Al diari Última Hora d’avui es pot llegir el següent:

Costas urge a derribar los hoteles junto a la playa en Son Bou y Cala Galdana
El impacto de algunas construcciones erigidas junto a la playa y la imposibilidad de renovar concesiones que la ley ya no permite aconsejan derribar y reubicar hoteles como los asentados en primera línea de Cala Galdana y Son Bou, ambos erigidos en los años 70 y pertenecientes a la cadena Sol. Además, en Cala Tirant (Es Mercadal) se plantea el derribo a largo plazo de un complejo ilegal que ocupa la franja costera.

Ni el informe de «Estrategia para la Sostenibilidad de la Costa» ni el propio director general explicitan cómo se acometerá esta actuación.

Molt bé. Fantàstic. I si els donam idees, a aquesta gent, de com fotre a terra aquests despropòsits arquitectònics?

Ningú no s’ha atrevit a fer-se ressó d’unes magnífiques declaracions d’en Guillem López Casasnoves (persona totalment autoritzada per a parlar-ne) sobre la subvencionitis del Menorca Bàsquet. Ningú. Bé, n’Emili de Balanzó ho va provar i, la setmana passada Miquel Borinot, des de la revista Es Carrer hi tornava a incidir en la crida feta per aquest gran especialista en despesa pública.
Crec que aquí hi ha un bon tema de debat: hi ha arguments que expliquin que les institucions hagin de mantenir en peu un projecte de bàsquet professional a Menorca o allà on sigui? Mirau que intent fer la pregunta de la manera menys tendenciosa possible, sense caure en valoracions abans d’entrar en el debat, perquè crec que en aquest tema hi ha gent a favor i en contra dins del mateix blog, com també n’hi deu haver entre els nostres visitants callats (fins quan?). I m’agradaria que Xalandria esdevingués un espai de reflexió i debat d’una qüestió que l’ésser políticament correcte i allò que “avui no toca” i el fet que “hi ha massa vots en joc” han condemnat a un silenci punyent i injust, especialment venint de qui venia la invitació al debat.

Demà n’Alejandre és el convidat a la tertúlia de l’Ateneu de Maó. Jo no hi aniré, no puc, però des d’aquí m’agradaria que em respongués la pregunta següent i que no és nova a Xalandria:
– Quina diferència hi ha entre l’okupació inicial de Llucalari i la que estan fent vostès a l’illa del Rei?
A més, al diario menorca, edició digital, els lectors poden fer preguntes a Arturo Bagur, batlle de Maó. Com que no me ve bé escriure al web del diario que arrecera l’ultradreta més carpetovetònica i cavernària de l’illa, des d’aquí li voldria demanar a n’Arturo a veure si l’ajuntament, és a dir tots, que ell encapçala pensa fer res contra aquests ursupadors que s’estan carregant (per a més inri) una part del nostre patrimoni natural, el dels illots, i per què no ha fet res fins ara per a aturar-ho.
I prou.

En aquest cas no es tracta d’una competició de bàsquet. 3 poetes menorquins (Tomeu Vanrell, Tomeu Truyol i Ignasi Canyardet) es veuran les cares amb 3 poetes mallorquins (Jaume C. Pons Alorda, Emili Sánchez-Rubio i Pau Castanyer) a les 21.00 al patí de la biblioteca pública d’Alaior demà dia 26 de juliol. Esperem que del combat en surti guanyant la poesia.

Hi estau convidats

Bé, tant despotricar dels funcionaris i ja en tenim dos més. I talvegada qualque xalandrier més ha aprovat les oposicions o l’han fet director insular de qualque cosa o s’ha comprat una casa d’estil victorià i jo no me n’he assabentat. Perdonau-me i afegiu-vos a la meva felicitació. No podem perdre mai!

Es Pla

Sona el flabiol i el cavaller

amb son cavall corre al galop,

s’obre camí dins la munió,

l’asta a la mà, pensant només

en l’ensortilla que ha d’encarar.

Per un moment s’atura el món

i el bon pagès, noble de cor,

bruna la pell d’hores de sol,

amb gest precís pot enfilar

la seva llança dins de l’anell.

I d’aquest coit brolla el plaer,

neix la catarsi dels jocs des Pla:

bota tothom, tot embogeix

mentre el genet, ben ufanós,

llença l’anella entre la gent.

(Isma Pelegrí)

Benvolguts xalandriers (si és que hi ha qualcú),

recollint en part el testimoni d’en Nacho Martín, que volia fer una Guia de los bodrios arquitectónicos de España, us propòs de fer aportacions per a l’elaboració d’una guia amb tot allò que val més que no s’hagués construït mai a la nostra illa ( o que no es construeixi, si encara és un projecte). Crec que és el nostre deure com a ciutadans conscienciats el de contribuir a la difusió d’aquest patrimoni que també, malauradament, és nostre.

Per començar us suggeresc tres bodrios arquitectònics. La seu del Consell Insular a Maó, conegut com el búnker, un bloc enorme de ciment que fa de mal mirar i símbol de més d’un despropòsit, com ho demostra el fet de tenir la porta principal encarada a tramuntana (ja han hagut de canviar- la un munt de vegades). El segon bodrio arquitectònic és el Cavall de la rotonda de Ciutadella, una escultura megalòmana i d’un gust més que discutible, que només serveix per a enfilar-s’hi per Sant Joan després d’haver fet uns quants gins. I, finalment, els dos macro hotels de Son Bou, símbols d’un model turístic suïcida, que somiï veure esbucats en un plaç de temps prudencial.

Estic convençut que el tema pot donar molta teca (si és que hi sou i no només us limitau a llegir)

(si tot va bé, avui ha sortit a la publicació Es carrer aquesta petita reflexió meva que voldria compartir amb tots els xalandriers)

El passat cap de setmana es va celebrar Cuinart al recinte firal de Maó. Aquest certamen pretenia promocionar la cuina que es fa a l’illa –cosa que es devia aconseguir, perquè l’assistència, a pesar del mal temps, va ser prou important. Ho organitzava, bàsicament, el Govern Balear, per la qual cosa no em va sorprendre la gairebé nul·la presència de la llengua catalana als tríptics que es repartiren als assistents, en el quals es llistaven els diferents plats de degustació i els restaurants que els van confeccionar. Però sí que hi ha un detall que és el que m’ha mogut a escriure aquestes ratlles. L’ham de Cuinart, el personatge mediàtic amb el qual es promocionava l’acte era Ismael Prados. Aquest bon cuiner i millor comunicador és conegut gràcies als programes gastronòmics que ha fet i fa a TV3.

Queda clar que, per als menorquins, aquesta televisió és un referent de qualitat i prestigi. I resulta sorprenent que sigui el mateix Govern (que no fa res perquè TV3 es pugui veure al ponent de l’illa, que no ha mogut un pèl per garantir la visió de la televisió publica catalana després de l’apagada analògica), qui demostri d’aquesta manera gens subtil quina és per als menorquins la seva televisió de referència.

Ja ho he dit, TV3 és sinònim de qualitat i de prestigi, els mateixos valors que es volien donar a Cuinart. Els organitzadors açò ho tenien aclarit. Hauríem valorat de la mateixa manera el certamen si, en tost d’Ismael Prados, l’estrella convidada hagués estat na Paquita Tomàs, la presentadora del programa de cuina d’IB3?