Al número 60 de l’actual carrer d’Isabel II de Maó, una placa a l’enfront de la casa ens recorda que hi va néixer Nicolau Maria Rubió i Tudurí, el 5 de febrer de 1891. Son pare, Marià, era enginyer militar i, durant la temporada en què va romandre a Menorca, va conèixer la que seria la seva esposa, Maria Tudurí i Monjo. En aquesta ciutat nasqueren, a més del primogènit, Nicolau, dos germans més, Santiago i Marià. Els dos petits, Isabel i Fernando —quina tria onomàstica, tanto monta, monta tanto!—, ho van fer a Barcelona.
La dels Rubió ha estat una nissaga amb un vincle important amb Menorca. El pare, Marià Rubió i Bellver, a Barcelona, és conegut per haver promogut la urbanització del Tibidabo a començament del segle XX. Seus són els projectes del funicular, del tramvia blau o del parc d’atraccions situat a la icònica muntanya barcelonina, entre d’altres. Abans, a l’illa, on l’havien destinat el 1883, va encarregar-se de la reforma de la fortalesa de la Mola. Rubió i Bellver va ser un personatge amb interessos intel·lectuals molt variats. Per exemple, en l’àmbit pedagògic, va redactar un manual, Arte de estudiar (1927), que va ser molt valorat, no només a la seva època. Josep Massot i Muntaner explica que, en aquest sentit, el pare va convertir-se en un exemple per als fills: «El gust de l’estudi i de la creació, l’ambició d’arribar al màxim de les seves possibilitats, de sobrepassar-se fins i tot l’exigència moral i ètica, són les qualitats que Nicolau, Santiago i Marià reconeixen de bon grat que havien rebut del pare».
També manté una connexió evident amb la nostra illa el primogènit, Nicolau. A Barcelona va ser conegut i reconegut com el gran arquitecte de jardins metropolitans. Alguns dels parcs més importants de la ciutat comtal són obra seva. Podríem destacar aquí el que va ser el primer jardí de paisatge de Catalunya, el de la plaça de Francesc Macià. Encara avui, tot i ser gairebé inaccessible per als vianants, s’hi conserva el petit estany que, vist des de l’aire i amb un poc d’imaginació, representa la silueta de Menorca. A Maó, on és fill il·lustre, un parc urbà duu el seu nom a mode de merescut homenatge.
Ara bé, personalment, el Nicolau M. Rubió i Tudurí que més m’interessa és l’escriptor i intel·lectual. Qui vulgui aprofundir-hi, només cal que recorri a Josep Maria Quintana. A més de dedicar-li la tesi doctoral, publicada en forma de monografia per les Publicacions de l’Abadia de Montserrat el 2002 —Nicolau Maria Rubió i Tudurí (1891-1981). Literatura i pensament—, s’ha encarregat d’editar-ne alguns textos imprescindibles, com les novel·les No ho sap ningú (Club Editor, 1961; Angle, 2003), una de les millors obres de la literatura catalana del segle XX, i la inèdita El camell travat (Angle, 2003), a més del diari personal Llatins en servitud (Lleonard Muntaner, 2006), escrit originalment en francès, llengua en què també fou concebut l’assaig La pàtria llatina (PAM, 2006). Són títols, aquests dos darrers, en què traspua de manera diàfana el pensament liberal i catalanista de l’autor.
Dels germans, a més d’Isabel, Santiago m’és força desconegut. En canvi, vaig gaudir molt la lectura de Barcelona 1936-1939, dietari de Maria Rubió i Tudurí, el germà amb una trajectòria més clarament política de la família. Advocat de formació, va ser diputat d’Esquerra Republicana de Catalunya, el partit de Francesc Macià i de Lluís Companys. Dia de 9 de juliol de 1936 es trobava a Mallorca per qüestions de feina. No va acabar malament la cosa gràcies a l’aparició, gairebé llegendària, del seu germà Ferran, amb el iot amb el qual arribarien els dos, sans i estalvis, a la Menorca republicana.
Ferran, que sempre es feia dir Fernando, el benjamí, és el germà que va tenir uns lligams més forts a Menorca, tot i no haver-hi nascut, cosa de la qual es lamentava: volia pensar que, com a mínim, hi havia estat concebut. Llicenciat en farmàcia i en química, abans de la guerra va fer carrera en el món de la indústria farmacèutica, sobretot gràcies als laboratoris Andrómaco, un nom de reminiscències clàssiques, que havia fundat. Els èxits professionals li van permetre adquirir, als anys 30, la finca de Mongofra o comprar un primer iot, el mateix, si no vaig errat, amb què rescatà el germà a la Mallorca franquista uns anys després.
La seva posició durant la guerra devia ser difícil. No conec prou el personatge per situar-lo ideològicament, però intuesc que es trobava en una posició propera al catalanisme conservador, el de Francesc Cambó o, potser, el que representava la Unió Democràtica de Catalunya de Manuel Carrasco i Formiguera. Ho dic perquè a les primeres eleccions de l’Espanya postfranquista, Fernando Rubió es va presentar com a independent a la llista per al senat del Partit Demòcrata Cristià. Sigui com sigui, fugint del foc revolucionari que cremava esglésies al bàndol republicà, va acabar a les brases franquistes, gràcies a les quals va passar més d’un any a la presó.
Després d’una temporada a l’exili, Fernando Rubió va establir la seva base d’operacions a Menorca, a Mongofra, el 1946. És a partir d’aquest moment que comença la seva tasca com a mecenes. Potser seguia l’exemple de Cambó. No debades diuen que a la seva biblioteca no faltava cap dels títols publicats per la Fundació Bernat Metge. Rubió es va centrar a treballar a favor de Menorca i de la seva cultura. A partir de 1987 ho va fer a través de la fundació, que porta el seu nom i el dels laboratoris que creà, que va presidir fins a la mort, l’abril de 1994.
Aquesta etapa vital la va dedicar, segons explicava el periodista valencià Miquel Alberola, a recuperar personalitats de l’illa i la llengua pròpia. Andreu Manresa, en la breu nota necrològica que li escriví al diari El País, destacava que Rubió «se confesaba ante todo catalanista. “Soy un gran amante de todo lo relacionado con la lengua catalana, sagrada por su origen divino”». Els monuments al pare Camps i a Pilar Alonso, d’una banda, o el fet que pagués la instal·lació d’una antena gràcies a la qual es va poder veure TV3 a la nostra illa, de l’altra, mostren aquesta sensibilitat per la cultura menorquina.
Després de la mort de Fernando Rubió, la fundació ha continuat la seva tasca. Encara ho fa. La institució, però, sempre ha anat acompanyada per la polèmica. Les batalles internes sembla que en tenen la culpa. Alguns dels patrons inicials són morts: Miquel Vanrell, Josep Miquel Vidal, Emili de Balanzó. Les relacions amb la família també han estat turbulentes, amb l’usdefruit de les cases de Mongofra com a gran cavall de batalla. La biblioteca segueix en funcionament, però. I va bé. És la cara visible de l’entitat, l’enllaç amb la gent de l’illa, ni que sigui amb els estudiants que n’aprofiten el silenci per a fer-hi feina. A més, ha estat escenari d’actes culturals força variats i interessants. Per exemple, fa anys, hi vam presentar, na Margarita Ballester i un servidor, L’alè de les cendres, de na Maite Salord.
Ara mateix, però, no tenc clar que la Fundació Rubio Tudurí Andrómaco tengui sempre com a objectiu principal treballar a favor de Menorca i de la seva cultura. No sé qui en marca l’estratègia actual, però m’atreviria a dir que en alguna ocasió no obtindria el vistiplau del seu fundador. Som conscient de la boutade que acab d’amollar, però no em faig enfora d’allò que pens realment. D’un temps ençà, hi programen qualque activitat sospitosament ancorada a la dreta ideològica, extrema fins i tot, tenyida del més ranci espanyolisme carpetovetònic, aquell a què Ferran Garcia-Oliver dedica una part important del seu darrer assaig, el més que recomanable Una i eterna (Afers, 2026).
Per sort, no tot el que hi fan va per aquest camí. Per açò, no sé fins a quin punt juga en contra del prestigi de la institució programar-hi conferències que donen cobertura al revisionisme històric i al terraplanisme acadèmic de base hispanocèntric. No citaré noms per no fer-los propaganda. Només cal consultar les xarxes socials de la fundació per a fer-se’n a la idea. La gota que ha fet vessar el got és l’actual cicle de conferències en què una sèrie de ponents de procedència acadèmica més que dubtosa, per no dir sospitosa, s’encarreguen i s’encarregaran, entre d’altres suposades fortaleses de l’Espanya plural, d’explicar el 12 d’octubre d’una forma semblant a com es concebia durant la dictadura franquista, quan en deien el Dia de la Raza. Intentant, per tant, fonamentar alguns dels grans mites del nacionalisme espanyol: per exemple, aquell que diu que la conquesta d’Amèrica no va implicar cap genocidi sinó que va ser, de fet, un acte de civilització. Res d’una suposada llegenda negra ni d’haver de demanar perdó, ans al contrari. Tothom sap que tot plegat és part del preu que l’actual equip de govern del Consell Insular ha hagut de pagar —gustosament— a canvi de l’abstenció de la representant de la ultradreta cavernària en la votació dels pressupostos de la primera institució de l’illa. No cal dir que una de les obsessions d’aquesta gent és la llengua pròpia del territori, la catalana, que, ras i curt, voldrien eliminar. Forma part d’un altre dels seus mites fundacionals, el del castellà com a lengua común.
Que una fundació creada originàriament per treballar a favor de Menorca i la seva cultura, tal com la va concebre Fernando Rubió i Tudurí, els faci el joc, no només és preocupant, sinó que m’entristeix profundament.
Visualitzacions: 4