(Article publicat al Diario Menorca 22 de juny 2009 amb una setmana de retràs)
La història s’està accelerant. El sistema polític sorgit de la transició està fent aigües. La renúncia del PSOE a liderar una Espanya mínimanent plural i el fracàs de la reforma dels estatuts molt especialment el de Catalunya en són els detonants. Tot i guanyar les eleccions amb un discurs federalitzant, Zapatero s’ha convertit en el braç executor del nacionalisme espanyol més ranci. S’ha fet seu el programa polític centralitzador que va dissenyar l’Aznarisme els anys 90 i que inclou, entre d’altres coses, la il•legalització de l’esquerra aberzale, la creació d’un front constitucionalista al País Basc, la minorització del català i el desenvolupament d’un model radial d’infraestructures. El darrer exemple el trobam en la imminent reforma de la llei que regula les caixes d’estalvi, defensada amb insistència pels mitjans de comunicació de Madrid. Aquesta llei pretén entre d’altres coses situar les caixes d’estalvi fora del control autonòmic.
En poc més de 10 anys el nacionalisme espanyol ha passat de lloar l’estat de les autonomies a buscar-ne activament la seva destrucció. En un principi el nacionalisme espanyol n’era favorable; l’invent autonòmic diluïa els nacionalismes perifèrics alhora que reforçava la centralitat de Madrid; era l’instrument que va fer possible la modernització d’Espanya i la seva homologació amb Europa. Tot açò ja és història. El consens dominant avui és que les autonomies – molt especialment les que parlen en llengua no castellana – són un fre al projecte nacional espanyol que cal eliminar. Dia sí dia també els mitjans de comunicació de dretes i d’esquerres ens ho recorden. L’objectiu principal de l’Espanya del segle 21 és senzillament eliminar-nos com a poble, amb vaselina o sense. Eliminar-nos políticament (retall de competències autonòmiques), lingüísticament (persecució activa del català) i econòmicament (espoli fiscal).
L’envit del nacionalisme espanyol ha agafat a les formacions polítiques d’àmbit no estatal amb el peu canviat. Sense excepció totes elles han fet de la col•laboració amb l’estat la seva principal estratègia política. Tanmateix aquesta estratègia de col•laboració s’ha demostrat inútil davant l’escanyament polític i econòmic que imposa l’estat. Ni la col•laboració política al parlament de Madrid ni la reforma dels estatuts d’Autonomia han servit per sortir d’una situació pseudo-colonial, única a Europa. Amb tot el que plogut els nostres polítics (d’esquerres o de dretes) continuen sense disposar dels recursos i dels instruments necessaris per a fer la gestió que ens prometen. Sense diners i amb tot l’aparell de l’estat en contra el marc autonòmic s’ha convertit en una ratera que només serveix per gestionar les misèries i crear encara més insatisfacció. Amb la via federal completament morta, l’única solució possible és la via sobiranista, el trencament democràtic amb Espanya i l’ampliació interna d’Europa. La història s’accelera.
El menorquinsime polític d’arrel catalanista no és aliè al nou context polític. Igual que passa amb Catalunya, el menorquinisme es veu impotent per fer front a l’avanç imparable del projecte nacional espanyol, també a Menorca. El principi de col•laboració amb la governabilitat de les Illes Balears – que tan bons fruïts va donar en el passat – ha deixat de funcionar. Els límits que imposa el PSOE i el PP són tant estrets que no permeten donar resposta a les aspiracions dels menorquins i menorquines. El sistema actual ens condemna al subdesenvolupament. No és cap casualitat que les Illes Balears – la comunitat fiscalment més espoliada – hagin crescut sistemàticament per sota de la mitjana estatal des da fa més de 10 anys. El PP-PSOE han buidat de contingut polític les nostres institucions que s’estan convertit en una simple diputació al servei de l’estat per gestionar les promeses de Zapatero, bé siguin cotxes o ordinadors. Dubt molt que el nou sistema de finançament ens doni els recursos suficients per donar resposta als la crisi turística i el fracàs escolar.
Davant l’envit del nacionalisme espanyol el menorquinisme hauria de replantejar-se la seva estratègia política. En primer lloc hauria de renunciar definitivament a una solució federal i plantejar nítidament un horitzó de trencament democràtic amb Espanya. Ha arribat l’hora de plantejar-se com exercim el dret d’autodeterminació també des de Menorca. És més necessari que mai articular una proposta sobiranista creïble per Menorca que sigui compartida per amplis sectors socials de l’illa. El Menorquinisme també hauria de plantejar-se la seva col•laboració amb la governabilitat de les institucions autonòmiques. Davant l’evidència que l’envit de l’Estat és l’escanyament progressiu dels Països Catalans seguir fent de la gestió el nucli de la política de govern equival, com deia Resina en un article recent, “a anestesiar el país per entregar- lo esllanguit i somort a l’ofec definitiu”. En les actuals condicions la participació de les formacions nacionalistes en el govern Balear no té gaire sentit. L’actual pacte de progrés no serveix per avançar en l’alliberament nacional ni en la justícia social. És poca cosa més que una resposta circunstancial a un període excepcional de corrupció i especulació. Mentre res no canvii al Parlament cal anar-hi a defensar un canvi de l’ordenament polític. El món local i insular és una altra història.
La història s’accelera. El sistema sorgit de la transició s’està fent miques. Les estratègies que han seguit les formacions nacionalistes d’arreu de l’estat ja no serveixen. Davant l’envit del nacionalisme espanyol el menorquinisme no es pot conformar a gestionar la decadència. Cal fer un envit polític. Ens hi jugam el país.
Visits: 0
Hola Pau, hola xalandriers,
Com sempre, formularé més preguntes que opinions.
Com creus que s’ha d’emprendre aquesta via? Vull dir com, jurídico-políticament parlant?
Esteu convençuts que triarieu sobiranisme tot i costar el pacte de progrés a les Illes i que tornés a governar el PP?
Amb quina base social creieu que compten a la societat menorquina aquestes tesis que defensau?
Com valorau que, si realment com diu en Pau el PSOE vol la destrucció de la nació, etc, ERC hagi donat suport per exemple al nou sistema de finançament? Com pot ser que si el PSOE és tan espanyolista com el PP, ERC i ICV per exemple col.laborin tot sovint amb el socialistes al Parlament i al Congrés de Madrid?
Bé, com sempre, gràcies per deixar-me participar i una abraçada.
Com deia en el comentari anterior, vaig llegir el teu artícle un molt mal dia per pensar-hi a fons que és el què convé en aquests casos.
Havent passat santjoan i les calorades de juliol, és moment per tornar-hi amb més calma perquè el què plantejes s’ho mereix. Ras i curt, Pau, som davant d’una sortida d’armari nacional en tota regla, i et felicit de cor per la mateixa. Crec que el divendres de santjoan de 2009 passarà a la història com el dia que un dels principals ideòlegs del PSM declarà obertament i pública que això no va més i que hem de comencar a pensar en com farem els papers del divorci i qui es quedarà les criatures.
Que tenim un problema, és evident i que les fòrmules del passat estan esgotades, també. Ara bé, passar del pla teòric al dia a dia de gestió és complicat, i no sé fins a quin punt el debat està madur com per prendre mesures dràstiques de tipus rompre pactes i abandonar governs.
He sentit moltes vegades l’argument de l’emergència nacional/social/territorial per justificar el darrer pacte de progrés a la CAIB, però no tenc la sensació que els resultats hagin estat massa espectaculars: és ver, no tenim autovia encara a Menorca, però és que amb un govern del PP tampoc la tindriem per la simple raó que no hi ha un duro. Com deia aquell: és l’economia estúpids.
Cada vegada estic més convencut d’allò que no hi ha res que s’assembli més a un espanyol de dretes que un d’esquerres, i no tenc tan clar que sigui molt pitjor un govern den Matas que un de n’Antich.
Un altre tema és el de com s’articlua l’espai polític dels partits que tenen com a mapa mental els Països Catalans. Jo no sé sí és millor una visió centralista -tipus ERC- o una visió confederal -tipus, ¿qui?- el què tenc més o manco clar és que com més a prop del ciutadà es prenguin les decisions millor. Tal vegada convindria comencar pels ajuntaments.
En tot cas i resumint: enhorabona per aquest pas endavant en entendre que amb espanya no hi ha aclarícia. Benvingut al club.
El dia 22 és un dia horrorós però la culpa no és del tot meva. El Menorca va tardar una setmana en publicar l’article! Ja m’hauria agradat que hagués aparegut el dijous coincidint amb la mega mani contra el català i tot el que faci olor
Deman disculpes per endavant perqu}e tenia ganes de ver de contestar i no ho he fet però és que dia 22 de juny és un molt mal dia per publicar un artícle tan important com aquest. Promet que amb un poc de temps i més fred, la setmana qui ve us envii els meus comentaris.
Salut
Bàsicament d’acord Joel. Precisament l’article apunta a la necessitat de canviar la manera de fer, i més concretament de re definir la frontera entre treballar per Menorca (o Catalunya) i col·laborar amb Espanya. Fins ara tots els partits, sense excepció, han considerat que col·laborar amb les institucions autonòmiques és treballar per Menorca, o per Catalunya. Amb les actuals condicions cada dia tenc més clar que aquesta sigui una manera efectiva. Hem sembla que hem de situar la frontera més a prop de casa nostra.
Personalment jo crec que el menorquinisme, mallorquinisme i fins i tot el valencianisme sí que tenen bastant clar quin és el seu subjecte i objecte polític. Potser més hi tot que el catalanisme. És veritat que hi ha divergències importants en la idea de Països Catalans. (ERC considera que si hi ha una nació hi ha d’haver un partit nacional, mentre que els altres PSM, IC, CIU, BNV tenen una visió més confederal i plural). Jo crec que la qüestió no és el què – com voldria en Joan Lladó i en Puigcercós – sinó el Com – com diria en Carretero.
Ja saps que em va doldre molt tot el que va passar a les Europees. Hem va doldre especialment la miopia i el maquievalisme més absolut d’ERC-Illes i molt especialment del seu líder Joan Lladó. I em va doldre perquè aquesta coalició era un punt de partida per assajar nous Coms, noves maneres de fer. Però es clar hi ha polítics de curta volada que ja els va bé dibuixar una retxa gruixada que separi els bons – ells – de tots els altres. El menorquinisme ha de ser valent, innovador i tot el que vulguis, ara bé tot això no pot fer-ho tot sol. Necessitam companys de viatge que et recolzin i t’ajudin a redifinir el camí a seguir.
És veritat que tot açò es podria preveure i que tu i n’Àngel COlom fa molt de temps que em parlau. Ara bé tan veritat és açò com el fet que la via sobiranista només tenia sentit en el moment que Espanya tanca la porta a una reforma federal de l’estat, i fa el que ha fet amb els estatus d’Autonomia, i amb tv3. En aquest sentit crec que el moment que vivim és radicalment nou que requereix una resposta diferent. La via sobiranista ha deixat de ser una cosa d’una minoria per a passar a ser una transversal que supera un partit concret sobretot a Catalunya. No crec que es tracti tant d’esmenar el que s’ha fet com de definir una nova estratègia per un temps nou.
Pau, perdona si distorsion el teu bon article, clar i contundent, ben argumentat. Jo crec que si el menorquinisme o el valencianisme o e l’isme que sigui té clar que el seu objecte i subjecte no són Espanya potser podran fer el pas de no col·laborar amb allò que, com a mínim, ens perjudica. ës un aspecte de maduresa, però per canviar les coses s’ha de canviar la manera de fer.