Enguany en farà vint de la publicació de 2002, una antologia de joves poetes menorquins, editada per l’Institut Menorquí d’Estudis. Àngel Mifsud i Joan F. López Casasnovas van ser els encarregats de la selecció d’autors i de la confecció del pròleg del volum, aparegut en la col·lecció Xibau de la institució acadèmica menorquina. Els curadors en justificaven l’aparició per diversos motius. Per començar, perquè en el context de la dècada que desembocava en el canvi de segle n’havien aparegut unes quantes en el marc general de la poesia catalana. A més, s’havia detectat a l’illa, a partir de 1996 (gràcies, sobretot, al cicle Poesia estesa), l’aparició d’una sèrie d’autors, aleshores menors de vint anys, que tot just s’iniciaven en el conreu literari. I, amb l’entrada al nou mil·lenni, es feia evident el moment de creixença poètica a través del qual una colla de nous poetes menorquins, «amb tota naturalitat», s’integraven al sistema literari català. L’antologia en volia donar compte i, alhora, «plantejar una aposta de futur». Mifsud i López afirmaven el següent: «creim que és lícit pressuposar-los, a totes les propostes, expectatives de consolidació. Aquí acaba la feina dels antologadors; després, el temps i les muses hi diran la seva».
He estat conscient de les dues dècades que han transcorregut des de la publicació de l’antologia mentre preparava els materials per a un curs de la UOM (Universitat Oberta per a Majors) que tot just he acabat d’impartir. Amb el títol d’«Un tast de poesia menorquina del segle XXI», he intentat, a partir de la lectura i comentari d’uns pocs textos —publicats per autors illencs en els darrers vint anys—, donar a conèixer una petita mostra de la producció poètica nostrada per si qualcú podia acabar interessat a aprofundir-hi. Ara bé, abans de fer-ho, calia fer una caracterització mínima del sistema literari illenc. Ha estat d’aquesta manera que, en abordar 2002, una antologia de joves poetes menorquins, convençut com estava que ja disposam de suficient perspectiva temporal per a enfrontar-nos-hi críticament, vaig assajar de veure quin havia estat el resultat de l’aposta de futur que aquesta obra plantejava.
Abans, potser, cal recordar la importància que tenen els relleus generacionals a l’hora de garantir les continuïtats literàries. En el cas de Menorca, en acabar el segle passat, les dades permetien ser optimistes. Només a l’antologia hi havia una nòmina d’autors —i n’eren, evidentment, una selecció— prou important per a un lloc petit com la nostra illa: Guillem Alfocea, Òscar Bagur, Joel Bagur, Sergi Cleofé, Clara Elorduy, Pau Janer, Sílvia Pons, Biel Pons i Tomeu Truyol, als quals caldria afegir —en un llistat que no vol ni pot ser exhaustiu— Maria Alcázar, Marga Juanico, Jamie Preto, Blanca Ripoll, Tomeu Vanrell, Jordi Florit o, malgrat pertànyer a una generació diferent (la que va donar a conèixer una altra obra, de 2008, Pedra foguera, antologia de poesia jove dels Països Catalans), Edgar Alemany.
N’hi havia alguns que ja havien publicat volums de poesia en solitari, en edicions convencionals —les autopublicacions no eren tan accessibles com ara—, abans d’aparèixer l’antologia de López i Mifsud. Avui, per cert, són gairebé introbables. Per exemple, Guillem Alfocea i Tomeu Truyol, a quatre mans, havien donat a conèixer Calidoscopi, de la mà de l’Ateneu Alternatiu sa Sínia de Ferreries, el 1998, el mateix any en què Òscar Bagur publicava, gràcies a les Edicions de la Universitat de Lleida, el poemari La difícil pell acariciada. Quatre anys més tard era el torn per Al llindar de la llum, de Maria Alcázar, un llibre que comptava amb el suport de l’ajuntament des Mercadal i Sa Nostra. D’altres, ho van fer en els volums col·lectius Solstici d’Estiu, que publicava la fundació ACA de Búger, als quaderns que acompanyaven el recital Illanvers o a l’editorial electrònica Alfonduco Edicions, per exemple.
A més, hi havia uns quants autors que havien estat guardonats en certàmens poètics de fora de l’illa (entre d’altes coses perquè a Menorca no en teníem cap!). Per exemple, Òscar Bagur va guanyar el Premi de Poesia de la Universitat de Lleida, el 1997; Biel Pons, uns anys més tard, va obtenir, ex aequo, el primer premi de poesia en català del certamen de literatura Art Jove de 2005. Entremig, i pel que fa al premi de poesia Joan Duch per a joves escriptors —convocat per l’ajuntament lleidatà de Juneda—, Guillem Alfocea en va ser finalista el 1999 i el 2000, edició en què Joel Bagur va obtenir-ne el segon premi. Un any després, Sílvia Pons en seria, també, finalista. Molts d’aquests autors, a més, en els primers anys d’aquest segle, van van ser habituals de la vida cultural illenca, a les primeres edicions d’Illanvers, als recitals de presentació dels Solsticis d’Estiu o als encontres de poesia que organitzava Francesc Calvet as Castell, entre d’altres.
El potencial hi era. Literàriament, hi havia veus i propostes més que interessants, a la Menorca que encetava el nou segle. Ara bé, després de la publicació de 2002, una antologia de joves poetes menorquins, no es va produir l’evolució esperada de la majoria d’aquests poetes. Allò a què apuntaven potencialment no esdevingué acte, per a dir-ho a l’aristotèlica manera. Amb algunes, poques, excepcions, no van arribar les publicacions que havien de consolidar-los. Sí que ho van poder fer, en la col·lecció Xibau de l’IME, Jordi Florit, amb Tres poemaris (empelts), el 2004, o Tomeu Truyol, autor del Llibre d’amorg, que publicà l’editorial Arrela deu anys després. Ara bé, després d’aquestes obres, almenys fins ara, ambdós títols no han tingut continuïtat. Un cas semblant és el d’Edgar Alemany, que va fer una aparició fulgurant en el món poètic illenc, després de guanyar el premi Art Jove de poesia en català de 2007 i, un any després, el Martí Dot de Sant Feliu de Llobregat, que es traduïren en la publicació de Calidoscopi, a El Gall Editor, de Pollença, i Funàmbuls de llum, per part de la principatina Viena. Ara bé, després d’aquestes dues obres, que presagiaven una trajectòria editorial sòlida, Alemany no ha tornat a publicar res més.
La situació, per tant, vista en perspectiva, no deixa de ser sorprenent. Per què, d’entre un planter tan nombrós (en quantitat i qualitat) de poetes, que disposaren d’una quantitat gens menyspreable de plataformes de difusió, gairebé cap d’ells no va acabar desenvolupant una carrera literària i, en conseqüència, publicant llibres de poesia? És lògic pensar que hi devia haver alguns casos de poetes que consideraven l’escriptura una mena de pecat de joventut i que, amb el canvi de segle, van posar punt i final a la seva trajectòria. Més d’un, en aquest sentit, va iniciar en aquella època els estudis universitaris amb què, potser, les prioritats canviaren, com ho van fer, també, els llocs de residència de més d’un menorquí trasplantat a la península o més enllà. També es podria haver donat el cas d’autors que haguessin seguit —i segueixen— escrivint, però sense cercar la transcendència pública o cercant altres vies per a connectar amb els lectors: les xarxes hi han ajudat, i molt, a fer-ho possible. O, també, hi deu haver casos de poetes que encara malden infructuosament per poder-ho fer, tot i que no han obtingut, encara, un premi o la confiança d’un editor que els permeti publicar un llibre. Tot és cosa que pot ser.
Sigui com sigui, costa de creure que el fenomen fos tan generalitzat. Sembla que hi ha d’haver algun motiu més que l’expliqui. En aquest sentit, una possible hipòtesi que ens pot dur a entendre la situació ens mena a la crisi econòmica que sacsejà l’estat entre 2007 i 2012. El món editorial no en va restar aliè; tampoc els premis literaris. Pel que fa a autors menorquins, de qualsevol generació, durant aquests anys només es van publicar cinc títols de poesia (dos d’ells, per cert, els d’Edgar Alemany); entre 2014 i 2021, en canvi, en foren trenta-tres (un d’ells, el de Tomeu Truyol). Les dades, com a mínim, demanen de seguir-hi donant voltes. A mi, personalment, em genera una sensació estranya pensar en la quantitat de bons llibres que, no sé per quin motiu, l’atzar (o el que sigui) ens ha impedit de llegir.
Visits: 17