En la darrera conversa que, per videoconferència i en francès, vaig mantenir amb Michel Bourret (un hàbit de caràcter setmanal amb què, durant mitja horeta, puc practicar l’ús de la llengua de Montaigne), tot parlant de les protestes dels estudiants gals, l’amic em va recomanar llegir —no ho havia acabat de fer i ja me l’havia enviat per missatgeria instantània—, un text de Jonathan Littell, publicat el 28 d’octubre al diari francès Le Monde. Es tracta d’una lletra oberta al president francès, Emmanuel Macron.
De l’autor francès, en conec Les Benignes (Quaderns Crema, 2007), amb què va guanyar el premi Goncourt, una novel·la colpidora que hauria de tornar a llegir, malgrat que, en literatura, aquest exercici no sempre acaba bé: em va deixar molt bon gust de boca i no m’agradaria perdre’l. Establert a Barcelona, l’escriptor explica, en la carta, com el seu fill va rebre un cop de porra en una manifestació recent a França. Exposa com els participants, pacífics, van acabar patint les càrregues policials, en què a part de les agressions físiques van ser també gasejats amb el llançament de bombes lacrimògenes.
A partir d’aquests fets, Littell planteja una reflexió, basada en dues preguntes. A la primera, demana per què la policia francesa fa servir el que ell anomena l’estratègia de la provocació —una pràctica que considera gens democràtica—, quan hi ha protestes pacífiques per part de grans moviments socials que surten al carrer per fer públiques les seves demandes. Per exemple, les recents dels estudiants, però també les dels Armilles Grogues i les d’altres col·lectius que darrerament s’han fet sentir arreu de l’Hexàgon.
Segons explica Littell, les forces policials procedeixen d’una manera molt concreta: fan servir accions violentes que tenen per objectiu específic provocar la resposta violenta d’una part dels manifestants, aquells que són classificats d’ofici com a radicals. Segons apunta l’autor, resulta que una part important d’aquests sectors han estat radicalitzats abans per aquesta violència injustificada de les forces policials.
Pel que fa a la segona qüestió, Littell es demana per què les forces policials no actuen de la mateixa manera quan els manifestants són d’extrema dreta. En aquests casos, denuncia, es podria parlar gairebé de connivència amb la policia. Els exemples que cita, casos recents succeïts a Montpeller i a Niça, són força clarificadors. Tant, com poc coneguts per aquest tros de món.
Littell troba que a França, històricament, les forces polítiques governamentals, de dretes i d’esquerres, s’han avesat a fer servir l’estratègia de «taper jusqu’à ce que le peuple se taise» —pegar fins que el poble calla— a l’hora de fer front a manifestacions legítimes de col·lectius que ja no en poden dur més davant de la vulneració de drets bàsics com l’educació, l’habitatge o l’atur. Una part important d’aquesta manera de procedir es basa a trobar bocs expiatoris en sectors d’una suposada esquerra radical que l’escriptor francès considera, fantasmagòrica —és a dir inexistent—, de la mateixa manera que manté una actitud silenciosa al voltant d’una ultradreta autèntica —aquesta sí: ben real, és a dir, existent—, organitzada i disposada a generar conflictes.
Les forces d’ordre gal·les, afirma Littell, s’han acostumat a fer un ús instrumental de la violència per silenciar les demandes legítimes i, a més, pacífiques, d’una part força significativa de la societat. Perquè aquesta manera de procedir sempre sol ser unidireccional. Va de dreta a esquerra, per a entendre’ns, però no a l’inrevés. Davant d’una previsible victòria del Rassemblement National, el partit de Marine Le Pen, en les pròximes eleccions estatals franceses, Littell acaba la seva carta oberta apel·lant a l’herència que Macron haurà deixat als francesos pel que fa a l’àmbit policial i es demana com seran les actuacions de la policia quan el cos sigui gestionat per una gent de tendències clarament autoritàries.
Establir paral·lelismes directes entre allò que succeeix a França i a Espanya no és fàcil. Els contextos són diferents. Ara bé, crec que una part important de les reflexions que proposa Littell es poden extrapolar, amb les adaptacions que calgui, a la realitat que viuen els habitants de la pell de brau. Desconec si hi ha algun escriptor o intel·lectual espanyol que hagi fet un exercici paral·lel al del seu homòleg francès, tot i que m’atreviria a dir que no. Ocasions per a fer-ho, però, no en falten. Sobretot si parlam de cossos específics de les forces d’ordre que s’han caracteritzat per emprar la violència contra la gent. Em referesc, per tant i sobretot, a la policia nacional.
Llegir la carta de l’escriptor francès quan s’ha escolat poc temps des que una concentració antifeixista a Maó hagi acabat amb càrregues d’aquesta policia cap a la gent que mostrava de manera pacífica el seu rebuig al partit que comanda Santiago Abascal, un personatge que ha fet de la provocació el seu modus vivendi i que, en conseqüència, des del primer moment es va mostrar com a víctima de les agressions d’uns suposats intolerants, empeny a fer-ne interpretacions semblants a les que denuncia Littell. També perquè, entre els assistents a l’acte ultradretà, n’hi havia més d’un que es va dedicar a exhibir iconografia feixista i a amenaçar la gent de l’altre bàndol. En cap moment van patir per la seva seguretat i integritat física.
Tampoc no em puc estar, després d’haver llegit la carta oberta de Littell, de recordar l’actuació violenta de la policia nacional al final de la manifestació contra la massificació turística que es va celebrar a Mallorca aquest estiu o els intents continus de criminalitzar els membres de l’organització juvenil Arran. Fins i tot, i sé que potser m’estic desviant bastant del tema, també és difícil no relacionar-ho amb els casos coneguts, gràcies a investigacions de periodistes compromesos amb el seu ofici, d’alguns policies nacionals d’origen menorquí que s’havien infiltrat en moviments d’esquerra, sobretot al Principat de Catalunya i, tot i que en aquest cas els protagonistes eren Mossos d’Esquadra, dins les assemblees de docents. En canvi, no es coneixen casos, si és que n’hi ha, en què la policia hagi procedit de manera semblant en grupuscles d’ideologia ultradretana —feixistes, nazis i altres males herbes, que n’hi ha per donar i per vendre i que son, a parer meu, molt més perillosos.
A l’estat espanyol, per acabar-ho d’adobar, l’arribada de la ultradreta al govern sembla immediata. Les eleccions són a tocar i els sondejos ho mostren clarament. Per cert, els membres de les forces i cossos de seguretat també voten. Segons dades extretes dels baròmetres del CIS del darrer any —a partir d’una mostra massa petita, això sí, per considerar-la prou rigorosa: unes 568 entrevistes—, policies i militars manifesten una intenció declarada de vot d’un 43,6% a Vox, un 28,9% al PP i un 8,7% a Se Acabó la Fiesta. Com remarca El Salto, si només votessin aquests col·lectius, la dreta i la ultradreta obtindrien un 82% dels sufragis.
No em sorprèn que el redactor de la notícia hagi trobat necessari recordar, per posar-hi context, l’article 5 de la llei orgànica 2/1986, de 13 de març, de forces i cossos de seguretat, segons el qual, i traduesc perquè he estat incapaç de trobar-ne la versió en català, aquestes «han d’actuar en el compliment de les seves funcions amb absoluta neutralitat política i imparcialitat i, en conseqüència, sense cap discriminació per raó de raça, religió o opinió.» I amb amb aquestes paraules, acab.
Visualitzacions: 38