EL dia 20 de desembre feia mesos que estava marcat en vermell a les principals cancelleries europees. Si a Grècia Europa havia agafat un bon refredat, a Espanya corria el perill d’agafar una forta pulmonia, amb un còctel explosiu de deute, populisme, sobiranisme i una classe dirigent incapaç i corrupte. El 20 de desembre no ha defraudat les expectatives. S’ha fet miques el sistema bipartidista espanyol, el d’Aznar i Felipe – el de tanto monta y monta tanto- sempre ben regat amb la generositat de l’IBEX 35. Ha fet aigües tota l’arquitectura de la transició, el gran invent polític perquè tot canviés sense que canviés res. El nou parlament és més populista, amb lideratges molt més verticals. Esteim davant un escenari insòlit, més obert però també més ingovernable. Espanya s’Italianitza però sense la seva tradició pactista. Després d’una de les campanyes més nefastes que es recorden el Dragon Kahn s’ha instal·lat definitivament a Madrid. La fi del bipartidisme implica la impossibilitat de formar cap govern.
Mirem els resultats. El PP és encara la primera força però ha perdut prop de quatre milions de vots en bona part pel menyspreu més absolut amb què ha tractat les classes mitjanes. La seva victòria té però un gust amarg i no li permetrà formar un govern estable. Rajoy ja hauria d’anar pensant en la seva jubilació. El PSOE ha perdut 1,5 milions de vots i pot haver entrat en una fase terminal. S’aguanta al sud però cau i molt a la resta. Pedro Sànchez ha estat possiblement el pitjor líder que han tingut el socialisme espanyol i ja té un peu més fora que dins. Tot i el desmesurat suport que han rebut dels grans mitjans de comunicació, Ciutadans s’ha quedat amb un pam de nas, lluny de les expectatives creades. Eren l’esperança blanca dels poders fàctics, que imploraven un Podemos de dretes. La gran esperança taronja s’ha quedat amb fum de formatjades. El gran guanyador és sens dubte Podemos, i molt especialment les seves candidatures associades que han tret un resultat magnífic a Catalunya, València i Galícia. També al País Basc i les Illes Balears. Han guanyat el vot urbà i obrer però els hi ha costat més al sud i a la zones rurals. S’han quedat a les portes de la segona posició. IU s’ha quedat sense espai amb 2 únics diputats a Madrid. El sobiranisme, amagat ignorat durant la campanya, ha passat l’examen satisfactòriament i – ironies de la vida – ara té la clau de la governabilitat d’Espanya.
Les Illes Balear amb un resultat gairebé idèntic al d’Espanya, no s’han quedat al marge del terratrèmol. La gran dada és que hem passat de 2 a 4 partits amb representació a les corts espanyoles. EL PP ha perdut 80.000 vots passant del 49% al 29%. Podemos ha crescut en força superant el PSOE que s’ha quedat amb un magre 18%. Ciutadans ha aconseguit una acta de diputat però ha quedat més lluny de la resta. Més manté el resultat de fa quatre anys i es queda una altra vegada a les portes de les corts espanyoles. El resultat de les Illes s’ha de llegir en clau exclusivament espanyola. Ara bé deixa un poc tocat al govern Balear, ja que només 2 dels 8 diputats participen del l’actual govern. Poques coses hi ha que afegir en el cas de Menorca. Victòria encara més ajustada del PP seguida molt d’aprop de Podemos, desastre del PSOE sense pal·liatius i resultat més aviat discret de Ciudadanos. La senadora continuarà sent Juana Francis Pons Vila. Ara bé si hagués fructificat la candidatura unitària el resultat molt possiblement hauria estat un altre. La suma de Som i Podem superava amb molta claredat al PP. Una dada més, El 20D consolida la feminització de la política menorquina. Tots els representants menorquins a Madrid són dones.
Ara comença el més difícil, gestionar el resultat més complicat de la democràcia. En aquests moments el més probable és que tornem a votar per Sant Joan.
Visits: 0
L’ànilisi dels resultats de Més requereix un article sencer. Primer tots els partits «nacionalistes» d’esquerra han baixat i molt el seu resultat, al País Basc, A Galicia, A l’Aragó, A Canàries. Podemos va encertar el to i va fer molt difícil pels altres trobar un espai. Dit d’una altra manera, no tenc clar si era possible o no. Segon, als ulls de la gran majoria hi havia quatre candidats i prou, és molt difícil, més que mai, fer arribar un missatge. Si a açò hi afegeixes la velocitat de tot plegat (una dada dues terceres parts dels votants de Catalunya en comú no va votar Catalunya sí que es pot). I tres El quid de la qüestió és que no hem estat capaços de contestar la pregunta de perquè la gent ha de votar més a unes generals. El discurs de «A Madrid amb veu pròpia» senzillament no suma per molt bé que l’articulis. Ho hem provat mil i una vegades i sempre ens falten 10.000 votants. Igual que compromís Més ha de ser molt més que una eina per defensar els nostres interessos, ha de ser també i sobretot l’esquerra de les Illes que construeix un país millor des de Menorca, socialment més just i que treballa per exercir l’autodeterminació. Ho som al parlament Balear però no ho som a Madrid. Vam estar molt a prop d’aconseguir-ho al senat amb la candidatura unitària que finalment va fracassar per culpa de la miopia de Podemos de Palma. Un dia hi arribarem, segur. Els candidats ho van fer molt bé, eren els més preparats. Tanmateix el missatge central no era el bo. Enlloc de fer avions de paper hauríem d’haver dit «Fem fora Rajoy, vota verger»
Bona anàlisi, però poca autocrítica respecte dels resultats de MES. 30.000 dels 35.000 vots obtinguts al congrés per aquesta candidatura són mallorquins. A Menorca, aquest projecte (que he votat, per cert, tot i que fins a darrera hora vaig dubtar a fer-ho: les consignes cupaires arriben també a Menorca), no s’ha percebut com a propi. I és que les Balears no existeixen: o Espanya (PP, PSOE, Podemos, Ciudadanos) o cada illa. I les eleccions són espanyoles, no de cada illa (açò ja ho dius, que la gent vota en clau estatal). I, en aquest darrer cas, pensar que es pot tenir veu a Madrid és una entel·lèquia. Allí sempre guanya Espanya. Com que allà no ho canviarem, crec que és una pèrdua de temps fer invents mallorcacentristes al congrés. Centrem-nos cadascú, en la seva illa: ajuntaments, Consell Insular (i, de rebot, el Govern). Aquí sí que es pot fer qualque cosa (de fet, es fa).
Crec que a l’altre entrada en parles, però aquí queda aquesta reflexió poc païda. Esper que hi hagi debat.
Bona anàlisi, però poca autocrítica respecte dels resultats de MES. 30.000 dels 35.000 vots obtinguts al congrés per aquesta candidatura són mallorquins. A Menorca, aquest projecte (que he votat, per cert, tot i que fins a darrera hora vaig dubtar a fer-ho: les consignes cupaires arriben també a Menorca), no s’ha percebut com a propi. I és que les Balears no existeixen: o Espanya (PP, PSOE, Podemos, Ciudadanos) o cada illa. I les eleccions són espanyoles, no de cada illa (açò ja ho dius, que la gent vota en clau estatal). I, en aquest darrer cas, pensar que es pot tenir veu a Madrid és una entel·lèquia. Allí sempre guanya Espanya. Com que allà no ho canviarem, crec que és una pèrdua de temps fer invents mallorcacentristes al congrés. Centrem-nos cadascú, en la seva illa: ajuntaments, Consell Insular (i, de rebot, el Govern). Aquí sí que es pot fer qualque cosa (de fet, es fa).
I, pel que fa al senat, tota la culpa que no hi hagi hagut una candidatura unitària d’esquerres és de Podem? A València no ha funcionat? Donar la culpa als altres i no fer autocrítica és poc útil. Els errors es segueixen repetint.