mateix (“ganxitos”, “phoskitos”, etc…). Com veieu tot coses gens recomanables per la salut i massa dolces….però què en penseu? teniu d’altres exemples?

Share Button

8 comentaris

  • j. podrit

    11 desembre, 2008

    La magdalena? Tastada sí; remembrada des dela inconsciència no ho sé tant.

    En mon cas encara esper l’oblit d’una coca d’Alaior mullada en llet amb Nesquick.

  • L'amo de can Maleno

    11 desembre, 2008

    Com a maleït biòleg he de dit que sa culpa no és nostra, o sí, potser som culpables de voler trobar una raó a tot el que tengui a veure amb sa vida i els éssers vius.
    A jo ses nubes no m’han agradat mai, ni abans ni ara, i crec que es fet que mos agradi un tipus de menjar que abans no mos agradava, o a l’inrevés, pot ser degut, com diu na Diana, a dos factors: canvi d’ingredients (d’estímuls o de sensacions que reben els nostres òrgans dels sentits) o canvi de percepció (la interpretació que fa la nostra escorça cerebral d’aquell estímul).
    Crec que el segon motiu seria el més justificable, perquè, com diu en Jordi, les cèl·lules tenen memòria, i totes les experiències que anem recollint al llarg de la vida deixen emprempta en el nostre sistema nerviós, i això pot fer, per tant, que canvïi la nostra percepció de les coses (mal aniriem, sinó).
    Per altra banda, i ja que sembla que només xerrem de dolços, només apuntar que el fet que mengem dolços de postres és només un record de quan erem herbívors. Diuen.

  • Isma Pelegrí

    11 desembre, 2008

    Assumesc les faltes ortogràfiques que he comès al comentari anterior. Ni el fet d’estar escrivint tres coses a la vegada les justifica.

  • Isma Pelegrí

    11 desembre, 2008

    La resposta del que en saben és força coherent. En el meu cas, de petit, el dolç me ben agradava i me fotia els búlgaros de La Balear, al carrer de l’església, a una velocitat de vertígen, així com també devorava les apalagoses mitges llunes de Can Vallés, els empastifosos imperials d’allà mateix, els pseudoquímics Phosquitos del quiosc de s’Esplanada, el torró de Suchard de can Climent, els Bombóns Almendrado de n’Obdúlia d’Alcalfar…
    Ara, que es veu que la supervivència la tenc assegurada (la talla dels calçons així ho indica), el dolç no és sant de la meva devoció i me n’he anat a l’amarg: la xocolata ha de ser negra, molt negra; el cafè el prenc sense sucre i amb poca llet; el 57, el darrer dels pecats d’infantesa que encara conserv, m’agrada pel gelat de cafè i pel borratxo de whisky (segons els ingredients, suc de ver!).
    Ara bé, tot i que l’explicació sigui tan racional i científica (els maleïts biòlegs!), m’agrada seguir creient en la mitificació que fem dels paradisos perduts (és a dir, de la infantesa) i que, tot, abans, era millor. És una visió una mica carca de les coses si d’açò en fem un dogma, però no deixa de ser ver que tothom ha tastat la magdalena proustiana.

  • j. podrit

    10 desembre, 2008

    Els que en saben diuen que el dolç és un gust primari, un tast de supervivència amb què identificàvem possibles verins o intoxicacions quan maldàvem per aixecar-nos per les planes africanes. L’exemple més clar el tindríem amb qualsevol fruita: verda o madura o podrida, cada cas té un gust ben identificable. O un altre de caire genètic: ¿què fan els nadons en posar-se qualsevol cosa a la boca? Les cèl•lules tenen memòria!

    Amoll aquesta resposta de Trívial per plantejar si no deu ser que les nostres papil•les també evolucionen amb els hàbits alimentaris, si perdem certa sensibilitat per desenvolupar-ne una altra un cop el Combluterol ens salvaguarda el païment. A jo, de petit, me diuen que aniria boig de gros per una torrada amb qualsevol formatge blau, florit i pudent, i l’hagués enviat a cagar a la via.

    En qualsevol cas, Diana, dóna-li una torrada esmicolada amb mel i E224. Més o manco és el mateix i sortirà més barato. Sense calcomania, açò és ver.

  • Àlex

    10 desembre, 2008

    No és només un canvi de recepta, sinó també de mida. A la fàbrica que Frigo va tancar fa poc al Poblenou hi havia un magatzem amb els diferents motllos de gelats dels darrers seixanta anys de la casa: els mítics tibruons de color blau (que segur que incorporava més d’un i de dos un productes avui en dia prohibits per la legislació europea), els frigopie i també els dràcules. Idò be, de dràcules n’hi havia els motllos d’anys diferents, i els de la dècada del 2000 eren un 30% més petits que els que jo comprava as super de Binisafuller per 40 pessetes va vint anys.
    Ara, a jo les nubes, encara m’encanten,…

  • Pau

    10 desembre, 2008

    A mi també em passa. Hi ha ‘porqueries’ que abans m’agradaven molt i ara ni me van ni me venen. És possible que el producte hagi estat modificat. Diuen que la composició de molts productes han canviat per fer-los encarà més atractius (adictius) a la població infantil. De totes maneres el que més m’impressiona és la capacitat adictiva d’aquests productes. Quan hi estàs enganxat t’encanquen, una vegada t’has desintoxicat no els pots ni veure.

  • j. podrit

    9 desembre, 2008

    La llengua també fa durícies.

Els comentaris estan tancats.