Un any de cinema: Les pel·lícules del 2016

M’agrada el cinema. Hi vaig sovint. Sobretot al Tyneside cinema del qual en sóc soci. No hi ha millor manera de passar un diumenge capvespre sobretot si hi vas acompanyat de bons amics i un bon pastís de pastanaga. Vaig sovint al cinema ara bé no sóc d’aquells que estic al dia de directors, actors i demés. No sóc un bon cinèfil, senzillament m’agrada el cinema.

images

El 2016 ha estat un bon any de cinema. He vist una seixantena llarga de pel·lícules, algunes a casa i moltes al cinema. Algunes són d’estrena, altres són més antigues. Tenc per costum apuntar el títol de totes les pel·lícules que m’he mirat. És possible però que me n’hagi deixat alguna. Disculpeu si hi ha errors en el títols d’alguna pel·lícula. L’ordre és cronològic.

De les pel·lícules d’estrena en destacaria dues Anomalissa, una pel·líclua de dibuixos animats sobre la condició humana i Fire at Sea (Fuoccomare), un documental molt impactant sobre Lampedussa. També m’han agradat força Arrival, ciència ficció de la bona, Victoria, cinc hores trepidants a Berlin amb Laia Costa de protagonista, the Revenant  tan ben filmada,  Paterson, poesia fet cinema i Nocturnal Animals. A la llista no hi podria faltar I, Daniel Blake de Ken Loach, rodada a Newcastle.  De clàssics n’he vist pocs. El més destacat és Mulholland Drive que vaig poder seguir gràcies a les explicacions d’en Menelaos. També he vist tres pel·lícules del gran Jim Jamush i un minifestival d’en Bigas Luna on vaig tenir el plaer de conèixer la seva filla. La pel·lícula Islandesa Ram també val molt la pena.

Llegiu més

Visits: 0

Els clàssics i les bandes de tribut

Mentre gaudia dels primers compassos del concert de The Cure del passat 26 de novembre al Palau Sant Jordi de Barcelona, assegut còmodament en un seient (perquè l’edat ho aconsella) i en la millor companyia possible, me demanava si tot plegat no responia a un atac de nostàlgia. Perquè en aquella gira no es presentava cap nou àlbum; més tost era a l’inrevés: el grup de Robert Smith es va dedicar a enfilar un darrere l’altre els grans èxits de la seva dilatada carrera. Tres hores van esmerçar a fer-ho. El gruix del repertori es centrava majoritàriament en temes dels anys vuitanta, el públic assistent que podia controlar amb la vista era, en general, més veterà que un servidor i, segurament, molts dels presents havien conegut The Cure quan eren joves.

entraconcert-1

Llegiu més

Visits: 1

L’aprenentatge de la soledat de David Vilaseva

Avui matí, hores abans de partir cap a Barcelona i Menorca, he acabat la novel·la que tenia entre mans. Es tracta de L’Aprenentatge de la Soledat, la primera i única novel·la que ha publicat David Vilaseva i que va guanyar els premis Octubre de 2007. La novel·la m’ha impressionat molt pel que diu, per la manera com està escrita i és clar per les coincidències biogràfiques amb l’autor. No tenc temps per fer-ne una ressenya com cal. Si la fes segurament conclouria que és una obra fonamental de la literatura catalana contemporània – que omple un buit que molts ni sabien que existia.

david-vilaseca

La novel·la és la revisió i la reescriptura dels dietaris que l’autor va escriure durant 14 anys. Els dietaris comencen el 1987 quan l’autor tenia 24 anys i feia un màster a Indiana i s’havia enamorat del Josh. És tracta d’un preàmbul que situa l’acció de veritat que comença a Londres l’any següent on s’instal·la amb el seu xicot per fer-hi el doctorat. Els dietaris acaben a l’edat de 38 anys després de moltes turbulències amoroses quan ja era un professor establert a la Universitat de Southampton. Curiosament el final dels dietaris d’en David coincideix amb el començament del meu doctorat, amb una edat similar i a un lloc també estrany i difícil.

Llegiu més

Visits: 2

2017: l’any del centenari de les festes d’Alcalfar

Aquest proper 2017 serà un any important per a Alcalfar i, més concretament, per a les seves festes. Ja hem parlat alguna vegada de la bellesa de la cala il·luminada per centenars de petites flames, que surten d’uns llums fets artesanalment, i dels focs que acompanyen la cerimònia. Aquesta és potser l’activitat més visible d’un programa de festes molt variat que, amb un esforç encomiable, organitza any rere any l’associació de veïns de la cala i que converteix aquell indret, durant el penúltim cap de setmana d’agost (si no ho dic malament), en un dels epicentres de l’estiu menorquí. Una encesa, tot s’ha de dir, que s’ha hagut d’anar adaptant, amb alguna dificultat, a les diferents normatives de seguretat vigents. Hi ha hagut polèmiques, però sembla que al final tot s’ha reconduït cap al bon camí.

cala-alcalfar-fotograf-menorca

Llegiu més

Visits: 7

Ja no volem la Bastilla

Publicat ahir, dia 5 de desembre, al Diario Menorca Aquestes darreres setmanes hem sentit a parlar molt de les ciutats educadores. I és que, per sort, és un concepte que s’està implantant perquè percebem com a necessari que la societat es fonamenti sobre les bases. I les bases no són altres que els nostres infants: … Llegiu més

The Cure en tres moments

Cintes de casset
En una data que es fa difícil de precisar, potser durant el mes de desembre de 1987, un al·lot que tot just ha començat a escoltar música, amb onze anys i un primer radiocasset que li han regalat els pares, grava cançons que sonen per les poques emissores de ràdio que en aquell moment s’escolten a l’illa. En cintes de seixanta o de noranta minuts, es superposen fins al desgast tot tipus de cançons, escapçades en el moment en què les veus radiofòniques apareixen. No hi ha, evidentment, cap criteri clar que les ordeni.

Aquest projecte de persona mostra tal interès per la música que els reis li duen, aquell hivern, un casset doble recopilatori intitulat Qué locura en el qual apareixen les (suposadament) millors cançons de l’any. D’entre les que li criden l’atenció, n’hi ha una de molt dinàmica d’un grup anomenat The Cure: «Why can’t I be you» que, curiosament tanca el segon volum, és la darrera de totes. Uns anys abans, ses majestats ja li han regalat el miscel·lani Monstruo Total i repetiran la jugada, en el futur, amb obres com Boom 3 i Epic 12, amb què el fillet anirà ampliant eclècticament el seu bagatge musical.

Llegiu més

Visits: 0

Elogi de les bones llibreries

Fa relativament pocs anys que els demiürgs havien pronosticat la fi immediata del llibre en paper. Semblava que no hi havia marxa enrere i que el procés era imparable. L’evolució lògica de les coses ens menava al món digital i, després d’una llarga gestació, no exempta de dificultats, es va posar en circulació un estri que ho havia de canviar tot, el lector de llibres electrònics. Sembla, però, que la predicció no ha acabat de quallar i el paper segueix essent el format preferit dels lectors de llibres. Amazon, per exemple, el gegant del comerç en xarxa, ha deixat de promocionar el seu lector Kindle, les vendes del qual no han acomplert les expectatives. És un símptoma que els vaticinis no anaven en la bona direcció. Per ara.

Llegiu més

Visits: 2

Les (in)competències lingüístiques

Sembla que l’aprenentatge de llengües és imprescindible per a poder-se moure per aquests mons de Déu amb garanties. I si la llengua apresa és l’anglès, encara més. Aquestes són idees que formen part de l’imaginari de gran part dels ciutadans europeus, segons es deprèn de les dades obtingudes a l’Eurobaròmetre 386 de 2012 (les més recents de què disposam), en què un 98% dels enquestats manifesta que aprendre llengües és bo per als seus fills. Aquesta és la teoria, perquè a la pràctica només un 54% dels enquestats manifesta ésser capaç de mantenir una conversa en una altra llengua (un 25% ho pot fer en dues llengües més; un 10% en tres llengües més).

Si miram les dades en detall, per estats, veiem que a Luxemburg, a Letònia, als Països Baixos, a Malta, a Eslovènia, a Lituània i a Suècia, més d’un noranta per cent de les persones enquestades manifesten ser competents en una llengua diferent de la pròpia. Aquesta segona llengua no necessàriament és l’anglès: el rus, per exemple, és ben present en aquells estats que antany formaren part de l’òrbita soviètica. Espanya, com no podia ésser d’una altra manera, es troba molt per davall de la mitjana continental. Només un 46% dels ciutadans de l’estat manifesten que poden desenvolupar una conversa amb una llengua diferent de la pròpia. Dit d’una altra manera, més de la meitat dels espanyols són monolingües. L’informe FUNDAS de 2008 redueix aquesta xifra al 49,7%. La xifra segueix essent molt alta. Per territoris, a Castella la Manxa i a Andalusia, el percentatge de persones que no coneixen cap segona llengua és superior al seixanta per cent.

Llegiu més

Visits: 3

Leonard Cohen: quan la música embelleix la mort

Escric aquestes ratlles trasbalsat per la notícia: Leonard Cohen és mort. Si m’ha punyit el traspàs no és per cap tipus de mitomania, de la qual estic vaccinat. Més enllà de la música, els textos i les facultats tècniques –la veu, en aquest cas– de l’intèrpret, no hi sol haver res que sigui focus de la meva atenció (a no ser que siguin elements que ajudin a entendre millor la seva obra): ni amants, ni vicis, ni costums luxosos, etc. Açò ho deix per a les revistes de paper cuixé i els fòrums d’internet. La mort de Cohen m’ha dolgut més pel com que no pas pel què. Com ja va fer un altre dels grans de la música popular, David Bowie, el canadenc s’ha acomiadat d’aquest món amb un disc profètic i colpidor.

Justament un dia abans de conèixer la notícia luctuosa, havia escoltat per primera vegada el darrer disc de Cohen, You want it darker (primera i única en el moment d’escriure açò). També, aquesta mateixa setmana, n’havia pogut llegir una crítica, a la revista Ruta 66, que malauradament ha esdevingut profètica. Xavier Valiño començava la seva anàlisi del disc citant un fragment d’una de les cançons, la que dóna títol al treball, «I’m ready, my Lord» (Senyor, estic preparat) com a comiat evident de qualcú sabedor que el temps entre els vius és a punt d’acabar. En aquest sentit, Valiño citava també uns mots de la carta que Cohen va enviar a Marianne Ihlen, antiga amant i musa (a ella es referia «So long Marianne», un clàssic del seu repertori) morta no fa gaire víctima d’un càncer: «som vells i els nostres cossos cauen a trossos. Crec que prest et seguiré».

Llegiu més

Visits: 0

Brèxit

Anècdotes i reflexions sobre el brèxit publicades al Diario Menorca dia 8 de Novembre 2016

Una companya de feina (de mare anglesa i pare àrab) ens explicava una anècdota molt preocupant. L’anècdota té a veure amb la seva filla adolescent (de pare negre) que treballa els caps de setmana a Marks & Spencer. Aquest estiu una dona major a qui despatxava li va demanar quan tenia previst marxar del país ara que havien votat Brèxit. La seva filla, amb cara de pomes agres, li va respondre molt educadament que ella era d’aquí. No és la única anècdota que m’ha arribat. Un amic que treballa a l’oficina de treball m’explicava el cas d’una companya de feina del sud d’Europa que rebia regularment abusos de clients. “Que fa una estrangera com tu treballant aquí quan la meva filla no té feina?” (Disculpa Ken Loach, això també ho hauries d’haver explicat a la teva magnífica pel·lícula I, Daniel Blake que vas rodar just devora la meva facultat).

i160623c-1024x697

No es tracta de casos aïllats. Les denúncies per odi racial s’han multiplicat des de la victòria del Brèxit. Entre el 23 de Juny i l’1 d’agost els casos d’odi racial Londres van augmentar un 57%. L’objectiu principals dels atacs són els ciutadans de l’est d’Europa, i molt especialment els d’origen polonès. Els casos d’odi racial són especialment preocupants a la perifèria “blanca” i “obrera” de Londres, Essex, el feu del UKIP. També han augmentat els atacs de caràcter homòfob. Concretament, han pujat un 147% durant els mesos d’estiu. El Brèxit no és només una qüestió de política internacional. És sobretot un canvi d’hegemonia política interna. El centrisme optimista i vacu de Tony Blair i David Cameron ha deixat pas a un nou ordre polític molt més dur i antipàtic.

Llegiu més

Visits: 0