Una universitat que no serveix no serveix per res

Aquesta tardor els estudis de turisme de la universitat on treballo han passat a formar part de la business school. La integració dins l’escola de negocis (equivalent a una facultat d’empresarials a casa nostra) s’ha fet molt depressa, sense consultar el personal i amb l’eficiència econòmica com únic argument. Les coses aquí funcionen així, el “jefe” te tot el poder del món per fer i desfer. Aquí no hi ha estudiants que es tanquin al rectorat per protestar pel procés de Bolonya. Abans que això passi les vaques volaran.

La nova situació – que no m’agrada gens i que esper duri poc en el meu cas – m’ha donat l’oportunitat de conèixer el món de les escoles de negocis en un moment com l’actual en que precisament estan trontollant les bases que han regit les economies occidentals des de principis dels anys 80. I la veritat és que he començat a entendre algunes coses del que està passat.

El que més m’ha sorprès més és que a sunderland no es parla d’economia (a la London School of Economics sí). El que es fa aquí és sobretot comptabilitat, màrqueting, gestió d’empresa, recursos humans i altres matèries similars. Es veu que per fer negocis no cal saber economia, no cal saber com funcionen les coses, no cal pensar, n’hi ha prou en conèixer unes quantes receptes màgiques d’aplicació universal. A sunderland (i a la majoria de les escoles de negocis d’Anglaterra) l’economia es dóna per descomptat. De model només n’hi ha un i aquest és el model neo-liberal que cal acceptar com si fos un dogma de fe. Ni responsabilitat social ni creixement sostenible, l’objectiu és fer diners i prou.

L’altra cosa que m’ha sorprès és la manca d’esperit acadèmic de la nova facultat. De 45 professors només 6 tenen un doctorat. Els que fan recerca no arriben a 20 i només uns pocs publiquen en revistes especialitzades. En totes les altres disciplines cal un doctorat, a business no. Les escoles de negoci viuen bàsicament d’estudiants estrangers que paguen veritables burrades, més de 10.000 Euros per any. La majoria d’aquests estudiants són xinesos i no disposen d’un nivell mínim d’anglès per seguir adequadament les classes. Es veu que es podem comprar les qualificacions d’anglès necessàries per internet. El model de negoci tan peculiar de les business schools fa que no els faci falta contractar bon personal, que per altra banda és escàs en el món dels negocis, ni fer recerca ni produir coneixement, no els cal ni tan sols assolir un mínim de qualitat educativa. N’hi ha prou amb una mica d’“student experience”.

Si aquest és el model a seguir, bé anam; si d’aquí han de sortir els emprenedors que empenyin l’economia del segle 21, podem esperar seguts. Si el que volem són respostes als grans interrogants econòmics del nostre temps, tenc els meu dubtes que els troben en aquesta mena d’universitat.

PD: Un dels elements més destacats de la biografia de Bibiana Aido, ministra d’igualtat és precisament un MBA per la universitat de Northumbria, Newcastle No commnet.

Share Button

Un comentari

  • L'amo de can Maleno

    30 novembre, 2008

    L’element més destacat no és que és filla de qui és?

Els comentaris estan tancats.