Cada dia que passa, sembla més clar que el PSOE ho té tot de cara per a guanyar les eleccions del 28 Abril i que, per tant, Sánchez continuarà de president 4 anys més. Fins que no vegem el recompte finla no ho sabrem però i les enquestes, tant les públiques com les internes, així ho indiquen. I sí guanya el 28 d’Abril automàticament el PSOE es posarà en una posició avantatjada per guanyar el 26 de maig sense ni tan sols despentinar-se. Aquesta és la carta a què juga el PSOE menorquí i molt especialment el de la ciutat de Maó. Aprofitar el vent a favor tot posant-se de perfil quan venen mal dades. La legislatura que ara acaba ha resultat ser com un joc d’estratègia política complex i complicat que amb partides simultànies a esquerra i dreta.
Hi ha tres vents que juguen a favor del PSOE. EL primer dels vents és l’extraordinària feblesa de Podemos. El vendaval morat que fa quatre anys va tocar les portes del cel fa figa. En aquests quatre anys ha estat capaç d’articular una programa polític amb cara i ulls amb tota una sèrie de polítiques possibilistes, que el PSOE molt hàbilment ha comprar en el seu pressupost fallit, però ha fallat estrepitosament alhora d’articular una formació política sòlida, sèria i oberta. No cal mirar massa lluny. Els cercles de podemos són cada vegada més magres, els seus diputats locals passaran sense pena ni glòria, els lligams amb la societat civil són inexistents i la televisió ja fa uns quants anys que els hi fa campanya en contra. Tenen un problema greu que és el model de partit. Enlloc d’empoderar la societat civil, com van fer amb les candidatures locals, l’han ignorada i silenciada. Enlloc de bastir una nova formació d’esquerres que reemplacés el PSOE tal com va passar a Grècia han acabat reproduint per la porta de darrera la vella idea de La unitat de l’esquerra, tantes vegades fracassada, però intel·lectualment tan còmoda. Segurament aquestes seran les darreres eleccions en què es presenta Podemos com tal.
El segon vent que juga a favor del PSOE és la radicalització de la dreta. Ciudadanos i el PP s’han llançat a una carrera embogida per veure qui és més masclista, més anti-català i més autoritari. Aquesta carrera té el seu punt àlgic en la foto de la la plaça colon de Madrid on Casado i Rivera es posen al nivell d’un líder d’un partit explícitament franquista que ni tan sols té representació parlamentària. Sempre s’ha dit que a Espanya no hi havia ultradreta perquè el PP la tenia dins. La irrupció de VOX suposa el trencament de la dreta en dos, la clàssica que posa la cara, i la franquista que, esperonada per la casa real i per Trump, ha decidit treure’s la careta i nedar soleta. En tot aquest batibull el que costa més d’entendre (o no) és l’estratègia de Ciutadanos, que va créixer tot situant-se entre el PP i el PSOE i ara fa mans i mànigues per semblar-se a Vox. El trifachito té dues virtuts pel PSOE, la primera és deixar espai lliure al centre per córrer, la segona és mobilitzar l’esquerra. I no oblidem que la dreta mai ha guanyat encorada a la dreta amb una esquerra mobilitzada.
El tercer vent que juga a favor del PSOE és Europa, sempre temorosa d’un augment de la inestabilitat . Europa té dos objectius clars a Espanya que estan intimament lligats, l’estabilitat política i l’estabilitat financera. Europa no vol un nou front al sud d’Europa que amenaci les seves inversions i, més important encara, els difícils equilibris geopolítics que Amèrica vol trencar. Fins ara s’havia mirat amb bons ulls la proposta liberal de Rivera, però la seva més que probable aliança amb VOX li han restat punts. L’allunyament de Macron i les crítiques de la bíblia liberal The Economist així ho apunten. És clar que Europa no vol la independència de Catalunya però no hi té res a guanyar amb una Espanya autoritària amb una Barcelona eclafada..EL PSOE és avui és clarament la millor garantia que té Europa per controlar les tensions socials i territorials sense posar en perill els compromisos europeus. El PSOE és l’establishement.
Però alerta no tots els vents bufen a favor del PSOE. Hi ha corrents d’aire que jugen en contra seva. La corrent més important és el judici farsa contra Catalunya que li resta marge de maniobra per negociar una estabilitat política l’endemà de les eleccions. La sentència no se sabrà fins a principis d’estiu, i segurament dependrà del que diguin les urnes. L’augment de les tensions nacionals disminueix enormament la possibilitat de transvassos electorals entre forces espanyoles i catalanes. Malgrat tenir líders a la presó les formancions indeptendentistes i sobiranistes estan fortes arreu de l’estat – són la vertadera oposició a l’establishment i de ben segur que guanyran quotes de poder. Treurà Més un diputat ? , amb tanta fragmentació electoral és més fàcil que mai. El segon factor en contra és Donald Trump i la dreta neo-con americana que busca desestabilitzar Europa La irrupció de Vox, igual que el Brèxit, no es pot explicar sense el recolzament actiu dels neocons americans amb qui Aznar està tan ben connectat (i per cert alerta amb el paper que està jugant la casa real, activament impliacada). I last but not least, el gran problema del PSOE és el mateix PSOE. Internament és un partit feble, desconnectat de les generacions més joves, que no dona de més de sí, amb un percentatge massa elevat de vividors i dinosaures, i uns líders locals poc atractius. És un partit amb bons estrategues però sense un projecte polític a mig termini. En aquest sentit val molt la pena llegir l’article d’Ignacio Sànchez Cuenca a CTXT “Que les ha pasado a las élites nacidas antes de 1955? Una victòria a l’abril i al maig no és cap garantia de res. Les seves contradiccions romandran intactes.
El PSOE té tots els vents al seu favor . I Si un partit a l’estat espanyol sap aprofitar la força dels vents és aquest. Però el seu domini està condemnat a ser curt i inestable. Sense polítiques que estabilitzin la societat, no tardarà massa a venir un nou temporal econòmic, social o nacional que obri noves vies d’aigua. La seva victòria no resol les tensions que van generar el 15M i l’1O. Podrà el PSOE aguantar una segona crisi? en tenc els meus dubtes. Potser no tot acaba el 28A o el 26M. Potser esteim davant un parèntesi entre lel vell ordre que es resisteix a desparèixer i un de nou que no encara no s’ha fet gran- i que molt probablement no comendaran ni Ciudadanos ni Podemos.
Visits: 0