Fulls de dietari: 17 d’agost de 2008

Sense reescriptura no hi ha bona literatura.  El que no és normal són les excepcions que confirmen la regla, que n’hi ha però poques, com correspon a les excepcions. No hi ha qui faci obres d’art com qui respira.  A més, he de dir que artista hom s’hi fa i que no hi ha predestinacions (aquestes coses passen quan hom s’ha format en una cultura de base catòlica). L’obra és i ha de ser fruit de l’esforç i del temps. El treball ha de covar abans de tornar a ser abordat. Aquest és el mètode, el meu mètode, la meva opinió -i, com sap tothom, les opinions són com els culs: cadascú té el seu.

Jo mateix he tastat la meva pròpia medicina. Enguany he participat a Illanvers, per segona vegada, amb vuit poemes. Quatre han estat escrits en el període de temps que hi ha hagut entre el convit i la data d’enviar el llibret del recital a les màquines. En quinze dies he escrit textos que no han pogut covar com toca i que, un cop recitats, un mes després, canviaria de dalt a baix i, fins i tot, eliminaria en un cas. El pitjor és que han quedat fixats en el paper i me fa mal als ulls veure’ls. Al recital he provat de canviar algun vers per veure si millorava els originals, però la solució ha estat només temporal i, en conseqüència, eixorca.

Nota: aquest estiu de 2009, un any després, hi he tornat a caure. He escrit i ho he fet per encàrrec, és a dir, amb data d’entrega. I els textos, tots, havien de ser nous i tenia trenta dies per aclarir-los. M’ho he pres com una de les constriccions que tant agraden a Màrius Serra o a la gent de l’Oulipo i que, en qualque ocasió he intentat practicar, com en aquesta: set tankas, tres d’elles amb acròstic inclòs. M’hi he deixat les banyes. He intentat ser coherent amb la forma (versos blancs femenins, 4+6+4+6+6)…  El text ha estat publicat en una edició d’uns quants milers d’exemplars, fet que molts poetes -dels de ver, dels bons- mai no tastaran. He rebut felicitacions pel resultat obtingut i les mínimes gràcies de qui me va  encomanar la feina (gratificacions espirituals que ja m’han bastat), i així i tot, no n’estic satisfet (i no només perquè els poemes s’hagin publicat en majúscules, que també!): la cosa em fa la impressió d’obra inacabada. I bé que sé que qualque dia cal aturar el procés de reescriptura i fixar el moment per fer-lo infinit, que va dir aquell. Però sempre que abans el text hagi fet un mínim de camí, no a la primera ocasió: el text vol temps).

Durant l’elaboració dels textos, el darrer dia de juliol, vaig escriure: “poemes per encàrrec? Definitivament, no. I ho dic amb coneixement de causa. L’any passat, per aquestes dates, ja vaig escriure que no m’hi tornaria a embolicar. I ho he tornat a fer, com no podia ser d’una altra manera, tot i que no crec que hi hagi una tercera vegada”.  I avui, gairebé cinc mesos després, seguesc tenint clar que els textos aquells no van  seguir el seu cicle natural i que – perdonau el tòpic-, com els vins xerecs, han envellit força malament (avui els hauria practicat una bona cirurgia estètica, però madona ja és morta!) i que, per acabar-ho d’adobar, no tenc gens clar què diré  si es dóna el cas que me tornen a oferir un encàrrec, si sí o si no. I ja la ballam!

Share Button