Aquesta setmana ha tornat a posar-se en marxa, a Maó, el Consell Municipal d’Infància i Joventut, un organisme format pels més petits de la ciutat (i que dinamitza un grup d’educadors socials), concebut com un fòrum que dona veu a les inquietuds d’aquest col·lectiu, amb la voluntat de fer-les arribar a la corporació municipal, que les ha de contemplar a l’hora de dissenyar la seva acció política. La iniciativa va estretament vinculada al fet que Maó forma part de la Xarxa de Ciutats Amigues de la Infància (un projecte d’UNICEF), la qual «té l’objectiu de promoure el benestar de la infància, en el marc d’un habitatge segur i democràtic», tal com informa l’ajuntament maonès, que també treballa per millorar la cohesió social a partir d’altres programes força interessants, com és el cas de “Maó, ciutat educadora“. Com que són molts, els fillets i filletes, al·lots i al·lotes, que en volen formar part, aquest Consell treballa en petits grups que es reuneixen almenys una vegada cada mes per tal de poder, a partir d’una sèrie de dinàmiques de grup, conèixer com es veu la ciutat des dels seus ulls. A més, per arrodonir l’experiència, els membres d’aquest organisme participen en un ple infantil a l’ajuntament, en una sessió al parlament de les Illes Balears (on hi envien una representació: no hi poden anar tots) i, finalment, tenen un paper protagonista a l’hora de celebrar el Dia Internacional dels Drets dels Infants, el vint-i-unè dia de novembre. Tot plegat, ens trobam davant d’un esdeveniment molt important, transcendent, del qual hem de parlar.
En primer lloc, que funcioni un Consell Municipal d’Infància i Joventut és una bona notícia respecte de la qualitat democràtica maonesa. Efectivament, donar veu als infants i tenir-la en compte a l’hora de concretar les polítiques locals és una manera de fer visible una part molt important, en número, però també qualitativament, de la ciutadania. Cal recordar que els infants són ciutadans de ple dret i, com a tals, han de tenir garantida la seva participació i poder de decisió en aquells aspectes de què són part implicada. Possiblement, formen un dels col·lectius que fan un ús més intens dels espais públics urbans, la qual cosa fa totalment necessari que se’ls escolti abans de de21cidir com gestionar-los. L’edat, en aquest cas, no pot ser emprada com a impediment de res. Tenen prou criteri (a vegades molt més que alguns adults) a l’hora de valorar l’entorn que els envolta, perquè el coneixen i el viuen de primera mà. Tenen, a més, prou imaginació, la qual cosa els permet de veure les coses des de noves perspectives, tot defugint anàlisis que poden estar viciades. I, sobretot, tenen tot el dret a no haver de patir les decisions que els adults, moltes vegades, prenen en nom seu, sense tenir-los en compte en àmbits en què és a ells, directament, a qui correspon exercir la participació directa.
Un segon aspecte destacable de l’existència del Consell Municipal d’Infància i Joventut és que funciona. M’explic: les decisions que s’han pres en anys anteriors des d’aquest òrgan han arribat a l’equip de govern de l’ajuntament i s’han traduït en polítiques concretes. No és una iniciativa, entenguem-nos, per a quedar bé i obtenir alguna portada de diari. El consistori, que l’ha impulsada, hi creu. Té en compte les propostes que els arriben d’aquest fòrum. N’és un bon exemple l’activitat «Patis Oberts», que posa a disposició dels més joves, cada setmana, un o dos patis d’escola, que s’obren el capvespre dels divendres perquè s’hi puguin desenvolupar activitats lúdiques i educatives, en un espai segur i amb condicions (cistelles de bàsquet, lavabos…), amb la qual cosa s’intenta pal·liar, d’aquesta manera, el fet que de cada vegada sigui més difícil i perillós jugar al mig del carrer, tot cercant-ne espais alternatius. Podem afegir-hi el nou disseny que s’ha posat en marxa respecte de l’arbrat maonès, una iniciativa que ha sortit, també, de les propostes dels ciutadans més joves de la ciutat. No deixa de ser curiós, i significatiu alhora, que la gran majoria de les inquietuds d’aquest col·lectiu es moguin pels mateixos paràmetres que les dels adults: urbanisme i mobilitat, sobretot, són el centre de les seves i, també, de les nostres preocupacions.
Que vegin que la seva veu és escoltada, que percebin que la seva participació en la gestió de la ciutat és efectiva, és sempre una bona notícia. Que s’hi acostumin, de cara al futur, és fonamental perquè garantirem que no es perdi, en cap moment, la implicació dels habitants amb la gestió de la seva ciutat. I és que, en tercer lloc, tal i com s’acaba d’apuntar, una iniciativa com aquesta és una manera d’assegurar-nos un futur en què la ciutadania sigui competent i es comprometi amb el col·lectiu de què forma part. La democràcia, el govern de la res pública, no només s’exerceix des de les institucions. Malament anam si creiem que el nostre paper com a ciutadans es redueix a l’acte de dipositar una papereta amb un vot dins d’una urna cada ics temps. És ver que cal delegar tasques als nostres representants, però no és menys important que participem directament en tot allò que sigui al nostre abast en l’àmbit públic. Aprendre-ho des de petits, tot exercint-ho, és el millor camí per a assegurar l’èxit. I, així, el dia de demà, amb un teixit associatiu fort, amb una ciutadania activa, el dia a dia del municipi serà molt millor.
D’altra banda, un altre aspecte destacable de tot plegat, el quart de la llista, és que, d’acord amb la manera com funcionen els grups de treball del Consell Municipal d’Infància i Joventut, basada en el diàleg i l’intercanvi d’opinions, les generacions que, no ho oblidem, en el futur hauran de gestionar directament les nostres institucions, aprendran què significa escoltar i ser escoltat, des del respecte i la tolerància, la qual cosa ajudarà els infants a posar una part important dels fonaments de la cultura democràtica, de la qual, tot s’ha de dir, es veu que anam un poc curts, ja sigui per l’herència rebuda dels anys de la dictadura franquista (que encara sobreviu en el substrat de moltes maneres actuals de fer política: clientelisme, corrupció…), o per mor de l’actual paradigma social, de base neoliberal, consumista a ultrança i heteropatriarcal, que no hi ajuden gens.
Per açò, qualsevol acció que vagi encaminada a superar la manera en què, actualment, es perpetra (el verb ha de ser aquest) una part important de l’acció política, sobretot, però també la dinàmica de moltes altres activitats socials, basades en un model que, de forma gens subtil, estem transmetent als més joves, serà higiènica i benvinguda. Es tracta, al cap i a la fi, de contrarestar una manera de fer «a crits, amb fatxenderia, amb el mateix posat que al parc [actuen els quinquis]. Ho van aprendre a casa, en aquestes llars on la pedagogia s’imparteix a cop de tepartolaboca i el tutecallasporquelodigoyo, i després la televisió i les xarxes, amb un discurs oposat al de l’escola, ho han sedimentat», per dir-ho amb les paraules de Pau Vidal. És allò tan tòpic i conegut: «açò és així por mis huevos», tan nefast i tan comú alhora en el nostre dia a dia.
Ens hi jugam el futur, que no és poc. Però també el present, l’ara mateix, com ens recorda un pedagog que ha dedicat gran part dels seus esforços a reivindicar la importància que els infants tenen a l’hora d’organitzar-nos socialment, de la necessitat de tenir-los en compte en tant que agents que ajuden a perfilar com han de ser els llocs on vivim. Francesco Tonucci troba, en obres com La ciutat dels infants, que són ells el millor paràmetre per garantir la qualitat de vida de la gent que les habita. Que Maó ho tengui en compte és una gran notícia. No sé si les coses funcionen igual a altres bandes, però sembla lògic pensar que entitats com el Consell Municipal d’Infància i Joventut haurien de formar part del teixit social de qualsevol lloc en què visqui gent.
Visits: 0