Per exemplificar la importància de promoure incentius en una economia de mercat m’agradaria xerrar d’una cosa molt menorquina, els contractes agraris “a mitges” entre pagesos i senyors. Fa anys es va fer campanya per reconèixer fiscalment aquesta figura, i es va aconseguir la creació de la figura legal de la “societat rural menorquina”. Des del meu punt de vista, açò fou el pitjor favor que se li podia fer al camp menorquí, i intentaré explicar perquè.
Si no existissin “ses amitges”, la relació entre pagès i senyor seria probablement un contracte de lloguer. S’acordaria un preu a pagar mensualment per l’us de les terres i les cases, i l’amo i madona s’espavilarien. Posem per cas que s’acorda un preu de 1500 euros mensuals pel lloguer d’un lloc. Fins que s’arriba als 3000 euros mensuals d’ingressos, bàsicament amb la llet i un poc d’horta, no hi ha gran diferència. Però a partir d’aquí el pagès té un fort incentiu per aconseguir ingressos extra, fent formatge, sembrant melons ecològics per vendre a sa plaça, caçant tords, o muntant estances per fer de missatge per a joves barcelonins, és igual. La qüestió és que, qui tengui ganes, podrà cercar-se la vida, i veurà ben retribuits els seus esforços.
La mateixa situació en un contracte a mitges vol dir que de tot el que facin de més a més l’amo i madona, el senyor se n’endurà la mitat. Açò equival a un impost del 50% !! I que va a parar directament al senyor, ni tant sols va cap a l’Estat !! És una animalada. Lògicament, els pagesos no tenen cap ganes de fer feina de més per treure dos duros. I no en fan. Es limiten a fer els mínims perquè el senyor no es queixi, i per anar tirant.
La realitat actual dóna fonament a aquest raonament: els únics pagesos que estan cercant alternatives estan de lloguer o bé son propietaris de les terres. Cap dels que van a mitges vol perdre el temps, fermats per una relació més feudal que altra cosa.
Finalment, com a conclusió, en una relació a mitges el pagès no hi guanya, però el senyor tampoc, perquè acaba ingressant el mateix o menys que en un lloguer, i té bastants més mals de cap. Açò només interessa al senyor si té la capacitat d’apretar al pagès perquè faci molta feina, i el pagès no és prou viu per aturar-li els peus, cosa que avui en dia passa poc.
Així que, senyors del Consell, si qualcú llegeix aquestes linies, si de ver volen ajudar al camp menorquí trob que el primer que s’hauria de fer és promoure l’eliminació progressiva de “ses amitges”, per molt que sigui cosa de “tota sa vida”.
Impactes: 0
Fa més de tres setmanes que no he escrit res a Xalandria. Alguns deuen pensar que el meu silenci té veure amb les preparacions per dia 31. Altres deuen pensar que té a veure amb la muntanya de treballs, exàmens i desertations que he hagut de corregir, i que certament m’han robat un temps molt valuós. Els que pensin això estan equivocats. El motiu principal del meu silenci és la lectura de Les Benignes de Jonathan Littell. Han estat tres setmanes intenses de lectura, al tren, al migdia a la cafeteria de la universitat, davant la televisió amb l’ipod a les orelles mentre na Jane mirava la sèrie de torn. Feia estona que no disfrutava tant amb un llibre. A tothora em venia bé per llegir. Es podrien dir moltes coses de les benignes, un llibre de 1152 pàgines! Em disculpareu que no en digui gran cosa. En Jordi ha fet una ressenya que no estic en disposició de millorar. Com m’agradaria tenir la capacitat d’escriure amb la mateixa claredat, la senzillesa i la densitat que Jonathan littell