Navega per l'etiqueta

Sant Joan

A les portes de l’apocalipsi

the_suitcase_luggage_travel_packed-1325629

He de confessar-vos que hi va haver un moment en què ja havia fet les maletes. Fa unes setmanes. Ho tenia tot preparat per abandonar l’illa i anar-me’n a viure a un altre lloc. On fos. Sempre i quan hi pogués trobar un futur més amable que el que m’oferia el lloc on havia nascut. Sense ésser xovinista, fins no fa gaire estava convençut que vivia en un indret privilegiat. Però aquesta visió es va anar esqueixant arran de la lectura de la premsa diària illenca, que em va fer canviar radicalment la percepció fins arribar al convenciment que Menorca s’enfonsava. No en sentit literal: cap de les tres columnes sobre les quals es sustenta l’illa, segons conta la llegenda, s’ha esberlat encara i no hi ha perill que la petita de les balears acabi emulant el destí de l’Atlàntida. Però, llegint les notícies, sembla que l’illa es troba en un moment crític, sobretot pel que fa a l’economia. Per açò, havia arribat a creure que anàvem directes cap a un nou any de sa Desgràcia i que, tal com va passar fa uns segles, amb les migracions cap a la Florida americana o al Fort de l’Eau algerià, el camí a prendre per trobar un millor futur era el de marxar fora de Menorca. On fos.

Continua llegint

Share Button

En Bep Quely

bastocaballoEn Bep Quely és es marbre. M’agradaria saber quantes vegades, a l’època de l’institut, vaig escoltar aquestes paraules, que jo mateix vaig pronunciar en més d’una ocasió i que subscric des del principi fins al final. Ara, que han passat un fotimer d’anys des de llavors, el verb de l’expressió es segueix conjugant en present. Bon senyal. La culpa és, evidentment, del truc, aquest joc de cartes d’aparença senzilla però de pràctica complexa, i de tot el cerimonial que l’envolta. Qui en vulgui ésser un bon jugador, ha de dominar no només el càlcul mental i la combinatòria sinó que ha de ser un molt bon actor, perquè en el truc, més que les cartes amb què jugues, convé controlar les que els rivals es pensen que tens. És a dir, s’ha d’ésser llest com una fura. En el fet de saber-se moure pel terreny que va de la realitat a la figuració hi ha gran part del secret de l’èxit en aquest joc. Un bon jugador, per tant, ha de saber ésser convincent a l’hora d’interpretar el seu paper. I no és fàcil fer-ho bé.

En Bep Quely és el jugador de truc, de tots els que he vist, que més m’ha impressionat. No és el millor, segur, però em va enlluernar en una època en què aquestes coses queden gravades a foc: els anys de l’institut. Hi ha tota una sèrie d’històries mítiques que el tenen merescudament per protagonista, a ell i a la seva saviesa ancestral, com la que ens ocupa. Molts de dies començàvem la partida a l’hora del primer pati i, cama va, cama ve, allargàvem el joc un parell d’hores, fins a enllaçar els dos esbarjos. Si aquest joc hagués estat una matèria acadèmica (i no és cap disbarat, açò que dic: tots els russos aprenen a jugar a escacs a l’escola, obligatòriament), en sé més d’un que hauria tret excel·lents o matrícules. Fins i tot jo hauria arribat a aprovar-la, amb un cinc justet, no només per mèrits propis sinó perquè, en ser un joc d’equip, podies treure profit de l’altre. Qui feia parella amb en Bep Quely solia fer bo. Si eres part del rival, ho tenies més magre. Pel fet de ser un dels millors jugadors de l’institut, i dels més constants, s’havia guanyat el respecte de tothom. Duia galons. Sense anar més lluny, en Joan del bar li tenia reservat un joc de cartes només per a les seves partides. Els altres ens havíem de conformar amb qualsevol cosa si ell no hi era.

Continua llegint

Share Button

La vida és un caragol santjoaner

Caragol01Els humans som éssers de costums. Ens trobam còmodes en les rutines. Aquesta idea és un tòpic, evidentment, però així i tot, com passa sempre, alguna cosa hi ha de cert, en aquests tipus d’aforismes. Quan som a tocar del solstici d’estiu, per exemple, me pren per llegir llibres de temàtica santjoanera. No sabria explicar d’on me pot venir la dèria, però el cas és que, en els darrers anys, quan els dies s’estiren, el cos recorda que el ritu de pas a l’estiu és a tocar i demana lletra impresa al voltant de la celebració ciutadellenca. Anys enrere, per exemple, Amadeu Corbera, amb el seu Les festes de Sant Joan de Ciutadella. Sota l’ombra del poder, va ajudar-me a veure amb uns altres ulls alguns aspectes d’unes tradicions que es presenten com a invariables de l’Edat Mitjana ençà i, des d’un punt de vista totalment oposat, els Protocols de les festes de Sant Joan de Ciutadella, de Josep Pons Lluch, em van permetre d’entendre millor el cerimonial que hi ha darrere d’uns actes que, malgrat haver-hi assistit molts d’anys, no deixen de ser inabastables per als no iniciats.

Continua llegint

Share Button