La lluita continua

Divendres de la setmana passada va passar un fet insòlit: vaig veure una pel·lícula a la televisió. La mort de Guillem, dirigida per Carlos Marqués-Marcet, es va estrenar conjuntament a les tres televisions autonòmiques espanyoles de parla catalana. Vaig haver de veure-la, per qüestions legals, per IB3 (sense poder triar: TV3 arriba a les illes en la versió internacional, capada en una part dels continguts; amb la valenciana À Punt, ara per ara, no hi ha cap mena de reciprocitat). Per aquest motiu, abans, em vaig haver de menjar —perquè resulta que l’emissió no era simultània, cada cadena va triar-ne l’horari— un concurs infame i vergonyós (“Jo en sé més que tu” és el nom d’aquest artefacte de destrucció mental massiva). L’experiència em va servir per constatar quin és el marc mental de la televisió illenca i per entendre per quin motiu no me la mir gairebé mai.

Les tres cadenes implicades en l’estrena cinematogràfica han intentat donar a entendre que aquesta ha estat una fita en el camp audiovisual als territoris de llengua catalana. No ho pos en dubte, tot i que en matisaria el sentit perquè, més que un èxit, l’emissió conjunta de La mort de Guillem no deixa de ser una victòria pírrica amb què es constata, pel fet mateix que és puntual, la impossibilitat de vertebrar un espai comunicatiu únic per a tots els territoris catalanòfons. I no perquè no hi hagi, al darrere, la possibilitat de vertebrar un mercat potent —el film ha estat tingut un gran èxit d’audiència, la qual cosa ens demostra que el públic hi és— sinó perquè l’actual marc legal no ho permet. La situació, en aquest àmbit, és trista per a la nostra llengua, que resta condemnada a ser-hi residual. Només cal veure quin percentatge de l’oferta televisiva a què es pot accedir a través de la TDT és en català. Ni tan sols, per a compensar-ho mínimament, no podem disposar de la reciprocitat plena entre les cadenes públiques amb què compartim llengua.

Sigui com sigui, La mort de Guillem s’ha estrenat i m’agradaria parlar-ne. La pel·lícula és més que digna com a producte artístic. No és la intenció d’aquest text fer-ne una crítica cinematogràfica, tot i que voldria apuntar que hi ha alguns elements narratològics que vaig trobar encertats, com l’el·lipsi al voltant de la baralla en què va morir Guillem, amb què es dona més força a la reconstrucció del relat que es fa, posteriorment, al judici. En canvi, la narració de com la família va superant el procés de dol mentre va paint i assumint alhora el perquè de la mort de Guillem (representada simbòlicament per una cadira a la taula del menjador que, en un determinat moment, deixa de ser-hi) em va semblar massa tòpica, per molt que, potser, s’ajustés a la realitat.

Un altre aspecte que em va cridar l’atenció, en un sentit positiu, és la importància que, a la pel·lícula, adquirien els petits detalls. Potser el que més, en el meu cas, la presència d’un pòster de Negu Gorriak a l’habitació de Guillem. No un cartell qualsevol, però, sinó la reproducció de la coberta del disc Borreroak baditu milaka aurpegi, l’excel·lent treball que els bascos van publicar nou dies després de l’assassinat d’Agulló, el vint d’abril de 1993. Tot i el desfasament cronològic, trob encertadíssima la presència d’aquesta imatge. De fet, essent un adolescent que començava a prendre consciència del món que m’envoltava, vaig tenir una primera notícia de la mort del jove antifeixista valencià gràcies a un concert del conjunt basc, retransmès pel programa «Sputnik» de TV3. A l’hora de presentar-lo, el cantant de la formació, Fermín Muguruza, en català, va deixar anar uns mots que, literalment, em van quedar gravats a la memòria: «aquest concert el dediquem a Guillem Agulló. La lluita continua!» Retrobar-me amb el pòster en diferents escenes de la pel·lícula va donar sentit a moltes coses, de llavors i d’ara, d’un tot de lluites que van iniciar-se ja fa molts d’anys però que encara són, malauradament, vigents. I necessàries.

Hi ha el cartell, però la música de Negu Gorriak no sona a la pel·lícula. Ara bé, la banda sonora del film és força interessant, tot i que no puc perdonar a IB3 que n’aturés l’emissió just en començar els crèdits finals, cosa que va impedir als teleespectadors d’escoltar la cançó «No s’apaguen les estreles», que Xavier Sarrià havia compost per a l’ocasió. Vergonyós! Entre d’altres coses perquè les músiques del film construeixen una narració paral·lela als fets que s’hi expliquen, amb un simbolisme molt ben travat: el so de la dolçaina amb què s’inicia La mort de Guillem, (una interpretació de «La muixeranga» que fa posar els pèls de punta) contrasta amb el «Cara al sol» que, a mode d’humiliació davant de qui vol demostrar que té el poder i els tribunals de la seva part, ha de taral·lejar una testimoni del judici. Tot plegat és una metàfora perfecta d’allò que era i encara és avui Espanya, sobretot pel que fa al respecte que ofrena als diversos pobles que en formen part.

La passa natural i lògica —si encara no s’ha fet— després de veure la pel·lícula és la d’abordar la lectura de Guillem (Amsterdam, 2020), el llibre de Núria Cadenes que s’ha convertit en un èxit editorial o, també, la monografia de Francesc Viadel, No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme (PUV, 2009), una obra que ens permet conèixer millor el context general en què es situa l’assassinat del jove antifeixista, antiracista i —sobretot— independentista valencià. En aquest sentit, és més que necessari conèixer la història de la ultradreta, el feixisme i el nazisme nostrats i, sobretot, prendre consciència de la impunitat de què han gaudit a l’estat espanyol després de la dictadura, bàsicament perquè en són una part essencial. Perquè l’assassinat d’Agulló no va ser l’únic (també recordam, aquests dies, el de Miquel Grau, també al País Valencià), en un context general d’agressions i d’amenaces (en el film es recorden les patides per Manuel Sanchis Guarner o Joan Fuster, però podríem afegir-ne una llarga llista, com la detenció injusta de Núria Cadenes, l’Operació Garzón…) que, lluny de ser un record del passat, ens remeten a una realitat repressiva totalment vigent. Que l’hi demanin a Tamara Carrasco, per exemple, quin és el pa que s’hi dona, a l’Espanya borbònica actual.

I és que, com canta Fermín Muguruza, «borreroak baditu milaka aurpegi: / kazetari zipaio […]/ kartzelero arraio; / sindikatuan dabil, / funtzionari gizarajoa» («el botxí té mil cares: / periodista, sipai […] / carceller maleït; / és al sindicat, / funcionari infeliç»). Sembla evident que el franquisme no es va acabar amb la mort del dictador sinó que, després d’un petit rentat de cara, més cosmètic que no pas cap altra cosa, les estructures de l’estat van continuar mantenint-ho tot «atado y bien atado», reprimint, des de tots els fronts, qualsevol perill que els amenacés («nonahi dago estatua / sartua», diu la cançó de Negu Gorriak: «a qualsevol lloc hi ha l’estat / introduït»). La violència ultradretana, nazi o feixista és només un dels molts tentacles del botxí, de l’estat. La impunitat amb què actuen no és casual. Que l’assassí de Guillem Agulló, Pedro Cuevas, després de passar un breu període de temps a la presó, formés part dels neonazis detinguts —i absolts!— en el marc de l’operació Pánzer, es presentés a unes eleccions municipals formant part de la llista del partit ultradretà Alianza Nacional, és surrealista i diu molt del lloc on aquestes coses són possibles. I deixa la justícia en molt mala posició, també.

Potser, tot plegat, s’explica perquè, com diuen Negu Gorriak, l’estat és a tot arreu. Per exemple, a la premsa, blanquejant la situació. Només cal veure com van actuar els mitjans davant de l’assassinat de Guillem Agulló: Las provincias, fent honor al seu nom, va intentar fer passar per víctima l’agressor i a l’inrevés. És també un exercici interessant revisar el tractament que van donar els mitjans estatals a la detenció de Tamara Carrasco i tot el relat fictici que van construir al voltant dels CDR, que van fer passar per la versió catalana d’ETA. Aquesta maniobra queda al descobert si, tot seguit, intentam veure com han donat la notícia de la seva absolució aquells mitjans que la condemnaren apriorísticament. No n’han dit res! Evidentment. Tothom hauria vist que eren part del muntatge barroer orquestrat per la benemèrita,  tal i com deixa clar la sentència, en què es ressalta la mala fe de la Guàrdia Civil (tot i que no es podria descartar que es tractés d’un cas més d’inutilitat del cos armat o, potser, de les dues coses a la vegada) a l’hora de fer-ne la pertinent investigació. Silenci còmplice, en diuen, d’aquesta manera d’actuar, si no vaig errat.

Un altre dels tentacles d’aquest estat repressor ens mena als cossos i forces de seguretat de l’estat i l’ús de la violència repressiva i desproporcionada contra gent pacífica que només volia votar, fa tres anys, o, abans, el 2014, contra una sèrie de manifestants que protestaven contra les retallades socials i l’atur (a Valladolid!), acció que els ha valgut una condemna del Tribunal Europeu dels Drets Humans, tot just acabada de saber. També ho és que el primer soldat d’Espanya faci discursos incendiaris a la televisió, cridant a la repressió en tost de la concòrdia (es pot esperar una altra cosa del diputat que Vox té a la Sarsuela, democràticament escollit gràcies al vot de Francisco Franco? Segurament, no). Com no deixa de ser violència de l’estat l’intent de criminalitzar, legalment, la protesta social. No cal que hi hagi càrregues policials per a demostrar-ho: n’hi ha prou amb promulgar lleis com l’anomenada mordassa. O, pitjor, amb el fet de mantenir-la vigent quan, des del govern (que es fa dir el més progressista de la història!), fa temps que podrien haver-la tombat.

Una cosa sempre acaba desembocant en l’altra. Així, la teoria, el marc legal, ens mena a la pràctica de la llei, com molt bé podrien explicar amb pèls i senyals (o, més ben dit, amb bonys, morats i tota mena de contusions) aquelles persones que, l’altre dia, van rebre de valent al madrileny barri de Vallecas, només pel fet de manifestar-se a favor d’una demanda tan antisistèmica com la de voler una sanitat pública digna. Van rebre de mans de la mateixa policia, per cert, que havia actuat amb plena connivència i camaraderia amb els manifestants que, uns mesos abans, havien ocupat els carrers dels barris més benestants de la capital espanyola per protestar contra les mesures promulgades per atacar un virus que, potser, no entén de fronteres (a la pràctica s’ha demostrat que sí), però que té ben clar quines són les classes socials més vulnerables a l’hora d’acarnissar-s’hi.

El botxins, també, són aquells que, davant d’allò que està passant, miren cap a una altra banda. El silenci és còmplice, com hem dit. A la pel·lícula de Marqués-Marcet hi ha una escena que ho reflecteix amb claredat. El pare de Guillem demana ajuda a un polític amb el qual, en els anys de l’anomenada Transició, va compartir lluites contra els hereus del franquisme. Aquest se’l treu de sobre amb evasives, intentant justificar allò que no té excusa possible, des d’un suposat pragmatisme mal entès. Ara no toca. A la paret del despatx del polític, hi ha penjat un retrat de Felipe González. La metàfora és punyent, però clara. No hi ha millor manera d’explicar què van ser aquells anys que alguns, encara, s’entesten a mitificar (segurament per no perdre els privilegis que hi van obtenir): l’assimilació, per part del sistema, de l’estat, d’aquells que volien revolucionar-lo. Ja ho hem dit abans, «atado y bien atado».

En aquest sentit, si el que volien els responsables de la pel·lícula, a més d’elaborar un producte artístic ben fet, era donar un toc d’atenció a la societat, sacsejar-la perquè despertés de la letargia i prengués consciència del fet que «borreroak baditu milaka aurpegui», sembla que la resposta per part de la gent ha estat satisfactòria (si ens atenem als índexs d’audiència que ha obtingut el film i a la repercussió a les xarxes). Tant de bo s’hagin remogut algunes consciències. Perquè no n’hi ha d’altra: la lluita continua!

Share Button

Deixa un comentari