La invasió (poètica) menorquina

The_Beatles_in_America
Un de tants moments interessants de la història del rock el trobam a mitjan dècada dels anys seixanta del segle passat, quan una sèrie de grups anglesos van conquerir el mercat nord-americà, encapçalats per The Beatles, amb una recepta musical elaborada a base de rock ‘n’ roll, blues i rhythm ‘n’ blues, que no feia altra cosa que reelaborar i actualitzar les arrels d’un gènere que, tot i haver nascut als Estats Units, acabava de passar per una una època en què el corporativisme, amarat del mateix esperit que havia congriat el macartisme una dècada abans, n’havia blanquejat el contingut i minimitzat la incidència. L’anomenada British Invasion va reactivar el rock a banda i banda de l’oceà, va superar l’estancament anterior i, gràcies a ella, encara avui podem gaudir del llegat de grups com The Rolling Stones o The Who, a més dels Fab Four (Lennon, McCartney, Harrison i Starr). Malgrat les distàncies, en tots els sentits, d’aquest fenomen musical, me sembla que, actualment, en el món de la poesia menorquina es viu un fenomen semblant que podríem batejar, ni que sigui en to de broma, com a «Invasió (poètica) menorquina».

En aquest cas, però, més que no pas d’un nom que l’encapçala, hauríem de citar-ne dos que l’apadrinen. El primer és obvi: Ponç Pons. Un parell d’autors de què parlarem més endavant inclouen paratextos de l’autor alaiorenc en els darrers llibres que han publicat, una influència que es fa evident en els seus versos, que denoten l’empremta de l’escrividor de sa Figuera verda. Ara bé, crec que en aquest context és tan o més important la presencia d’un altre poeta de la mateixa població, Pere Gomila: la fornada de noves veus de què parlarem tot seguit és deutora, indubtablement, del seu activisme poètic i, fins i tot, de la seva proposta literària. Estic convençut de la incidència directa d’experiències com Illanvers en la irrupció de Damià Rotger, Guillem Benejam i Carlos Minuchin, actualment la punta de llança d’aquesta «invasió», a la qual no podem descartar que s’hi acabin afegint altres noms, com tampoc no seria d’estranyar que, a més de Mallorca, on han irromput amb força, la incidència arribi al continent i es consolidi, també, al Principat.

404Corrupcio de la materia_Portada_cremaTot i que la meva intenció no és, de cap de les maneres, ficar-los dins del mateix sac i, així, teoritzar sobre una nova «generació» de poetes menorquins —déu me’n guard, de voler pontificar aquestes coses, sobretot des de la manca de perspectiva que només el temps pot donar—, sí que m’agradaria esmentar alguns trets que, des del meu punt de vista, comparteixen aquests autors, el primer dels quals trob força significatiu i, alhora, sorprenent: els tres poetes són mascles. Dic que em sorprèn perquè a Menorca hi ha dones que es dediquen a la cosa aquesta de la poesia, tot i que, per un motiu o un altre, encara no han fet la passa que hauria de permetre que publiquessin els seus versos en un volum propi. Tot arribarà.

Tant de bo que n’hi hagi alguna, d’aquestes veus femenines, que ara mateix «sigui a premis» (expressió amb què l’editor Pau Vadell es refereix a aquells autors que tenen una obra presentada a un guardó literari, a l’espera d’un veredicte favorable que en permeti la publicació). Perquè, de fet, un segon tret característic d’aquesta «invasió» menorquina és que els tres autors de què parlam han guanyat premis literaris a Mallorca en els darrers dos anys: Calç morta, de Guillem Benejam, va obtenir el Premi Vila de Lloseta de Poesia de 2018; Arèola, de Damià Rotger, el Premi Bernat Vidal i Tomàs de 2019; i Corrupció de la matèria, de Carlos Minuchin, ha estat mereixedor del Premi Vila de Lloseta de poesia jove, també d’enguany. Aquests guardons han permès, a més, que les obres guardonades hagin estat publicades per editorials —prestigioses— de Mallorca: El gall editor, en el marc de la col·lecció «Trucs i Baldufes» s’ha encarregat dels llibres de Benejam i Minuchin; el de Rotger, ha esdevingut un nou os de sol d’Adia.

Aquesta realitat literària en posa una altra damunt de la taula, que podem interpretar, com sempre, o veient el got mig ple o considerant-lo mig buit. En un sentit pessimista, podríem dir que els autors publiquen a fora perquè a Menorca no hi ha cap editorial que, ara mateix, pugui assumir treure un llibre de poesia al carrer sense assumir-ne el suïcidi econòmic que açò suposa. Cal afegir-hi, a aquest panorama, que no hi ha, a l’illa, cap premi literari, en cap gènere, que impliqui la publicació de l’obra guanyadora en un volum que no sigui compartit, cosa que obliga a cercar-ne alternatives enllà de la mar. Ara bé, independentment que aquesta és la trista realitat menorquina, també podem interpretar-la des d’un punt de vista més positiu i creure que la qualitat dels autors illencs és prou alta (i ho és, n’estic convençut) com per, en una mostra d’ambició literària més que necessària (i que no sé si fins ara s’havia manifestat d’una manera tan evident i general), decidir sortir a fora per a guanyar-hi premis i publicar les obres en editorials de prestigi. I, al darrere d’aquesta aposta, hi ha, implícit, l’objectiu final d’ampliar la base lectora, d’aspirar a connectar amb un públic tan ampli com ho és el territori on es parla la llengua catalana, a transcendir la mentalitat provinciana de qui es pensa que el seu món té, només, set-cents quilòmetres quadrats.

387Coberta frontal_CALC MORTAEn tercer lloc, me sembla entendre que, en el cas dels tres autors de què parlam, ens trobam davant de veus poètiques que encara s’han de fer. Es percep que estan cercant d’assolir una veu pròpia (amb totes les contradiccions que suposa parlar d’originalitat en un món, com el literari, en què res no ho acaba d’ésser). No debades, Benejam i Minuchin han presentat la seva primera obra: tot just comencen la seva aventura pública. No és el cas de Damià Rotger, que ha desenvolupat una trajectòria de més recorregut, tot i que, com sempre, amb el temps, anirà madurant i singularitzant la seva proposta que, ara mateix, encara no és perfeta. Són, per a bé i per a mal, autors novells. Passa, però, que ara ja hi podem intuir un potencial que ens permet d’ésser optimistes no només de cara al present sinó, sobretot, respecte del futur literari que ens poden brindar.

Més enllà d’aquestes característiques comunes, però, poc més comparteixen aquests tres autors. Potser, fins a un cert punt, una renovació temàtica. Reconec que he forçat l’anàlisi i que ho he fet per arribar als paràgrafs que segueixen. Per sort, les propostes de Benejam, Rotger i Minuchin són força variades i diferents. I açò és bo. Sobretot, perquè la seva és una poesia que, des del moment que ha transcendit les fronteres de l’illa, permetrà d’evidenciar que hi ha alternatives a un model poètic que, malauradament, s’ha identificat gairebé de manera exclusiva amb la creació lírica menorquina. Em referesc a aquella que es centra a donar una visió melancòlica del paisatge menorquí. La superació, però, realment no és nova. Per exemple, la remesa d’autors inclosos a 2002. Una antologia de poetes menorquins (IME, 2002) es caracteritzava per superar, des d’un punt de vista lingüístic i temàtic, el que podríem anomenar, per a entendre’ns, paisatgisme de l’«Escola Menorquina» (com també ho van fer autors posteriors com Tomeu Truyol, Jordi Florit o Edgar Alemany). Passa, però, que fins ara aquestes propostes literàries no havien transcendit les fronteres de l’illa, la qual cosa feia que s’identifiqués el conjunt de la poesia menorquina amb un model concret que es podria definir d’acord amb les coordenades de l’etnoculturalisme, per emprar la terminologia del sociòleg britànic Anthony Smith (malgrat que potser seria més adient parlar de neoromanticisme estantís o, fins i tot, de poesia pseudoecologista carrinclona, conceptes que m’acab d’inventar i que no tenen, per tant, cap mena de base teòrica, però que, per ells mateixos, ja em semblen prou clarificadors d’allò que representen).

45-arèolaD’aquest model en deriva una manera de fer en què la temàtica predominant dels versos és la preocupació per la pèrdua del paisatge natural, víctima de l’acció devastadora de la turistització —la qual cosa no me sembla gens malament—, però que té com a altra cara de la moneda la nostàlgia d’un suposat passat illenc esplendorós, idíl·lic, no gaire llunyà, en què els menorquins vivien en comunió amb la terra. Aquí, la cosa, literàriament, fa aigües a les totes. Aquesta temàtica, prou vigent a Menorca (tant que, com hem dit, condiciona la visió que, a fora, tenen de la poesia nostrada), presenta una posició pessimista respecte del present i del futur de l’illa, no només perquè es constata la pèrdua del paisatge, sinó que aquesta va acompanyada de la desaparició de la llengua (elements que, per dir-ho a la romàntica manera, configurarien el volkgeist o ànima del poble menorquí), en què els indrets naturals que encara resten verges, sense degradar, acaben convertits en una mena de refugi davant dels mals del present, en una recreació del retorn al paradís de la infantesa, format, també, a l’hora de definir-lo, per elements arcàdics que el connecten amb el mediterranisme clàssic que, per exemple, va reivindicar el Noucentisme).

Tot plegat ens mena, directament, a la creació del tòpic —sa roqueta—, a la formulació d’una imatge artificial i folklòrica de l’illa que, ben mirada, no és creïble ni com a mitificació. No és sincera. I, si no ho és, difícilment connectarà amb el lector. No deixa de ser, aquesta, una visió panxacontenta de cara al xovinisme interior, molt amant de mirar-se el llombrígol i considerar-se el centre del món, i, alhora, una imatge que agrada a fora perquè presenta l’illa com si d’una imatge de postal es tractés, més pròpia, i perdonau-me la comparació, de la «Balada d’en Lucas» que no pas de la realitat d’ara i d’abans. Res a veure, per cert, amb altres usos que es poden fer, literàriament, del paisatge: per exemple, com a correlat objectiu del pas del temps (del rostoll dels dies, per a dir-ho metafòricament), pot donar i dona resultats excel·lents.

Perdonau-me, però m’he engrunat en aquest grop temàtic. Evidentment, hi ha una qüestió de gustos darrere de la meva reflexió: he de confessar que la poesia que presenta aquesta visió nostàlgica i idealitzada del paisatge natural i lingüístic de l’illa em fa arrufar el nas. No m’aporta allò que solc cercar en llegir poesia. Per sort, com dic, som davant d’una tendència que, a poc a poc i en bones, es va superant, malgrat alguns tics lògics: la seva influència ha estat important i les coses no canvien d’un dia per un altre. De la mateixa manera que Bartomeu Rosselló-Pòrcel va deixar enrere l’empremta de l’Escola Mallorquina, les propostes de Guillem Benejam i Damià Rotger, en què el paisatge hi és, però generalment des d’un enfocament molt diferent al que hem comentat (ni idíl·lic, ni bucòlic) i, també, de manera més clara (tot i que amb una excepció que en confirma la regla) la poesia d’arrel filosòfica de Minuchin, mostren que la lírica illenca roman oberta a altres propostes temàtiques, aquelles que la connecten amb el conjunt de la literatura catalana. És des d’aquestes premisses que ha irromput amb força a fora i que, com va fer la British Invasion amb la música, reactivarà la poesia que es fa a Menorca. Cal celebrar-ho.

Share Button

Deixa un comentari