Dijous passat el suplement de tecnologia del Guardian hi havia un article que parlava del fracàs comercial del model de descàrrega de música de pagament. Tot i els esforços d’Apple només un 13% de les vendes de música a Europa són en forma de descàrrega. El 87% restant- d’un mercat cada vegada més petit- encara són en format CD o DVD. “El model de descàrrega de pagament no ha complert amb les expectatives” deia l’article. Si pagar per descarregar-se música és “a yesterday thing”, el que avui s’imposa són els serveis streaming tipus last.fm o youtube, pàgines web on pots escoltar les vegades que tu vulguis les cançons que tu vulguis. Enlloc de davallar música, el que fas és accedir a la música que tu vols cada vegada que vols. Funciona coma una mena de ràdio amb una programació adaptada al teu gust. Dit i fet el dijous mateix vaig obrir un conte a Last.fm on vaig poder comprovar les meravelles i desgràcies de l’invent. En només dos dies la màquina ja coneixia millor que jo els meus gustos musicals!
De tot plegat el que m’ha encuriosit més és la diferència entre tenir i no tenir en l’era d’internet. En darrer terme la diferència entre ser un lladre o no ser-ho, tenir un disc o no tenir-lo, ser un pirata o un cibernauta, escolar la ràdio o el radiocasset és redueix a variacions invisibles en la magnetorresistència en el disc dur. Si la descarrega és al disc dur pots dir que tens una cançó, que segurament l’has adquirida de forma il·legal, si la cançó està en un servidor extern al qual tu tens accés a través d’un servei streaming, llavors el que fas és una cosa semblant a escolar la ràdio
Potser que enlloc de perseguir pirates, canviéssim els conceptes de propietat i els adaptessin a una era en la qual tenir no vol dir necessàriament tenir res que puguis agafar amb les mans.
Visits: 0
No és que no cregui en l’evolució tecnològica de l’e-book -m’interessen els canvis d’hàbits de lectura segons els diversos suports- sinó que consider que els bous (Kindle, eReader…) no tenen suficient arada amb què llaurar. O sia, tal com diu na Maria, problemes de format i compatibilitat, possibilitat de pirateig, canvi de política promocional… Bé és cert que aquest format abarateix costos de maquetació, edició i distribució, o que els autors passaran a guanyar un 6% més;, però els drets encara seguiran en mans dels grans grups editorials (Planeta, 62…) i de les distribuïdores (Montadori…), les quals no es deixaran perdre el monopoli que sostenen. Fins que elles no moguin peça -una OPA hostil?-, la resta d’editorials els van desbrossant el camí amb autors novells, però ningú no podrà descarregar-se per a l’e-book les obres completes de na Rodoreda, per entendre’ns.
I tanmateix, és curiós com el format digital, teòricament (ja!)basat en el lliure i gratuït intercanvi d’informació, es vagi privatitzant quan avui en dia te pots descarregar via Emule o Ares multitud de pdf’s. Immaterialitat com a sinònim de gratuïtat? No me crec gens la llibertat internàutica.
Maria: (http://caballe.cat/wp/ebooks-amb-drm-pero-en-quin-mon-viu-aquesta-gent/)
Idò jo sí que crec en els eBooks. Crec que el sector del llibre s’ha de posar les piles perquè no passi com la música, s’ha d’avançar a la “pirateria”. S’ha d’aprendre dels errors del sector musical perquè en els llibres no es pot fer diners amb els “concerts”. Així mateix, això que diuen que el cost del llibre baixarà i l’editor s’enriquirà, tampoc és del tot cert. Ara per ara, s’han de vendre molts llibres perquè surti rentable i costa molt dur endavant un projecte editorial coherent amb una línia i una qualitat mínima.
Ara bé, perquè els eBooks triomfin i no siguin només (com són ara) eina per a editors, s’han d’unificar formats… encara està tot massa diversificat. Que si Kindle, Sony eReader i tots i cadascun d’ells llegeixen el llibre en un format diferent. Si et compres un aparatet, només et podràs descarregar un tipus de llibre, el que llegeixi el teu lector. I això, de moment, no el fa rentable ja que és car.
També crec que les editorials han de començar a creure en previsualitzacions de llibres i promocions a través d’Internet. Sense anar gaire enfora, Google Books permet a qualsevol editor penjar els seus llibres i només n’és visible un 20% i al costat estàs a un clic de comprar un llibre online o bé et redirigeix a googlemaps per ensenyar-te on tens la llibreria més propera. Facilitats totals! En 2 clics s’ha comprat el llibre. Per què tanta por?
Així mateix, tampoc crec que això sigui la mort de llibre tradicional… crec que l’eBook és compatible amb el llibre normal. Només és una nova realitat que hem d’acceptar i prest, abans que ens passi com la música i després sigui massa tard.
He trobat aquest article de Juan Varela que m’ha agradat
Más negocio, menos piratería
El problema no es sólo la piratería. El error de la industria audiovisual es no cambiar con los consumidores y la tecnología. Producir contenidos es más barato, son omnipresentes y se paga menos por ellos. Es el mercado, no la piratería. Por mucho que el cine y la SGAE maldigan las descargas y tachen de ilegal lo que la justicia no considera así, como en los premios Goya ante el ministro de Cultura.
El problema son los negocios obsoletos por la tecnología, los cambios de consumo pero también de la oferta en la era de la abundancia. Contra el mercado no se lucha persiguiéndolo. Por eso es importante que la productora Filmax haya lanzado un portal de internet (Yo decido) para comercializar cine, música y programas de televisión a precios competitivos respecto a servicios extranjeros. Y que la apoye con una red social de fans. Aunque la haya presentado con las repetidas quejas sobre la piratería. Es el negocio.
Mientras el cine y la música siguen empeñados en su cruzada contra el P2P se ocupan más de enojar a clientes insatisfechos que de crear nuevos negocios. Pero el 60% de la música en España se oye en internet y el móvil, con una facturación de sólo un 9,5%.
Por la piratería, dicen, pero también porque hay muy poca oferta legal cuando la música española es la mitad de la consumida y el 70% de los éxitos. El cine español no interesa tanto. La taquilla cae y aumentan menos de un 20% los ingresos por comercialización de pago por visión y bajo demanda.
La oferta es muy escasa. Cine y música se consumen en los ordenadores, en los mp3, los móviles y las videoconsolas. Y cada vez más en el televisor conectado a internet. Las grandes productoras y distribuidoras ya crean portales de vídeo o venden música en las redes sociales. En España seguimos enfangados en una batalla equivocada. Las promesas del gobierno de perseguir el P2P a través de las telefónicas animan a algunos a comenzar el negocio. Pero la persecución no aumentará el precio de los contenidos ni hará que la gente vea más cine español.
Us oblideu d’un tema important: els productes inmaterials tendeixen a la gratuitat, per una raó lògica, duplicar-los té cost zero. Per açò el sistemes de venda directe de productes inmaterials no obtenen els resultats que se n’esperava, perquè sempre hi ha qui cerca la porta del darrera per obtenir el mateix sense gastar.
Amb aquest nou concepte, cal cercar vies alternatives per finançar l’elaboració del producte (ja sigui literatura, música o software) que no siguin la venda de drets d’autor. I fins que açò no s’assumeixi, seguirem xerrant de pirates i autors-víctima, però no tenc cap dubte de com acabarà, no se li poden posar portes al camp.
No seré jo qui defensi els e-books, bàsicament perquè no en sé prou ni me’ls crec massa, però comença a haver-hi cert moviment força interessant per a les editorials petites, si bé molt primerenc i en certs aspectes absolutament bandejable: edi.cat és el cas de moda
Jo tampoc crec que hi hagi res incompatible. Ara bé crec que els serveis streaming és el futur (potser més llunyà del que sembla)… A Àsia hi ha països amb connexions brutals que et permeten veure la televisió com la veim actualment! Estic d’acord amb en Fidel que l’important és l’accés no la possessió.
Jo també vull continuar tocant discs i llibres. Em sembla que no hi ha res de nostàlgic en voler tenir tocar un llibre o un disc. Si a la gent li costa comprar música digital entre d’altres coses és perquè es desconnecta possessió i materialitat. Tenir música però no tenir res que puguis agafar amb les mans i posar a l’aprell de música és en certa manera una contradicció. Tenir ha de voler dir dir tenir una cosa física material.
La materialitat és més important encara en els llibres que els disc. Sóc realment molt escèptic amb la idea dels llibres digitals. Senzillament no em puc imaginar llegint amb una novel·la en una mena d’i-pod. Encara més hores al dia davant una pantalla? (un tema molt diferent són els articles especialitzats)
En línies generals, diria que estic bastant d’acord amb el què dius. Jo també som un fan de youtube per escoltar música però també he fet servir I-tunes per comprar-ne i no crec que siguin incompatibles. Almanco fins que el sistema d’streaming resolgui temes de portabilitat. Bàsicament, per poder escoltar música amb els sistemes d’streaming fa falta encara un ordinador i -el més important- una bona connexió a internet. Respecte a l’ordinador, coses com l’i-pod, i-phone o blackberry són bastant aprop de ser-ho. Ara bé, la connexió de banda ampla i 100% mòbil, ja és un altre tema.
I ara que sembla que arrenca el tema dels llibres digitals, també hi ha el punt digues-li nostàlgic, digues-li coleccionista, del concepte de biblio/video/audio/teca. Què vols que et digui, Pau, jo vull seguir tenint, tocant, ensumant i llegint Sobre Heroes y Tumbas mentres escolt Calamaro volant a 11.000 metres sobre l’Amazones, a Cala Tortuga o a l’Illa de l’Aire, per dir tres exemples de llocs on no hi arriba Youtube.
Digue’m sibarita, anticuat o el què vulguis.
Em sembla molt encertat el que escrius, perquè segur que anam cap a un nou concepte, on tindrem servidors de productes audiovisuals que ens permetran accedir tot d’una a un banc de pel·lícules i música enorme. I hem de canviar es xip d,ara, on tot és tenir i tenir i tenir. No. Perquè volem un disc dur ple de mil pel·lícules si les podem veure sempre, aquestes i deu mil més, accedint a un servidor? Quan açò es perfeccioni, serà un èxit, però hem de ser menys possessius. I ho dic en tot, en cotxos, en bicis, en roba, en productes… fa falta compartir més, i així farem un consum més raonable i no serem víctimes del consumisme extrem i a voltes ridícul en què vivim. No?