General

He estat dues vegades a Irlanda. La primera vegada vaig ser a Belfast a un congrés, era el gener del 2002. M’hi vaig quedar un dia més per visitar Falls Road (el barri catòlic) i Shankill Road ( el barri protestant). Eren els primers anys del procés de pau i l’optimisme es respirava per tota la ciutat. La guerra civil més llarga i més cruenta de l’Europa occidental havia acabat. La visita em va impressionar amb els murals, les banderes i els murs. El procés de pau ha estat exemplar però els murs que separen els dos carrers encara hi són.

La segona vegada vaig anar a County Claire per visitar en Griff. Si no ho record malament era el març del 2005. La costa oest d’Irlanda és molt bella, i la seva gent molt amable. El que em va impressionar més tanmateix va ser la bombolla immobiliària. El que vaig veure no em va agradar gens. Les cases creixien com bolets sense cap mena d’ordre, ni infraestructura. El descontrol era evident i el gust arquitectònic molt discutible, d’importació americana. Cases grans, ostentoses amb columnes a la façana de colors ocres i roses. Al país li deien el Celtic Tiger però més avait semblava Marbella una mica més verd i sense palmeres.

Llegiu més

Visits: 0

[Nota:Aquesta entrada és una aportació que no m’ha demanat ningú a la taula rodona que en Joel modera dissabte dia 20. És també la segona part de l’escrit “qui ha de pagar la factura de la univeristat” (16 oct 2010)]

Aquesta tardor s’ha anunciat una reforma integral del sistema universitari britànic. La proposta del govern és que els estudiants es facin càrrec del cost íntegre de la llicenciatura. Ara bé no haurien de pagar res per avançat sinó una vegada guanyin un mínim de 25.000 Euros bruts anuals. És una reforma de gran abast que comporta un canvi radical de tot el sistema. El que està en joc no és només qui paga la factura sinó la funció mateixa de l’educació superior. Amb aquesta reforma la universitat deixa de ser un bé públic i passa a ser un proveïdor de serveis acadèmics; els estudiants deixen de ser estudiants i passen a ser consumidors de serveis. L’estat es reservara tan sols la funció de regulació del mercat. És una reforma per tant profundament liberal que descansa en uns principis econòmics d’oferta i demanda. La clau de volta del sistema són les preferències teòricament racionals dels estudiants de 18 que amb la seva decisió, la “consumer choice”, guien la provisió d’educació superior. La seva decisió estaria teòricament guiada per les expectatives de guany futur. És a dir, com més expectativa de guany, més probable és que els joves vulguin estudiar aquella llicenciatura. (Però saben realment que volen els estudiants de 18? és realment racional que tot el sistema descansi en les preferències individuals d’un grup tan carregat d’hormones i tonteries?).

Llegiu més

Visits: 0

Si visqués de manera permanent a Menorca hauria respòs al darrer article d’en Santi de manera més positiva. Però no és el cas. Jo sóc dels que apareixen a la secció de Menorquins del Món. La meva resposta venia molt condicionada per uns esdeveniments que cauen enfora a la majoria dels lectors d’aquest article. Dimecres passat Gideon Osborne (més conegut per George), ministre d’economia del Regne Unit, milionari i aristòcrata (i només 5 anys més gran que jo) va anunciar el programa de retallades més gran de la història de la gran Bretanya. El programa durarà 4 anys i té per objectiu és la desaparició de tot el dèficit. Les principals mesures anunciades són les següents.

Llegiu més

Visits: 0

El creixement de la universitat ha estat espectacular. El 1984 a l’estat espanyol existien 34 universitats, quatre d’elles privades, les quals comptaven amb 700.000 estudiants. Avui hi ha 77 universitats, 17 de les quals privades, 184 campus universitaris i 1 milió i mig d’estudiants. A Anglaterra la història és molt similar. Fa 50 anys només el 6% dels joves anava a la universitat – que era gratuïta per a tothom. Actualment el percentatge de joves que van a la universitat ja arriva al 45%, un 10% més que fa tot just 15 anys. El que no ha crescut tan ràpid és el pressupost, ni a Anglaterra ni a Espanya. Així vol dir que la despesa per estudiant ha baixat, en el cas d’Anglaterra fins a un 30%. Avui tenim més estudiants i menys recursos.

Llegiu més

Visits: 2

Divendres passat el candidat del PP a la presidència del govern Balear va declarar que eliminaria la llei de normalització lingüística si surt elegit. Aquest és el fragment de l’entrevista.

–¿Cambiará la Ley de Normalización Lingüística?
–La eliminaré
–¿Eliminará la Ley de Normalización Lingüística?
–Sí, sí, sí; sin ninguna duda
–¿Y por qué se esfuerza en diferenciar los nombres de la lengua que habla cada ciudadano de Balears?
–Nosotros aquí decimos tassó y no got. Y porque nosotros decimos capell y no barret. Lo que hemos aprendido de nuestros abuelos, de nuestros padres, son una serie de palabras absolutamente propias que determinan nuestra riqueza cultural y que yo no estoy dispuesto a que desde fuera, desde Cataluña, se nos impongan.

Les declaracions són significatives.És la primera vegada que un polític amb possibilitats reals de governar es declara formalment en contra de la llei de normalització lingüística. Fins ara el debat s’havia centrat en l’aplicació de la llei sobretot en l’àmbit educatiu, no en la seva existència.

Llegiu més

Visits: 0

(Article publicat al Diario Menorca dia 31 d’agost)
Aquest estiu he tingut l’oportunitat de parlar extensament amb bons amics i tots han coincidit en una mateixa paradoxa. La crisi ha posat de manifest la validesa dels arguments que tradicionalment han defensat l’ecologisme i el menorquinisme. Ni l’especulació urbanística i financera ni l’estat espanyol són cap garantia de progrés més aviat el contrari. Són una de les causes més importants que ens han portat a la crisi. Tanmateix tot sembla indicar que l’opinió pública menorquina – cada vegada més ancorada cap a la dreta i l’espanyolisme – ha decidit refugiar-se en unes certeses que han quedat obsoletes, molt especialment en un model econòmic que, com dirien els economistes, busca un creixement ràpid de la renda a costa de malgastar el patrimoni. El menorquinisme ha guanyat el debat però està perdent la batalla.

Llegiu més

Visits: 0

Avui m’ha cridat l’atenció un article més aviat avorrit sobre el nou projecte de llei d’aeroports que prepara el govern. Els aeroports són la darrera joia de la corona que té l’estat. En un moment tan delicat com l’actual els canvis en la gestió (i la seva privatització) són inevitables. Ni sóc economista ni sóc cap expert en gestió aeroportuària. Tanmateix sempre s’ha dit que el sistema de gestió aeroportuari d’AENA és força disfuncional. El principal problema és que no hi ha una relació directe entre cost i beneficis. Els criteris de rendibilitat que s’apliquen a qualsevol activitat econòmica no sempre existeixen en el cas dels aeroports. Això és clar té molt a veure amb la seva gestió centralitzada, única a Europa. L’aeroport no és gestiona des del territori amb criteris de rendibilitat sinó des de la 15ena planta d’un edifici transparent de Madrid amb deliris de grandesa

Sempre he pensat l’ampliació de l’aeroport va ser una mala notícia pel turisme. La prioritat de Menorca no és tenir un aeroport gran i brillant sinó tenir un aeroport barat i ben connectat que faciliti l’arribada de turistes. El tamany de la infraestructura no ha estat mai el problema del turisme a Menorca. El cost del bitllet i la manca de vols en canvi sí. De fet ningú mai va reclamar la seva ampliació, ni tan sols el PP. Les demandes ciutadanes s’han centrat gairebé sempre en el preu dels bitllets. L’ampliació de Menorca va ser crec un error no només ambiental sinó sobretot econòmic. No ha resolt el problema aeri de Menorca, sinó més aviat el contrari.

Llegiu més

Visits: 0